dijous, 8 de novembre de 2018

Història d'un llibre que segueix quan s'acaba



Aprofitant una baixa temporal enceto la lectura de tot un repte: La octava vida, un llibre de 1.002 pàgines escrit per Nino Haratischwili i èxit de vendes a Alemanya. Per llegir s'ha de tenir temps i ganes. Jo sempre n'he tingut. Hi ha llibres que se m'han indigestat, altres que m'han deixat una marca per sempre i també algun que m'ha fet un regal inesperat. Aquesta és la història d'un llibre, El emperador del perfume, del periodista Chandler Burr, que ha seguit proporcionant-me sorpreses després d'haver-lo acabat. Però per arribar al final s'ha de començar pel principi.

El llibre de Burr és la biografia novel·lada de Luca Turin, un extravagant científic que ha estat capaç de desxifrar com funciona el sentit de l'olfacte i del per què el nostre nas reconeix a l'instant les olors. Turin, com un modern i incomprès Quixot, s'ha enfrontat a la comunitat científica mundial i també a la perfumista qüestionant les teories conegudes fins ara i assegurant que olorem el que olorem gràcies a les vibracions de les molècules que creen i venen cinc gegants industrials. Les marques comercials demanen un perfum amb olor de gespa regada per la pluja sota un cel d'estiu i ells la fan en un tres i no res.

Aquí va un resum del personatge. "De nen, Turin vivia obsessionat per les olors. Durant la seva joventut, ja doctor en Biologia, Turin va dedicar el seu temps lliure a col·leccionar perfums. Va reunir fragàncies immortals como Chypre de Coty i el sensacional Diorama. Li encantava Chanel 5, així com les brillants molècules anomenades aldehids responsables de la seva aroma. Va ser aleshores, que per diversió, va escriure una guia de perfums. I quan la guia es va convertir en un èxit de vendes a França, Turin va ser conscient que, a pesar dels milers de milions invertits per les corporacions industrials, les legions de químics i els potents ordinadors, ningú sap com podem olorar". Un dia va trobar per casualitat la solució al misteri.

Vaig acabar el llibre, que recomano a tothom encara que sigui profà en química i biologia, però la història que explicava ha continuat. Vaig compartir-ne la lectura a Twitter i al cap de pocs dies vaig rebre resposta de Luca Turin. Jo parlava del seu descobriment i lloava el seu nas privilegiat que li permetia diferenciar les olors que componen una fragància. Ell em va respondre que no hi havia per a tant i que el seu nas era bastant comú. Em va escriure en català gràcies al Google Translator, però vaig agrair la seva sensibilitat. De fet, no es podia esperar una cosa diferent d'una persona trilingüe i culta que aprofita els seus viatges per visitar antics perfumistes.

Ara el segueixo habitualment. Ha fet juntament amb Tania Sánchez (no confongueu amb la política espanyola, remarca al seu perfil de Twitter) una nova versió de la seva guia de perfums actualitzada. Turin és un bromista i un melòmen, però també té un blog molt interessant on es poden consultar les seves crítiques als perfums més actuals. Jo, per exemple, he descobert que al mític Joy de Jean Patou que tant agrada ma mare li ha sortit ara un doble amb el mateix nom però d'una altra marca que no té res a veure. La raó és que el peix gran es menja el petit.

Gràcies a Turin he descobert un perfum que em té el cor robat. Es diu oud i el comercialitzen diferents marques. És una aroma peculiar, barreja de cuir gastat, fum, olis essencials i fusta aromàtica, i el seu preu es cotitza a l'alça. Jo porto la versió de Guerlain i per comprar-me'l he hagut d'estalviar de valent. És una olor cent per cent oriental, que evoca els meus viatges a Síria, Jordània i Iemen, i cada gota és una petita alegria per al meu cor enyorat. Soc estranya fins i tot a l'hora de triar un perfum perquè als occidentals els agraden les notes florals i fresques.

A vegades passa que els astres es posen d'acord i afavoreixen els petits miracles. I aquesta història ho confirma. Llegint el llibre de Burr he après molt del meu nas, he conegut el protagonista -amb qui m'escric habitualment- i candidat etern al Premi Nobel de Ciències, he descobert noves olors i sóc una mica més feliç i més sàvia. No deixeu mai de llegir.

dimecres, 7 de novembre de 2018

Liquidadors



Fa un temps vaig coincidir amb una noia a ioga. Explicava molt ufana que treballava al departament d’Economia de la Generalitat, que en aquells moments estava en mans d’Andreu Mas-Colell. La xicota es vantava que si havia aconseguit la feina era perquè el seu germà hi treballava i l’havia col·locat, perquè allà tot funcionava per cognoms i no per mèrits professionals. Cada vegada que l’escoltava parlar així se’m regiraven els budells i em tornava la ràbia que havia aconseguit eliminar després de la classe. Un dia no vaig poder més i li vaig dir que fes el favor de callar perquè, si seguia provocant-me explicant els desgavells interns del departament, ho escriuria fil per randa citant-la pel seu il·lustre cognom.

L’amistat es va acabar ràpid, però el regust amarg que em va deixar la seva fatxenderia em va durar més. La cremor d’estómac es va intensificar temps després quan em va tocar escriure sobre una polèmica operació immobiliària de la Generalitat beneïda per l’alcalde Trias que s’havia produït al barri. La venda de la modernista Casa Burés a un fons d’inversió per uns tres milions d’euros menys del que havia costat em va deixar molt clar que si Mas havia arribat tan lluny en la vida era pel seu talent per fer negocis. La clarividència empresarial de l’hereu del pujolisme ja havia portat a la ruïna l’empresa de Prenafeta, així que no m’havia d’estranyar que el seu instint mariner confongués anys després Ítaca amb l’abisme on ara estem atrapats.

Per què escric ara del govern dels millors? Doncs perquè ara s’ha sabut que la gestió econòmica de l’executiu Mas va ser tot menys exemplar. Ho constata un informe de la Sindicatura de Comptes publicat recentment però sense gaire ressò a la premsa patriòtica independent. L’estudi posa la lupa sobre la venda d’edificis públics del període 2012-2014 per guanyar liquiditat de forma urgent i reduir el deute que van deixar les desastroses gestions dels tripartits de Maragall i Montilla. El pla dissenyat pel brillant Mas-Colell va comportar la venda d’una quinzena de seus públiques per sota del seu preu de mercat i ens obligarà a pagar quasi 790 milions d’euros en lloguers d’oficines fins a l’any 2034. Gran negoci això de vendre la casa i anar a lloguer.

L’informe de la Sindicatura és demolidor. La majoria dels edificis que es van posar a la venda s’havien comprat entre els anys 2004 i 2010, és a dir, quan els preus del mercat immobiliari estaven pels núvols. Alguns d’ells s’oferien fins i tot per sota del valor de taxació i la falta d’actualització dels inventaris dels immobles fa pensar que la xifra d’edificis malvenuts a preus de riure encara podria ser més alta. Més dades. A finals del 2014, la Generalitat tenia 120 immobles buits que van generar una despesa de poc més de 3 milions d’euros en manteniment. A aquesta xifra, cal afegir-hi prop de 2.000 habitatges, locals i aparcaments buits propietat de l’Incasòl i del Consorci del barri de la Mina. Que la ponent de l’informe hagi estat la síndica Emma Balseiro no em treu la son. La vaig conèixer quan era regidora del PP a l’Ajuntament de Barcelona i aleshores ja era implacable.

Abans parlava de l’alcalde Trias perquè potser sense ell la Casa Burés no s’hauria malvenut tan alegrement. L’edifici era de propietat municipal i havia de ser primer la seu del futur Museu de la Música i després equipament per al barri. Tot va quedar en res i, al final, un opac acord entre governs del mateix color polític a banda i banda de Sant Jaume va convertir la mansió en candidata a seu d’oficines de la Generalitat. L’invent tampoc va poder ser perquè la reforma era molt cara i la crisi ho devorava tot, així que l’edifici va quedar buit i desprotegit davant del vandalisme. El govern català no va pagar a Barcelona els 15 milions d’euros que havia costat la joia catalogada, però el liquidador Mas la va posar a la venda igual amb la benedicció del seu amic Trias.

Hi passo sovint per davant de la Casa Burés, ara convertida en apartaments de luxe amb espais comunitaris exclusius. Les obres faraòniques del majestuós edifici d’Ausiàs Marc venut pel govern dels liquidadors per 12 milions d’euros s’acabaran abans de finals d’any, segons les previsions. Cada cop que veig el casalot se’m torna a regirar l’estómac i penso en la vergonyosa descapitalització del patrimoni de tots i en la necessària assumpció de responsabilitats dels polítics. També penso en els aparcaments municipals rendibles que Trias va vendre a Saba per quatre rals. Per cert, la concessionària acaba de nomenar consellera a Susana Gallardo, la parella de Manuel Valls. Tot queda en família.


Article publicat a El Triangle

divendres, 19 d’octubre de 2018

Cumbaiàs





S’ha de ser un cumbaià autèntic per entendre que l’expressió fer el cim no és només arribar a dalt de tot. També és superar els obstacles, suar la cansalada, caminar al pas del més lent i gaudir de les boniques vistes de la pàtria catalana si el bon temps ho permet. Per això, els no iniciats en el misticisme d’esplais i caus escoltes han fetaquests dies un injust escarni de la gran pensada de reivindicar el retorn dels presos polítics presos des del cel de Catalunya. No sé si des d’allà dalt s’està més a la vora dels déus i no cal cridar tant perquè t’escoltin a Brussel·les, però s’ha de valorar el detall que ha tingut l’Olimp de frenar l’arribada de l’huracà Leslie fins que l’últim patriota ha baixat de la muntanya. No volem més ferits.

Del meu ensinistrament cumbaià amb els jesuïtes, en queda ben poc per sort. Prefereixo el sofà al piolet i el gintònic a la cantimplora, i la terra catalana ja no em sembla la més ufana sota la capa del sol. L’únic que perdura del trauma provocat per les nits en blanc fent bivac, els dinars de carmanyola, les cançons d’Els Esquirols, les eucaristies presidides per la Senyera i les caminades interminables és la por a les altures i a passar fred. Cada cumbaià gestiona el seu trauma personal com pot. Uns es fan independentistes i es manifesten l’11-S, altres es tornen dependentistes i desfilen el 12-O i la resta, els descreguts com jo, seguim els esdeveniments des del sofà.

Dimecres passat es va celebrar el dia mundial de la salut mental i això em va fer pensar que estem últimament bastant desorientats pujant i baixant muntanyes a bon ritme, però sense tenir clar cap a on anem. No sé si a l’OMS li interessaria fer un estudi sobre l’efecte que la retòrica dels nostres polítics té en els cervells dels catalans, però estic segura que si el fes, els resultats els posarien els pèls de punta. Sóc contrària als favoritismes, però crec que la investigació per trobar ràpid una cura hauria de començar pels republicans, molt perjudicats després que els seus diputats votessin amb els socialistes contra els convergents tunejats al Parlament mentre a Madrid continuen les reunions secretes per negociar els pressupostos de Sánchez.

En el cas de Barcelona, les alteracions del comportament de la direcció nacional republicana han provocat episodis d’embogiment transitori en alguns militants que han estat degudament eliminats. És el cas de l’economista Xavier Martínez-Gil, que va decidir presentar-se a les primàries per escollir alcaldable sabent que era un suïcidi. S’ha d’estar ben sonat per oposar-se a l’oracle de Lledoners i qüestionar-lo públicament, així que no cal esperar compassió del botxí després d’haver assegurat que “no hi ha res més antirepublicà que apel·lar als cognoms il·lustres”, recordar que Tete Maragall “és republicà des de fa quatre mesos” i que a la direcció republicana barcelonina “hi ha por”. ¿Resultat de la quixotada? Nomes 41 avals dels 139 necessaris per passar a la següent pantalla. Roma no paga traïdors.

La setmana passada també es va produir un fet que va passar desapercebut enmig del daltabaix republicà. De fet,la cosa rellevant és que el fet anunciat es va haver de suspendre per raons climatològiques, perquè el dimarts a Barcelona se’ns havia de caure el cel a sobre. Parlo de la presentació oficial del Moviment Barcelona, una plataforma ciutadana transversal plena de simpatitzants d’ERC que dissimulen ser una altra cosa. Entre els seus representants brilla amb llum pròpia Jordi Giró, president de la Confavc i, segons les males llengües, candidat a substituir Trini Capdevila com a representant de la quota veïnal en el número cinc de la candidatura republicana.

La crua realitat és que a la gent del Moviment Barcelona no només el diluvi universal els va esguerrar l’acteorganitzat a l’exclusiu hotel Duquessa de Cardona i aplaçat sine dieLa defenestració d’Alfred Bosch com a alcaldable els ha caigut com una bomba perquè alguns ja tenien les converses per anar a la llista d’ERC molt avançades. L’aterratge del nouvingut Maragall, de qui molts es malfien perquè “porta les sigles socialistes tatuades”, desmunta tota la feina feta fins ara per assegurar-se la poltrona en el cap i casal de Catalunya. Sort que els republicans són cumbaiàs de soca-rel.


Article publicat a El Triangle

dijous, 11 d’octubre de 2018

Forat negre



La galàxia independentista està a punt de ser engolida per un forat negre d’ego i jo ja tinc les crispetes preparades per veure l’espectacle. No ho dic només per la política catalana, on no parem de veure escenes de sofà entre amants despitosos, disputes maritals a despatxos oficials i esbudellament de tot aquell que diu les coses pel seu nom, és a dir, que tot és una estafa. Distrets com estem amb aquest espectacle lamentable, no veiem el pollastre que el processisme té també a Barcelona. Perquè si al Parlament els patriotes es tiren els plats pel cap i després fan veure que es reconcilien, en la cursa embogida per desbancar la fAda Colau les ganivetades van que volen i l’única pau possible és la del cementiri.

Em quedo amb dues imatges recents. A la primera es veu Ernest Maragall i Alfred Bosch a la plaça Sant Jaume conversant com si fossin amics. Dic com si ho fossin, perquè Bosch no treu les mans de les butxaques i mira un punt fix de l’infinit mentre fa veure que escolta. El títol és delirant: “Traspàs de poders entre Alfred Bosch i Ernest Maragall”. Que jo sàpiga, res de traspàs perquè fins al 26 d’octubre no es tornaran a fer primàries a ERC. En tot cas, un dedasso com una casa. El mateix Tete ho admet sense vergonya en explicar que ha estat Oriol Junqueras qui li ha demanat personalment que s’hi presenti. “Si soc aquí és perquè sé que ho podem fer bé”, afirma deixant clar que Bosch ho ha fet tot malament.

És curiós com funciona la lògica democràtica entre els republicans. S’han fet unes primàries que no han agradat la cúpula i ara se’n faran unes altres per esmenar la pífia. Sorprèn que gairebé ningú s’hagi fet ressò de la candidatura alternativa a Maragall. L’encapçala Xavier Martínez Gil, del casal de l’Eixample. L’insensat republicà sap que no té res a fer i suposo que per això posa a parir l’oracle de Lledoners. No només recorda que Bosch va ser reelegit –a la búlgara- per la militància barcelonina el maig passat, sinó que la seva obligada renúncia ha deixat ERC sense candidat a vuit mesos dels comicis. I sobre les primàries de pa sucat amb oli, doncs que “el procés s’ha iniciat de forma poc regular, al postular el candidat sortint un nou candidat abans del termini de presentació de candidatures”. Ja cal que t’exiliïs, xaval.

Torno a Ernest Maragall perquè ara és quan toca parlar de la segona imatge. Diu el prealcaldable republicà dues coses interessants: que res de llista única amb els convergents tunejats i que dubta que Neus Munté acabi sent la seva cap de llista per Barcelona. I aleshores em ve al cap el plenari municipal del setembre passat, on es va votar la moció perquè les noves promocions immobiliàries i les grans rehabilitacions destinin un 30% a pisos protegits. El 28 de setembre totes les càmeres enfocaven la delegació d’activistes aplaudint quan es va aprovar la mesura. Jo, com és habitual, vaig mirar cap a una altra banda i vaig veure en posició hieràtica la Munté asseguda a primera fila seguint atentament el ple com una bona alumna. Em va sorprendre veure-la tota sola, sense cap assistència de la munió d’assessors que acompanyen Xavier Trias en el seu últim viatge polític.

Com que l’alcaldable postconvergent estava asseguda, no vaig veure si les bambes horteres que li va regalar fa uns mesos la Mercè Homs perquè caminés per la ciutat còmodament estaven ja gastades. El regal, entregat durant la presentació oficial de Munté com a candidata del PDECat, estava enverinat perquè de la Homs –també en retirada- no es pot esperar una altra cosa que malifetes. El missatge subliminal venia a dir una cosa així: ja cal que et calcis, xata, perquè no tens ni idea de Barcelona i a nosaltres no ens agraden els paracaigudistes imposats. Amb l’Antoni Vives –posat per Artur Mas a la llista de Barcelona amb calçador- va passar el mateix i mireu com ha acabat.

Mentre la Neus Munté pren notes a la llotja de convidats, Ferran Mascarell i Jordi Graupera esmolen els ullals, un en privat i l’altre en públic. Jo si fos l’exconsellera, no perdria de vista cap dels dos, però sobretot l’exsocialista reconvertit a la causa independentista. Graupera necessita bambes però Mascarell no. Coneix Barcelona i l’engranatge municipal al detall, té molta experiència en supervivència política i mai se’l veu venir.


Article publicat a El Triangle

dijous, 4 d’octubre de 2018

Maragallades




El viacrucis que ens espera als barcelonins fins a les pròximes eleccions municipals promet ser de traca. De moment, ha començat de la millor manera possible: recuperant el maragallisme i, per tant, les maragallades. Contemplo com es barallen per l’herència política de l’injustament maltractat Pasqual Maragall tant els de dretes com els d’esquerres, i això em porta a pensar dues coses. La primera és la falta d’idees i la segona la falta de memòria. L’exalcalde socialista va impulsar un model de ciutat especulatiu i neoliberal més propi dels anys noranta del segle passat que dels temps actuals. Tampoc acabo de veure com es pot reeditar la transversalitat en una societat tan dividida, però segur que en aquests vuit mesos algú es traurà un conill del barret i ens deixarà a tots bocabadats.

La primera maragallada ha estat el relleu d’Alfred Bosch per Ernest Maragall per encapçalar la llista d’ERC a Barcelona. Ara entenc la cara d’estupefacció que feien alguns amics republicans aquestes setmanes i el seu silenci incòmode quan els preguntava si tenien mal de panxa. Pel que es veu, el canvi de candidat no ha estat tan sobtat com ens han volgut vendre: hi havia enquestes internes d’intenció de vot que feien plorar i la direcció republicana ja ha plorat prou. Que l’histriònic Bosch era un mal candidat era un secret a veus, només cal veure la seva erràtica estratègia política, el seu enfrontament visceral amb la fAda Colau i el seu rebuig a confluir amb altres candidatures independentistes.

Quan l’expert africanista es va imposar a la búlgara en unes primàries, alguns militants barcelonins van començar de nou a patir cagarrines perquè per aguantar un líder així cal tenir un sistema digestiu a prova de bombes. Per sort, el dit de l’assenyada direcció republicana nacional ha tornat a intervenir –aquest cop malauradament a distància- ordenant la seva eliminació política i imposant un candidat que no ha votat ningú.Com diria Groucho Marx, tinc unes primàries, però si no t’agrada el resultat, en tinc unes altres. La tradició estalinista a ERC és inqüestionable: Carles Bonet va ser decapitat en favor de Pilar Rahola i el mateix li va passar a Jordi Portabella amb Alfred Bosch. Ara Bosch ha provat la mateixa medecina.

Del nou alcaldable republicà poca cosa a dir perquè se sap tot. Hàbil estrateg, coneixedor al detall dels engranatges municipals i molt ambiciós des del punt de vista polític com ho demostra la col·lecció de càrrecs públics que acumula. Tot això suma punts perquè si ha de negociar, ho farà amb el diable si cal, per alegria de la Rahola. L’únic que li treu lluentor com a candidat és l’edat –una Carmena II, diuen les males llengües- a més del seu desconeixement de la ciutat actual i la seva arrogància. Dels dos germans Maragall, l’Ernest era el que feia sempre de poli dolent. Per sort no tenim gaire memòria, però com a conseller d’Ensenyament del tripartit de José Montilla va posar en peu de guerra tota la comunitat educativa catalana per la seva intransigència. Tete no té el do de plaure la gent, precisament.

La segona maragallada l’ha protagonitzat Manuel Valls. Tot està a punt per presentar una candidatura construïda al marge d’uns Ciutadans bastant perplexos. Mentre la premsa francesa investiga d’on ha tret l’exprimer ministre gal els diners de la campanya, aquí publiquen que està organitzant un equip d’assessors que esgarrifa. I no només ho dic pel maragallista Xavier Roig, ara consultor. Ho dic sobretot pel periodista Albert Montagut, a qui els mitjans situen com a cap de comunicació de l’assot d’immigrants pobres. M’estalviaré comentar el seu currículum perquè no cal ser un crac per arribar lluny: només cal tenir amics influents que et deguin favors. Només recordar que va acomiadar la periodista Cristina Fallarás embarassada.

Amb aquest guirigall de candidats i maragallades, la batalla per Barcelona se li complica a la fAda Colau. Veurem com acaba la cosa, tot i que em consta que hi ha molts nervis entre els comuns. Jo em limitaré a agrair a Bosch els moments hilarants que m’ha fet passar i a felicitar-lo pel seu elegant autosacrifici públic en favor de la salut mental dels seus companys de partit. Lamentaré no trobar-me’l més al carrer Escudellers a primera hora del matí mig adormit i confio que Manuel Valls agafi una altra ruta per arribar a Sant Jaume perquè si em creués amb ell no em podria mossegar la llengua.


Article publicat a El Triangle

Les ciutats com a laboratori d’idees (estrafolàries)

Aquest mes de setembre s’han complert dos anys de la superilla del Poblenou, un projecte de recuperació de la via pública per al vianant no exempt de polèmica. És veritat que la mesura pionera es va aplicar per sorpresa i des dels seus inicis s’han hagut d’introduir un seguit de reajustaments per corregir els nous maldecaps generats en els accessos a pàrquings privats i zones de descàrrega, la pèrdua de places d’aparcament en superfície i la modificació dels itineraris d’autobusos en alguns carrers. Dos anys després, l’oposició veïnal a la superilla no ha desaparegut però sí que ha disminuït perquè ja es comença a tenir coll avall que el nou espai és un guany per al barri i també per a la ciutat.
Als barcelonins les innovacions ens costen de digerir. Probablement la raó tingui a veure amb el fet que no estem acostumats a que l’administració –en aquest cas la municipal- se’ns avanci. Normalment és al revés: la societat és el motor del canvi i les administracions acostumen a anar al ralentí. Quan una ciutat com Barcelona es converteix en un laboratori d’idees –algunes d’elles fabricades en despatxos allunyats de la realitat del carrer, tot s’ha de dir- ens convertim en conillets d’índies dels experiments i això no agrada ningú. Ens queixem que no han comptat amb nosaltres per res i també ens queixem si ens maregen molt amb processos participatius perquè pensem que els nostres governants no tenen un projecte clar de ciutat. Som així.
Trec el tema aprofitant que aquests dies s’està parlant tant del retorn del maragallisme, una paraulota inventada que defineix una forma de veure i dissenyar Barcelona que va tenir el seu màxim esplendor durant els anys noranta del segle passat. El seu cap visible va ser l’aleshores alcalde socialista Pasqual Maragall, defensor d’un model de ciutat especulatiu i neoliberal basat en grans esdeveniments que ara ja no és possible. Alguns, com els Jocs Olímpics del 92, van ser considerats per molts com un èxit. Altres, com el Fòrum de les Cultures del 2004, van resultar ser un fracàs fins al punt que l’experiment exportat a altres llocs del món ha passat a millor vida.

Del maragallisme em quedo amb la valentia amb què es van encarar molts projectes de ciutat que podien resultar polèmics. No tots van ser encertats –les rondes, el tortell deGlòries i les places dures, per començar- i els que ho van ser –la recuperació de les platges- van ser claus en la construcció de la Marca Barcelona que tants maldecaps ens dóna ara amb la invasió turística i l’especulació immobiliària. No sóc cap nostàlgica d’aquella època de vaques grasses perquè crec que la pantalla del maragallisme fa temps que va passar, però m’agrada que polítics i tècnics ens facin apostes agosarades perquè això vol dir que no es limiten a escalfar cadires. Encara que s’equivoquin de tant en tant. Només els demano que per estalviar-se problemes busquin sempre la complicitat amb el veïnat, cosa que el maragallisme no va fer.

Barcelona no és l’única que experimenta amb idees –estrafolàries o no- per fer front als reptes i s’equivoca. Altres ciutats europees també han començat a prendre decisions, potser controvertides, per trobar el desllorigador a problemes reals. Tenim el cas de Venècia amb els absurds controls d’accés a la zona monumental per limitar la invasió turística o el de Florència, que ha decidit multar amb fins a 500 euros tot aquell que s’atreveixi a cruspir-se un tros de pizza oliós a la via pública. En el primer cas, els controls venecians van durar un dia perquè eren un nyap: l’alcalde no té la gosadia de plantar cara als creuers. En el segon, el govern de la capital toscana vol satisfer els restauradors, molt afectats pel turisme pobre, amb mesures ridícules.

Els processos participatius també s’han posat de moda. Ja sabem que els carrega el diable, bé perquè el resultat no és el desitjat per l’administració i en fa cas omís, bé perquè el procés ve viciat des del principi amb propostes ja prefabricades, bé perquè l’oposició els boicoteja sense remei. Roma ha posat en marxa un experiment mai vist en la ciutat: una consulta ciutadana que fins al 26 de setembre ha fet possible que els residents del vuitè municipi –una mena de districte- triïn les obres públiques que es faran entre una vuitantena de propostes recollides des del mes de juny passat. La campanya #RomaDecide té un pressupost de 17 milions d’euros i inclou des de requalificacions i nous parcs i àrees verdes fins a l’eliminació de barreres arquitectòniques i més carrils bici.

De les vuitanta propostes recollides, quasi una quarantena han estat fetes pels ciutadans mentre que la resta provenen de les diferents administracions. L’alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, no ha pogut dissimular el seu entusiasme per l’èxit de l’experiment. “Estem orgullosos del fet que a Roma s’estigui portant a terme per primera vegada un procés participatiu online d’aquestes característiques. La democràcia participativa és un dels principals objectius d’aquesta administració”, ha assegurat l’alcaldessa del Moviment 5 Estrelles. Els resultats definitius es presentaran a finals d’aquest mes en el marc del Fòrum Global sobre Democràcia Directa que s’està celebrant a la capital italiana fins al 29 de setembre.

L’experimentació no és una desgràcia que els barcelonins suportem amb resignació ni una dèria d’una alcaldessa desorientada (em refereixo a Ada Colau). Les consultes per decidir quina ciutat volem són una manifestació de democràcia i de compromís ciutadà perquè ja no ens conformem a votar cada quatre anys i callar davant dels despropòsits. Els polítics són servidors públics, però lamentablement tant ells com nosaltres ho oblidem fàcilment. Així que benvingudes totes les iniciatives per estrafolàries que siguin mentre no vulguin convertir la Via Laietana en un canal navegable.

Article publicat a Metrópoli Abierta

divendres, 21 de setembre de 2018

Mà dura contra les bicicletes i altres andròmines assassines


El Bicicleta Club de Catalunya (BACC) està realitzant aquests dies una enquesta per saber quines són les raons que ens animen o dissuadeixen d’utilitzar la bicicleta com a transport habitual per anar a la feina. Des del BACC asseguren que l’objectiu del sondeig és “fer millors propostes per tal de fomentar una ciutat més inclusiva per a tothom”. Entre les moltes preguntes que fan, en destaco una: la que es refereix a les raons que expliquen per què utilitzem un determinat mitjà de transport per moure’ns per la ciutat i no un altre. Ho faig perquè no m’estranyaria que un cop hagin acabat amb el treball de camp un dels arguments més votats per no agafar la bicicleta sigui la falta de seguretat.
A finals d’agost, l’Ajuntament de Barcelona anunciava que a partir de l’1 de gener de l’any que ve les bicicletes –i altres andròmines assassines com els patinets elèctrics- no podran circular per voreres si l’ample no és superior als 5 metres i disposa de 3 metres d’espai lliure sense comptar les terrasses dels bars i restaurants. L’anunci, que té algunes excepcions, va ser presentat per la responsable d’Ecologia, Urbanisme i  Mobilitat, i anava acompanyat d’una explicació: no té sentit que seguim robant les voreres als vianants quan aquest setembre Barcelona haurà assolit els 200 quilòmetres d’infraestructura ciclista. Segons Janet Sanz, “els nous carrils s’estan implantant amb els màxims nivells de qualitat i seguretat” i a data d’avui “prop del 90% dels barcelonins disposa d’un carril bici a menys de 300 metres de casa”.
El consistori es gastarà aquesta tardor una morterada per informar els ciclistes que s’ha acabat el fer la vista grossa i que a partir del 2019 serem multats sense contemplacions, contribuint així a demonitzar encara més un col·lectiu injustament perseguit per culpa d’un reduït grup d’irresponsables. El que probablement no s’explicarà en aquesta campanya -amb un rerefons preelectoral indiscutible- és que els 200 quilòmetres de carrils bici no són els 300 promesos pel govern Colau, ni que la infraestructura heretada dels alcaldes Trias i Hereu dista molt de ser segura per la falta de manteniment i el disseny absurd de la majoria dels trams, ni que els nous traçats han estat molt criticats perquè s’han fet a corre-cuita.
L’anunci municipal del final de la moratòria demostra una gran astúcia per deixar sense arguments els grups de l’oposició, però també ha estat molt qüestionat pels col·lectius ciclistes i amb raó. Per molt que Sanz ens vengui ara la moto, Barcelona encara no està preparada perquè la bicicleta i el patinet elèctric baixin a la calçada fins que tots els carrers on se circula a 50 quilòmetres per hora –la majoria- tinguin un carril bici segregat i segur.
De pas, també aconsellaria la regidora que es mogués menys en cotxe oficial i més en bicicleta, ni que fos una setmana. Si ho fes, veuria interseccions incomprensibles, senyalitzacions confuses, carrils de doble direcció on has de triar entre menjar-te arbres o xocar amb els que venen de cara, i trams mig esborrats i plens de forats perquè l’asfalt ha saltat i ningú ho arregla. T’hi jugues la vida cada dia si no vas amb mil ulls. Una ciutat sostenible no ho és perquè ho diguin les campanyes publicitàries municipals o els responsables del govern de torn, ho és perquè té les infraestructures adequades.
No és nova la crítica de governar la ciutat des dels despatxos. L’equip d’Ada Colau ja la va sentir de boca de les entitats veïnals quan va implementar l’estiu de l’any passat els carrils bici als barris de Prosperitat i Fort Pienc sense consultar ningú. Tots els governs municipals, siguin del color que siguin, cauen en el parany de fer-ho perquè dona molta menys feina que estar a peu d’obra. Una riuada de tècnics ben remunerats ja s’encarreguen de fer la feina per ells i tenen una gran imaginació a l’hora de dissenyar la ciutat somiada pels polítics. El que menys importa en el relat prefabricat oficial que després venen a uns mitjans de comunicació acrítics és que la seva sigui una realitat inexistent. Des dels despatxos no es veuen igual ni la pobresa, ni els problemes de mobilitat, ni la brutícia, ni la delinqüència.
No crec que traient les bicicletes i els patinets de les voreres s’acabin els maldecaps, francament. En tot cas, els problemes de mobilitat continuaran a la calçada, perquè no veig una aposta decidida per alliberar l’espai ciutadà dels cotxes i les motos, que són els que més contaminen i més accidents amb ferits i morts provoquen. Si és una qüestió de falta d’idees, hi ha un munt de ciutats europees que poden servir de referents. Aquest estiu, viatjant per Eslovènia, Croàcia i Àustria he pogut comprovar com bicicletes i patinets compartien la via pública amb vianants, transport públic i transport privat sense fer tants escarafalls. Si la raó té a veure amb la pressió dels lobbies del motor, cal recordar que els carrers són de tothom, no només dels automòbils.
No vull acabar aquesta crítica constructiva sense fer un suggeriment de cara a la campanya informativa d’aquesta tardor. Seria interessant que Sanz dirigís també els seus esforços pedagògics i la seva contundència sancionadora a les empreses de lloguer de bicicletes i similars, perquè em consta que poques informen els turistes de les limitacions de circular per les voreres o de fer-ho en grup com si fessin una etapa de la Volta a Catalunya. Si ho fessin com cal, estic convençuda que aquest lucratiu negoci que requereix de poca infraestructura i poca inversió no seria tan rendible. Perseguir les infraccions és feixuc i avorrit, però bona part dels ciclistes incívics que empaiten àvies i se salten semàfors també són turistes.
Article publicat a Metrópoli Abierta