La vida és un moment

Els armaris són els mateixos que l'any 1978/Escola La Caixa

El mirall em retorna una imatge demacrada, amb ulls vidriosos i ulleres fosques de no haver dormit gaire. Ja no tinc edat per als excessos nocturs i etílics, tot i que continuo conservant un cert instint vampíric que fa que els meus bioritmes es disparin cap al tard. El motiu d'aquesta cara que espanta i una certa afonia de cotorrejar sense parar durant unes quantes hores és el sopar que ahir vam celebrar les companyes d'EGB.

Vam reprendre el contacte fa cinc anys gràcies a les xarxes socials i, després del sopar de retrobament i celebració dels nostres 40 anys, hem mantingut la tradició de trobar-nos de tant en tant per fer teràpia de grup i exorcitzar fantasmes del passat. L'èxit del primer àpat no s'ha repetit, però la intensitat i l'emoció és la mateixa, almenys per a mi. Són persones que han compartit part de la meva història i cada reunió que fem em confirma que la vida és un moment.

I les finestres, també/Escola La Caixa

Les arrugues han vingut per quedar-s'hi, igual que el tint i el maquillatge per amagar els cabells blancs i les taques a la pell. La menopausia ens espera amagada a la cantonada per recordar-nos que hem viscut més del que ens queda per viure. Algunes ja han enterrat els pares i amb gran dolor, fins i tot, marits i germans. Les ferides de guerra de divorcis, relacions frustrades, problemes de feina i fills adolescents intratables han deixat marques a la cara i a l'ànima, però mirant-les als ulls segueixo veient aquelles nenes amb bata rosa i blanca, uniforme blau marí i blanc, llaç al coll mig desmanegat i genolls pelats.

Ahir vam repassar la llista de professores, la majoria monges o membres de la secció feminina de la Falange amb instints assassins. Reconec que aquest és un dels meus traumes infantils: no jugueu al cavall fort amb els nois que no podreu tenir fills, qui porti diners per als negrets de l'Àfrica podrà pintar una pedra del pont, qui resi amb més devoció tindrà més bona nota, castigada al racó amb els braços al cap...Cada cop que em veig cantant nadales al despatx del director Mula tocant la simbomba i imaginant que se li cau el perruquí, no em puc aguantar el riure. I el pipí a dures penes.

El pati és el mateix, per variar/Escola La Caixa

També vam tenir temps per parlar dels nois. Vam ser l'últim curs segregat, però les hormones ja feien de les seves. Van començar a sortir noms i també revel·lacions sorprenents d'amors platònics i no tant que em van deixar ben parada perquè amb prou feines recordo els noms de molts d'ells. De qui sí que m'enrecordo és del Jordi Escobedo, un noi encantador que em tenia el cor robat. També em va saber molt greu senir que el Jordi Úbeda havia mort.

Per acabar, vam dir els noms de les companyes que faltaven. Potser com una manera de tenir-les amb nosaltres, ben aprop. Algunes no van poder venir ahir per raons personals, però mantenim el contacte via Facebook: la Letícia, la Montse, l'Eulàlia, la Gemma, la Gema, la Rosa María, l'Olga, la Pili... D'altres han passat del grup, però hi ha algunes de les quals no sabem res de res. Ni si són vives o mortes. I això és, possiblement, el que més greu em sap.

Un petó ben fort per a totes.