David

Aquests dies s’han dit i escrit moltes coses, i molt boniques, del David. Coses que jo hauria desitjat no escoltar ni llegir mai en temps passat i que arriben molt tard. No vull marejar el lector glossant la seva gran humanitat perquè potser ja ho sabeu tot d’ell o perquè potser tampoc us interessa gaire. Tanmateix, si em permeteu, voldria escriure breument del meu David. Perquè m’ho demana el cos com si m’hi anés la vida i perquè m’ho reclama a crits el meu cor trencat per un assassí que en un minut va esborrar per sempre la nostra vida senzilla i feliç.

Darrere de la seva façana de formalitat s’amagava una ànima entremaliada, tremendament poca-solta, irònica i riallera que gaudia com un nen petit fent-me la punyeta i deixant anar acudits que pocs, tret dels que el coneixíem, entenien. Darrere de la seva cuirassa de correcció s’amagava un cor sensible que estimava el mar, les paelles de la sogra i la vida, i que patia molt quan els amics ajornaven indefinidament els cafès pendents. Que patia quan se sentia poc valorat a les feines i maltractat per incompetents amb càrrec i despatx que sabien que ell –sempre tan discret i observador- els donava mil voltes en tot. Que patia quan ens discutíem més de cinc minuts seguits perquè havia passat l’aspirador i s’havia deixat un pèl a terra.

El David era un xerraire capaç de deixar-me esgotada després d’un monòleg interminable, sempre ben argumentat i amb una anàlisi tan encertada dels fets que era impossible refutar. Acumulava una saviesa innata que el feia calar la gent a la primera i que va completar amb una vida dedicada a l’estudi que el va convertir en una persona molt culta. Fugia del conflicte i l’enfrontament perquè odiava la violència i era incapaç de matar un mosquit, però no va dubtar a plantar cara ell sol a l’Alfons Quintà, un altre assassí que la redacció del diari AVUI vam haver de suportar per culpa de la direcció que encapçalava Vicent Sanchis, que va acabar matant la dona abans de suïcidar-se.

La seva curiositat el va portar a estudiar primer periodisme i després dret mentre treballava. Va aprendre idiomes i va viatjar per mig món, era cinturó negre de judo, va formar futurs periodistes a la UPF durant més de 15 anys amb una gran dedicació, en quatre anys es va treure un doctorat sobre un tema avorridíssim amb cum laude i va editar i escriure milers de cròniques començant per les dels atemptats de l’11-S a Nova York, on hi va anar com a enviat especial. I quan l’enveja el va castigar amb l’ostracisme professional ni es va amargar ni es va rendir: va buscar feina sota les pedres perquè no baixava del tatami si no era en camilla. Si aleshores algú li hagués dit que acabaria gestionant les xarxes socials de l’Ajuntament de Barcelona s’hauria caigut de cul perquè ell era un romàntic.

Fins aquí un injust resum de la seva intensa vida beneïda fins i tot pel Dalai Lama. I abans d’acabar, una petició. Us demano que feu molts cafès amb els amics. Que tracteu amb respecte els vostres companys de feina i que no us enfadeu amb ningú més de dos minuts. Perquè l’únic que ens salva de l’horror d’aquest món són les persones que no esperen res a canvi.

Article publicat a El Triangle

 
 
 

Pífia

Els cossos policials sempre han tingut mala fama i no només perquè els paguem perquè ens atonyinin i ens posin multes. Al poble de ma mare, en ple franquisme, només els més pobres entre els morts de gana es presentaven voluntaris a guàrdia civil. Aleshores no feien exàmens. Per no caldre no calia ni saber llegir ni saber pensar: amb tenir punteria i obeir ordres n’hi havia prou. Tanmateix, des d’aleshores els processos de selecció d’agents, sigui dels cossos policials estatals, autonòmics o locals, han anat evolucionant i exigint requisits fins arribar gairebé a fregar la perfecció. L’últim cas ha estat l’examen de cultura general que l’Ajuntament de Barcelona ha fet als aspirants a guàrdia urbà i que ha tombat el 88% dels opositors deixant vacants 11 de les 233 places disponibles.

La prova, la primera i que té caràcter eliminatori, es va celebrar el passat 15 de juny i és obligatòria per llei des dels anys vuitanta precisament per evitar que els analfabets amb carnet franquista no es convertissin tan fàcilment en funcionaris públics. Dels 3.903 adscrits a les oposicions, 3.426 la van suspendre i no m’estranya. La cinquantena de preguntes s’ha convertit en viral i fins i tot betevé ofereix la possibilitat de respondre el qüestionari per comprovar la nostra lamentable incultura. Fins ara, hi han participat unes 50.000 persones. Jo també l’he fet i, de totes les preguntes, la meva preferida és la de Katie Bouman i la seva fotografia d’un forat negre.

Puc imaginar-me la cara d’estupefacció dels aspirants a guàrdia urbà el dia de l’examen de cultura general, amb aquestes preguntes tan absurdes i plenes de faltes d’ortografia vergonyoses, i els nervis amb què deurien encarar les següents: el test d’aptituds i la primera part de la cinquena prova consistent en tres qüestionaris de personalitat i competències. Els sindicats policials han reclamat la reformulació de les proves. Comissions Obreres considera “desproporcionat” el nombre de suspensos en comparació a l’anterior convocatòria, on va suspendre el 60%, i proposa que el cribratge dels futurs agents es faci en la prova del temari policial o que se’n faci una de nova que valori la seva vocació de servidor públic.

El fet no és motiu de broma i no només per als opositors, que potser s’han quedat amb un pam de nas perquè no sabien qui eren els fundadors de Neflix. Crec que algú de recursos humans i organització hauria de dimitir per malbaratament de recursos públics i que l’assumpció de responsabilitats també hauria de ser política. Perquè cada vegada que el consistori convoca oposicions o borses de treball, ha de pagar una morterada en lloguer d’aules i en hores extres als funcionaris que participen en l’organització i la vigilància de les proves. Capítol a part és el que s’embutxaca l’empresa que amb tan poca professionalitat confecciona els exàmens i el que deu  haver cobrat el tribunal integrat per 14 membres i presidit per Jordi Samsó Huerta, gerent de Seguretat i Prevenció fins que Albert Batlle el va cessar.

La proposta que hi ha damunt la taula per resoldre aquesta pífia és reobrir la convocatòria per cobrir les places que falten, probablement al febrer o març. El fet, tanmateix, posa en entredit el rigor de tots els processos de selecció de personal municipal. L’únic consol que tinc és que els nous agents em podran multar recitant La vaca cega d’una tirada.

Article publicat a El Triangle

Maièutica

Queda molt cool això de preguntar els altres què pensen d’una determinada cosa perquè així fem veure que les seves raons ens interessen molt. Però la realitat és que el que opina el veí ens importa un rave i si pensa diferent aleshores ens importa encara menys perquè està equivocat i ens hauríem pogut estalviar la molèstia de preguntar. A més, la majoria de les vegades la pregunta o és teledirigida o és tan absurda que amb prou feines es pot amagar que l’únic que busca és dissimular que la decisió ja ha estat presa. I com que sabem per experiència que les respostes les carrega el diable, al final decidim que les consultes no siguin vinculants perquè la gent sempre s’equivoca.

Què llunyà ens queda Sòcrates i la seva maièutica! O com diu la Viquipèdia: “El mètode consistent a portar l’interlocutor al descobriment de la veritat mitjançant preguntes” que va portar el filòsof grec a una mort injusta per pervertir el jovent al convidar-lo a pensar. Segons l’art de preguntar socràtic, per arribar a l’objectiu final –la veritat- hem d’assumir prèviament amb humilitat que les nostres opinions no tenen fonament perquè neixen de la ignorància, però tal com està el pati polític qualsevol diu res. Igual no t’enverinen amb cicuta, però et condemnen a l’ostracisme professional, que és una mort com qualsevol altra.

En aquest país fa molt temps que es pregunta malament –per ignorància o mala fe- o directament no es pregunta. Un exemple el tenim amb les noves generacions de periodistes. La majoria es llicencia amb bones notes, però pocs despuntaran perquè han tingut de professors mediocres propagandistes que s’han limitat a alliçonar-los en lloc d’animar-los a qüestionar-ho tot i contrastar. La primera conseqüència d’aquest ensinistrament és que quan aterren a una roda de premsa són incapaços de preguntar i molt menys de posar en dubte el discurs oficial. El silenci sepulcral que envaeix la sala cada vegada que el polític de torn acaba de parlar es podria tallar amb un ganivet.

Per això no me’n puc estar, de felicitar la direcció republicana per la traça demostrada a l’hora de posar en pràctica el socràtic art de preguntar a la seva militància sobre el seu teòric suport al bipartit de Pedro i Pablo. La pregunta és de traca i no paro de repetir-me-la. “¿Estàs d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una taula de negociació?” Suposo que més d’un se l’haurà rellegit unes quantes vegades abans de votar per acabar-la d’entendre perquè si vols desencallar el conflicte català, hauràs de votar que no. En resum: el sí és no i el no és sí.

Per sort no sóc l’única malpensada que ha vist la qüestió de marres com un galimaties construït intencionadament pel sanedrí republicà per alterar encara més els nervis de la seva desorientada militància, que últimament no sap si puja o baixa, si va o ve. També Josep Cuní ha qualificat la pregunta de “tendenciosa i confusa” i diu que “més que una pregunta, sembla un sudoku” tot i que no n’especifica el nivell de dificultat. O igual és que les bases d’ERC tenen un nivell d’intel·ligència superior a la mitjana que milita als partits i cap dels dos ens havíem assabentat perquè ho dissimulen molt bé.

Jo voldria preguntar-li al filòsof Jordi Graupera què en pensa de tot plegat, però no el vull destorbar amb Sòcrates perquè em consta que ara que ha deixat de fer de polític, està molt enfeinat escrivint un assaig sobre la supèrbia. Graupera participa en el projecte editorial de Fragmenta amb la sèrie Pecats capitals. L’alcaldable fracassat assegura que la supèrbia “és el pecat polític per excel·lència” i s’associa a paraules com orgull, vanaglòria, arrogància i prepotència. Afegeix que s’acostuma a detectar fàcilment en els altres, però en canvi fer-ho en un mateix requereix de grans dosis d’humilitat i autocrítica. Justament el que ens sobra als catalans.

Article publicat a El Triangle

Esbarzer

El projecte de bipartit del 155 (120+35) avança a empentes i rodolons, i seria injust culpar només els republicans d’un teòric bloqueig polític que ens podria abocar a unes noves eleccions. Tot i això, no m’agradaria estar a la pell de la direcció d’Esquerra –i no ho dic només per l’escolanet Aragonès i la seva polèmica llei o pel Rufi, que no guanya per a insults-, perquè no surt d’un jardí amb els convergents tunejats que ja s’ha ficat en un esbarzer. Tot era molt més fàcil abans, quan a Madrid hi havia un govern disposat a enviar-nos la legió. Amb un interlocutor tan intransigent tot estava justificat, fins i tot aprovar al Parlament declaracions d’independència de pa sucat amb oli.

Ara l’escenari és diferent, tot i que tampoc és per tirar coets. Pedro i Pablo negocien sense interferències taronges i, si es fa l’orni, ERC haurà perdut una oportunitat d’or de desactivar el cul-de-sac català. Ho penso jo i també ho diu el republicà Joan Tardà, a qui Rufi vol de president de la Generalitat, en una delirant intervenció en l’aquelarre federalista organitzat a Barcelona per la Fundació Rafael Campalans, la Fundació Pablo Iglesias i la institució Friedrich-Ebert-Stiftung. Dic delirant perquè Tardà ha reconegut que Espanya és més o menys una democràcia, ha parlat de diàleg sense condicions i ha rebutjat el bloqueig. I això ha desfermat les ires dels déus processistes.

Malgrat que el botifler Tardà no s’ha mogut del seu full de ruta, els insults de les hordes indepes a les xarxes socials no han trigat ni cinc minuts. Per a les manifestacions i la crema de contenidors per la nova traïció republicana ens haurem d’esperar una mica més. Concretament que la fAda Colau acabi de col·locar-ne l’últim a l’Eixample. Perquè ja se sap que els rendistes arrauxats que tallen carreteres i vies de tren, trenquen mobiliari urbà i calen foc als cotxes necessiten desfogar-se de la frustració que els provoca que la temporada d’esquí encara no hagi començat. I si a sobre Tardà els dona peixet apel·lant al perdut seny pujolista, doncs cagada pastorets.

A tot aquests patriotes desenganyats –molts d’ells electors d’ERC- que acusen la direcció republicana de jugar a la puta i la ramoneta amb Madrid, els responc que és normal: tants anys de matrimoni amb els convergents passen factura. És com quan t’allites amb una criatura perquè s’adormi d’una punyetera vegada: segur que et lleves cagat. En aquest cas, la secta adoradora de cabelleres gironines ho té més fàcil per votar contra l’experiment sense tenir mala consciència perquè el bloqueig polític és la seva raó de ser. Sense el conflicte català fabricat als despatxos oficials, la criatura de Pujol estaria criant malves fa temps i el jutge no podria haver ordenat la detenció de la Maite Fandos per un presumpte cas de corrupció.

Dit això, reitero que seria una injustícia carregar als desorientats republicans el mort de l’esperat fracàs de la parella de fet entre Pedro i Pablo. Tot i que entre els podemites hi ha molta alegria per l’acord malgrat els gripaus que s’hauran d’empassar i la desconfiança cap al socialisme descafeïnat heretada de l’anguitisme, em consta que a la seu de Ferraz han hagut d’augmentar la plantilla de psicòlegs per fer front a l’allau de personal traumatitzat pel pacte. Així que tampoc no seria d’estranyar que algun patrici socialista s’estigués plantejant agafar una bíblia i fer un cop d’estat a la boliviana. De fet, no és la primera vegada que això passa, oi?

Article publicat a El Triangle

La teva por és el seu negoci

La Neus Saavedra es va posar alarma a casa abans de l’estiu. “Les meves filles estaven molt angoixades i em van convèncer perquè ho fes abans de marxar de vacances. Ara a l’escala tothom té alarma”, explica. La Neus viu a Sagrada Família i a la seva finca els lladres han intentat robar tres vegades aquest últim any. El primer cop van destrossar la porta del carrer, però no van passar d’aquí. Al segon intent van trencar els panys de les portes que donen al pati de llums i el soroll va alertar els veïns. L’última vegada es van amagar a l’escala i com que no van poder entrar en cap habitatge van destrossar els extintors i van cremar les catifes dels replans.

El Pere Muñoz viu en un àtic al Clot i també s’està plantejant posar a casa algun sistema de seguretat perquè a un conegut li van entrar a robar per la terrassa. La comunitat de propietaris va decidir instal·lar fa un any càmeres de videovigilància a l’entrada davant del temor a robatoris, però això no ha frenat els lladres. “Són dues escales i al llarg del dia hi passa molta gent. Vivim fora part de l’any i tenim por que ens ocupin l’habitatge. No ens havíem sentit mai tan insegurs”, admet emprenyat. Després de fer números ha decidit no contractar cap servei privat i reforçar porta i finestres amb reixes.

La inseguretat, primera preocupació

Ningú està immunitzat davant del bombardeig constant de notícies sobre robatoris i agressions als carrers de Barcelona d’aquests últims mesos. Ho demostra l’última enquesta de serveis municipals del 2019 que es va presentar el 9 d’octubre passat. La inseguretat, amb un 17,1%, se situa com a primera preocupació dels barcelonins en vuit districtes de la ciutat. Només a Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi els preocupa més l’habitatge i la neteja, respectivament. Segons l’enquesta, Ciutat Vella és el districte on més creix la preocupació seguit de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

En un escenari que interessadament s’ha comparat amb el Bronx és impossible mantenir-se al marge de la polèmica i les empreses de seguretat ho saben, per això han augmentat exponencialment la publicitat dels seus productes dirigits a particulars als mitjans de comunicació. La sensació d’inseguretat es difícil de controlar un cop aquesta percepció subjectiva s’instal·la al nostre pensament i el resultat és que està generant un lucratiu negoci que no para de créixer. Les notícies sensacionalistes sobre robatoris en un determinat barri s’han convertit en la seva millor publicitat i, a més, és gratuïta.

Tendència a l’alça del sector

Segons l’informe de l’Observatori Sectorial DBK sobre les companyies de seguretat privada a Espanya, aquest sector va generar el 2017 un volum de negoci de 4.315 milions d’euros, cosa que suposa un augment del 5% respecte a l’any anterior. De tots els serveis, el que més factura és l’àrea de sistemes electrònics de seguretat amb un valor de mercat que supera el 1.400 milions d’euros. Segons l’estudi, les previsions d’evolució a curt i mig termini “apunten a un manteniment de la tendència a l’alça en un context d’augment del consum privat i de desenvolupament de nous productes i serveis”. A això s’hi afegeix la creixent concentració en les cinc companyies líders. El 2017 sumaven el 58% de valor total del mercat.

Tyco, Prosegur i Securitas Direct són les tres empreses que dominen el mercat de la seguretat privada a Espanya. La primera, originària dels Estats Units, va aterrar de la mà de l’empresa de seguretat ADT. Prosegur és espanyola i porta en el sector des del 1976. Pel que fa a Securitas Direct, el seu origen és suec i gràcies al proveïdor de tecnologia Verisure, amb qui treballa exclusivament, lidera el mercat europeu d’alarmes per a habitatges i negocis. L’any 2011 va ser adquirida pels fons d’inversió nord-americans Bain Capital i Hellman & Friedman amb l’objectiu d’expandir-se per Llatinoamèrica. El 2014 va arribar als 700.000 clients a Espanya i quatre anys després ja superava el milió. El seu volum de negoci supera ja els 500 milions d’euros.

Una agresssiva captació de clients

La via més senzilla per obtenir informació sobre serveis de seguretat per a la llar és l’accés on-line. L’esquer és l’enllaç per calcular-ne el cost. Tanmateix, després d’omplir un qüestionari amb les característiques bàsiques del teu habitatge –tipologia, localització, nombre de persones, horaris- no només els facilites dades sensibles, sinó que no reps la informació sol·licitada per poder-la comparar amb altres empreses del ram. “El que reps és la trucada d’un comercial que s’ofereix a venir al moment a casa teva per informar-te”, explica la Paquita Suñer, veïna de Sant Andreu que ha patit dos robatoris a la seva botiga.

La tècnica del comercial és aconseguir que cada visita sigui una venda perquè treballa en unes condicions de gran precarietat. “Sense quasi adonar-te’n ja t’ha venut el paquet de seguretat perquè abans t’ha explicat mil i una formes de robar-te. T’ofereixen descomptes que caduquen en mitja hora i et calculen el rebut que pagaràs cada mes sense explicar-te clarament el cost total del sistema”, afirma la Paquita. Pel cap baix és un pagament que supera els 350 euros (amb totes les rebaixes que diuen que t’apliquen) i després quotes mensuals de 52 euros. Així és com, per exemple, Securitas Direct s’ha convertit en el líder a Espanya en la instal·lació d’alarmes.

La presència d’aquests sistemes dins de casa planteja en algunes famílies un debat sobre la violació de la intimitat, ja que el servei inclou càmeres que fan fotografies en punts estratègics de l’habitatge. El debat sobre més seguretat genera controvèrsia perquè sempre implica menys llibertat. A més, les noves tecnologies estan ajudant molt a que el sector segueixi expandint-se. Des d’aplicacions al mòbil que et permeten controlar el sistema fins a càmeres de vigilància amb intel·ligència artificial i inhibidors de freqüències. El futur d’aquesta indústria és prometedor i passa per convertir les centrals receptores d’alarmes en centres de coordinació i gestió.

Article publicat a la revista Carrer

L’èxit (efímer) de Betevé: menys plató i més carrer

En el seguiment de les convulses protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem la modesta Betevé ha guanyat la poderosa TV3 per golejada. La seva impecable cobertura de la revolta , amb  tres equips de reporters retransmetent en directe, una realització àgil i uns presentadors i presentadores que des del plató s’han limitat a conduir l’emissió i completar -la amb dades, ha convertit la televisió local barcelonina en el referent informatiu de milers de teleespectadors. L’èxit periodístic, fruit de la fórmula menys plató i més carrer i del coneixement a fons de la ciutat marca de la casa, ha estat tan gran -i tan inesperat- que fins i tot els manifestants no han dubtat a corejar “Betevé serà sempre nostra” cada vegada que s’han trobat amb els reporters de la cadena.

En comunicació la majoria de les vegades menys és més i la prova  són les espectaculars xifres d’audiència assolides per Betevé des de l’inici de les protestes, que han superat els 565.000 telespectadors. El públic, acostumat a la immediatesa informativa  per la irrupció de les xarxes socials, ha premiat la retransmissió dels fets in situ, sense filtres ni tertulians que diguin com interpretar la realitat donant de nou per bona la dita que una imatge val més que mil paraules. També és cert que la cadena televisiva no podia fer una altra cosa que apostar pel seu gran capital humà, integrat per una plantilla molt professional i motivada,  tenint en compte el seu limitat pressupost -17 milions d’euros- i la delicada situació econòmica que arrossega des de fa temps i que l’ha obligat a ajustar-se el cinturó dràsticament.

L’aposta del canal televisiu per donar veu als protagonistes de les protestes -la ciutadania anònima- també explica gran part del seu èxit.  Amb aquesta decisió, Betevé no només ha humanitzat les manifestacions i ha posat la gent al centre del debat. També ha mantingut la neutralitat política al fugir de partidismes i s’ha fet ressò d’un emprenyament popular desencadenat per la sentència contra el procés i la brutal repressió policial, però també  per altres injustícies socials que s’arrosseguen des de fa temps.  Aquesta fórmula l’ha portat a fugir del sensacionalisme d’altres cadenes -sobretot d’àmbit estatal- que han ignorat les raons de fons i han centrat el seu objectiu en la violència prioritzant la dels manifestants i relativitzant la de la policia.

Tanmateix, tot i les bones arts de l’equip de tècnics i periodistes, l’èxit de Betevé es preveu efímer i podria  acabar-se quan les protestes al carrer s’extingeixin. El motiu és que és molt difícil fidelitzar una audiència nova àvida d’emocions fortes en un context de crisi estructural que obliga a reduir la programació pròpia a la mínima expressió i omplir els forats de la graella amb la redifusió de programes antics per falta de pressupost.  A aquest escenari cal afegir el llarg conflicte laboral que arrossega la cadena des de fa temps i l’allau de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) donant la raó als treballadors externalitzats que l’han denunciada per haver estat contractats per productores com Lavínia i Antena Local en forma de cessió il·legal.

Les exigències dels treballadors de millors condicions laborals, increments salarials suficients i més transparència sobre les remuneracions de l’equip directiu tensen encara més un ambient molt enrarit pels conflictes judicials. Segons dades del comitè d’empresa, Sergi Vicente –el qüestionat director de la cadena- ha cobrat el 2018 poc més de 103.795 euros, un sou que supera el de l’alcaldessa de Barcelona i s’acosta al sou del director de TV3. De la resta de l’equip directiu no es té informació precisa ni dels complements, ni de les dietes ni de les despeses de representació. La sensació de la plantilla és que la retallada pressupostària s’ha aplicat de forma discrecional focalitzant-se en una reducció dels serveis informatius i de la producció de programes propis sense precedents que redueix encara més l’audiència i cronifica la crisi just quan celebra el seu 25è aniversari.

Article publicat a la revista Carrer

Ressaca

Mai m’havia costat tant anar a votar com aquest diumenge passat. Per arribar fins al col·legi electoral que tinc a tocar de casa –i que sempre em fa pensar en el 1-O i el malaguanyat vestit d’Armani del patriota Graupera- he suat més que el portador de l’anell. I això que només duia l’habitual agulla d’estendre roba d’anar a votar al nas i una papereta –la del Congrés- perquè em nego a mantenir amb el meu humil vot la bicoca senatorial. Com pesava el malparit sobre a la butxaca. I en el camí ni un gentil SamSagaz amb qui compartir la feixuga càrrega ni un entremaliat Gollum per distreure’m. I molt menys un barbut Gandalf per obrir-me pas amb la seva vareta màgica (es veu que ara el mag s’ha transformat en Torra i es dedica presumptament a preparar conspiracions terroristes). 

El primer obstacle a superar per contribuir al caos mundial amb el meu vot sediciós no ha estat una ocupació del col·legi electoral pels CDR, sinó un inesperat increment de la gravetat de la Terra que m’ha fet quasi impossible caminar. A cada passa que feia havia de tirar del peu amb molta força perquè era com si el tingués enganxat amb cola. Els cinc minuts que em separen de l’escola Ramon Llull se m’han fet eterns, però això no ha estat res comparat amb el fet de descobrir que tens un veí d’escala que vota Sauron. Estava jo tafanejant les llistes com qui remena la fruita quan ha arribat l’ase amb la seva dona dominicana i ha agafat dues butlletes d’ultravox. Com que soc llenguda de mena no m’he pogut estar de dir-li feixista i gairebé acabem a comissaria. No vull ni imaginar què passarà quan me’l trobi a l’ascensor.

I mentre Alemanya commemora la caiguda del mur de Berlín amb ingenus actes de fals agermanament entre pobles i Rufi es fotografia somrient amb un apoderat saurita pensant equivocadament que ningú el confondrà amb un fan d’Abascal, Espanya s’ha despertat de la festa de la democràcia amb una ressaca molt xunga gentilesa d’un Pedro Picapiedra que encara somia amb majories absolutes inexistents i segueix sense despenjar el telèfon. Des d’aquí només em queda felicitar els socialistes per haver donat aire a la bèstia i desitjar-los nits d’insomni a la recerca d’una governabilitat impossible. I aviso que el Zolpidem va molt bé per dormir quan tens mala consciència, però també provoca al·lucinacions, així que ja cal que ens calcem quan parli del temps amb Pablo Mármol.

Tot i l’escenari apocalíptic sorgit del 10-N, he decidit que avui toca estar contenta perquè sempre pot ser pitjor i, si no, temps al temps. Estic contenta malgrat que el feixisme tingui més diputats que mai gràcies al seu blanqueig  per part dels mitjans de comunicació estatals. Estic contenta malgrat que l’obrer Nou Barris comparteixi amb el senyorial Sarrià-Sant Gervasi el dubtós mèrit de ser el districte de Barcelona on ultravox ha tingut més representació. Estic contenta malgrat que a Múrcia els seguidors de Sauron siguin la primera força i que a Lepe, que viu de l’explotació al migrant, hagin arrasat. Estic contenta perquè espero que un dia passi el mateix que ha passat a Grècia, on el feixisme ha acabat arruïnat i sense representació política, i la seva cúpula jutjada com l’organització criminal que és.

Mentrestant em dedicaré a gaudir de l’enfonsament taronja. Si fa una setmana algú m’hagués dit que Rivera diria definitivament adéu a la política per anar-se’n de bolos amb la Malú, no m’ho hauria cregut. Quin plaer més indescriptible veure la Barbie Arrimadas amb els ulls plorosos i la cara de no haver dormit, i l’intel·lectual Girauta o la bruixa Mejías gestionant la prestació de l’atur. Com abans va passar amb la Rosa Díez i la seva UPD, el piròman Kent Rivera se’n va derrotat i amb la cua entre cames després d’haver deixat un rastre de destrucció al seu darrere. Amb ell va començar tot i aquest diumenge la llavor de l’odi entre els pobles que va plantar  fa 13 anys l’ha devorat. I Manuel Valls ja es frega les mans.

Article publicat a El Triangle