dimarts, 19 de març de 2019

ERCnest




Diu l’alcaldable dels republicans barcelonins que unir independentistes i dependentistes és possible i que ell -i no la fAda Colau- és el designat pels déus per portar a terme aquesta missió impossible. Ernest Maragall ha estrenat fa pocs dies base d’operacions al barri del Camp d’en Grassot i ha aprofitat la gran expectació mediàtica que provoca la seva atrotinada figura desgastada pel pas del temps i l’ambició política per assegurar que ell és la resposta a totes les nostres pregàries. No ha desvelat encara el candidat d’Esquerra com s’ho farà per convèncer els barcelonins descreguts perquè el 26-M votem un partit que ofereix el paradís d’una república inexistent, així que haurem de tenir una mica més de paciència.

Es nota que els republicans van a per totes, però també que no les tenen totes. Per això no han dubtat a apropiar-se del groc per acolorir un candidat que sempre vesteix de gris i no li faran fàstics als vots sense pedigrí processista que arrepleguin durant aquests dos mesos i escaig de campanya. De cara a la galeria va tan sobrat el Tete Maragall que parla sense vergonya de superar els “murs” que divideixen la societat catalana amagant que ERC és un dels principals responsables de la seva construcció. Vaig pensar que feia broma quan deia que volia pispar votants a comuns, socialistes i ciutadans. Però ERCnest feia cara de pomes agres quan ho va dir, així que només puc atribuir la gosadia a un deliri fugisser o a la desesperació per una victòria que tampoc podrà ser.

Fa uns mesos les enquestes d’intenció de vot encarregades pels republicans els donaven la victòria a Barcelona per la mínima. La substitució d’Alfred Bosch per Ernest Maragall imposada pel dit de Lledoners de forma poc democràtica no els penalitzava i semblava que el seu desig d’erigir-se en el pal de paller útil del sobiranisme es convertiria per fi en realitat. Però resulta que la realitat té un peculiar sentit de l’humor i que els arruixats republicans sempre s’obliden que abans s’han de guanyar les eleccions. Poc comptaven els estrategs d’Esquerra que els convergents tunejats aparcarien provisionalment les seves lluites fratricides i presentarien batalla per la capital catalana amb un potent quartet que podria ser un quintet.

Als republicans els ha sortit un perillós competidor que podria acabar amb el somni de conquerir el cap i casal de Catalunya. Ja no podran fer pena explicant que tenen presos polítics presos –començant per l’oracle Junqueras- perquè els altres també tenen a Joaquim Forn engarjolat. Tampoc podran presumir de ser els hereus autèntics del maragallisme perquè els altres presenten un altre maragallista de pedigrí, Ferran Mascarell, la missió del qual és guanyar Jordi Graupera per a la causa. No podran vantar-se de presentar un gestor de la cosa pública amb solvència contrastada perquè els altres han rescatat la Neus Munté de l’oblit. Ja només els quedarà intentar convèncer l’electorat independentista de la bellesa interior del seu candidat perquè els altres han fixat l’Elsa Artadi, dona, jove i talibana, i veritable cap de cartell dels seguidors de la secta del guru Puigdemont.

Sort que no sóc independentista i que tinc molt clar el meu vot. Tanmateix, em sap greu pels meus amics que sí que ho són perquè aquests dies estan més esverats del compte i la manifestació de dissabte passat tampoc els ha ajudat a asserenar els ànims: es pensaven que a Madrid els rebrien amb tancs i resulta que la democràcia espanyola de pa sucat amb oli els ha deixat onejar banderes i cantar himnes. Entenc que haver de decidir el 26-M entre republicans i convergents tunejats serà un repte difícil, sobretot quan els programes electorals que defensen es limiten a fer fora la fAda Colau del consistori. Des dels despatxos oficials és difícil saber quins són els problemes reals dels barcelonins.


Article publicat a El Triangle

divendres, 15 de març de 2019

La uralita és la reina del mercat de l’Abaceria


Aquest dilluns han començat les obres de construcció del mercat provisional de l’Abaceria Central en el tram del passeig de Sant Joan entre els carrers Indústria i Sant Antoni Maria Claret. La previsió de l’Ajuntament de Barcelona és que els treballs, pressupostats en uns 3,3 milions d’euros, durin uns quatre mesos, és a dir, que els paradistes que han sobreviscut a la primera fase del traumàtic procés de selecció que implica una transformació d’aquestes característiques es traslladaran a la carpa cap al mes de juny. Aquest projecte inclou 43 establiments alimentaris a l’interior i 14 no alimentaris a l’exterior, a la banda Llobregat. Tindrà neveres, serveis adaptats, tractament de residus, climatització, magatzems i aigua en una superfície d’uns 1.900 metres quadrats.
La remodelació de l’Abaceria Central, el degradat mercat gracienc que es cau a trossos per anys de vergonyós abandonament, té un pressupost d’uns 25 milions d’euros i va ser aprovada per majoria en una assemblea de comerciants el juliol del 2016. Si tot va rodat, cosa rara quan es tracta de reformar un mercat si tenim en compte l’experiència amb altres equipaments similars, les obres començaran aquest any i duraran entre 24 i 30 mesos. Tanmateix, el projecte dissenyat per l’Institut Municipal de Mercat de Barcelona, que sempre imposa la proposta sense comptar gaire amb els comerciants afectats i encara menys amb els veïns, va acompanyat d’una polèmica que té a veure amb un model mercantilista que prima més els beneficis que no les necessitats específiques del barri on s’ubica.
D’acord amb aquest Model Barcelona de Remodelacions que es manté inalterable des del seus orígens olímpics i que prioritza la rendibilitat econòmica de la inversió realitzada adaptant la infraestructura feta amb diners públics a les demandes del mercat –ara també el turístic-, el nou equipament tindrà més de 13.000 metres quadrats entre parades, un espai per a cooperatives i un altre destinat a supermercat. A més, s’excavaran tres plantes per habilitar un magatzem i mig centenar de places de pàrquing. Tot amb l’objectiu d’animar el client a anar a comprar al mercat en cotxe quan el congestionat barri de la Vila de Gràcia el que necessita és, precisament, desincentivar la utilització del vehicle privat.
Les entitats veïnals crítiques amb la reforma de l’Abaceria porten mesos denunciant que el projecte s’ha fet d’esquenes al barri, imposant el disseny, no respectant el comerç de proximitat –ho diuen pel nou supermercat- i sense tenir en compte els problemes de mobilitat i de contaminació actuals. A més, retreuen al govern d’Ada Colau el malbaratament de recursos públics perquè consideren que gastar-se 25 milions d’euros –i 2,5 milions d’euros més en el projecte executiu- és obscè en un context de crisi econòmica i de greus desigualtats socials. La seva exigència de retirar el projecte i començar-lo de nou ha caigut en sac foradat. Primer, perquè el projecte el va aprovar el govern Trias i, segon, perquè Mercats de Barcelona no té cap intenció de rectificar el full de ruta. Si no ho ha fet mai, per què ho hauria de fer ara?
El malestar al barri per aquesta obra –que també enfronta part del veïnat crític amb els comerciants del mercat que han superat la purga- adopta ara una nova dimensió. Fins ara ningú s’ho havia plantejat, però amb les obres a punt de començar s’ha disparat l’alarma, sobretot entre les finques que estan a tocar del vell mercat centenari hereu del que es feia a l’aire lliure a la plaça de la Revolució. Resulta que tota la coberta és d’uralita. L’equipament municipal, remodelat parcialment per última vegada el 1990, té una estructura metàl·lica amb tancament d’obra vista i amb tres cossos, una nau central i dues laterals totes recobertes de plaques d’amiant, un mineral molt perillós que provoca càncer de pulmó, ronyons, ovaris i mama, i que la Unió Europa va prohibir l’any 2000.
Els veïns més pròxims al mercat no saben com s’ho farà el consistori per desmuntar totes les plaques d’amiant sense provocar molèsties i, sobretot, sense que la mortal polseguera es coli per balcons i finestres, o s’escampi per la resta del barri. Arribats a aquest punt, crec que ja seria hora que Mercats Municipals deixés de menystenir el veïnat afectat per les obres i convoqués una reunió per informar al detall del procés de descontaminació de la coberta perquè és la seva obligació. Tampoc estaria de més crear una comissió de seguiment perquè amb la salut no s’hi juga. Ho saben molt bé els extreballadors de Macosa-Alstom, que porten temps recollint firmes per reclamar tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Generalitat que retirin les plaques d’uralita de tots els edificis públics, prioritzant escoles i hospitals.
Article publicat el 19 de gener del 2018 a Metrópoli Abierta.

dijous, 14 de març de 2019

Duran



Vaig conèixer Duran en la distància curta dins d’un ascensor estret. Era l’ascensor de la seu d’Unió. Quan UDC lligava els gossos amb llonganisses pel seu pacte de govern amb CDC i afiliar-se al club democristià era el camí més fàcil per trobar una bona feina a compte de l’erari públic. Exemples de carreres meteòriques, en tenim a balquena: Antoni Castellà, Núria de Gispert, Joana Ortega, Sònia Recasens, Raimon Blasi... Esmento aquests perquè són amb els quals he tingut una relació professional més duradora, però si faig un esforç segur que em venen a la memòria molts més. Abans es deia que Duran era un faldiller empedreït, però a mi mai em va tirar la canya malgrat l’episodi de l’ascensor amb mosso d’esquadra inclòs i algun viatge pel món amb periodistes i totes les despeses pagades.

Aprofitant el 8-M, per les xarxes s’ha fet campanya per visibilitzar la discriminació laboral i l’assetjament sexual patit per les dones periodistes en l’àmbit de la seva professió. De tots els polítics de dretes que vaig tractar només un em va tocar la cuixa. Va ser Josep Piqué en el marc relaxat d’una entrevista concedida al Parlament després d’un dinar ben regat d’espirituosos. Li perdono el gest perquè jo portava texans i ell estava tan content que va deixar anar la llengua i vaig estar publicant exclusives una bona temporada. A banda de l’episodi amb el president dels populars catalans, els qui més incòmoda m’han fet sentir pels seus comentaris masclistes han estat els polítics progres. No diré noms perquè alguns encara estan en actiu i la venjança és un plat que se serveix fred.

Aprofitant que s’acosta Sant Jordi, el líder d’Unió que aspirava a ser ministre sense cartera acaba de publicar les seves memòries polítiques. Com era d’esperar, es despatxa a gust amb tot déu començant per Artur Mas, amb qui va compartir molts anys de govern pujolista i va mantenir un pols que no anava enlloc per ser l’hereu del gens honorable Jordi Pujol. No vull fer propaganda perquè el llibre, com totes les autobiografies, té més de ficció que de realitat, sobretot quan aborda la crisi i la corrupció d’Unió. Tanmateix, les paraules que li dedica al delfí de Pujol són de traca. Pocs s’han atrevit a dir en veu alta que amb l’Artur va començar el malson processista perquè va regalar el govern a un eixelebrat “que tenia més de cupaire que de convergent”.

El llibre en qüestió ha tret de polleguera la secta de convergents tunejats hiperventilats, ja molt perjudicats per les divisions internes. Ara que tampoc em sorprèn, tenint en compte que tots els lavabos de l’antiga seu de CDC del carrer Còrsega tenien a la porta un adhesiu d’UDC. El ressò mediàtic de les seves memòries malignes està sent desigual. A Catalunya s’ha construït un relat fals que la majoria dels mitjans de comunicació han comprat per no perdre la subvenció pública i en casos delicats com aquest s’imposa la llei del silenci. Els que han publicat alguna notícia han rebut una allau de comentaris barroers i amenaces de donar-se de baixa com a subscriptors que demostra el lamentable estat de la salut mental del país. Però també hi ha excepcions. Recupero una entrevista a Duran que no té preu. Pujol “és un dels millors polítics que ha tingut Espanya” i Mas “es va deixar dur per assessors mediocres”. Elegància i mala llet fins al final.

El buit a la desmemòria de Duran ens hauria d’avergonyir si la catalana fos una societat democràtica de debò amb una premsa crítica amb el poder i garant de la llibertat d’expressió i el dret a la informació, però com que no ho és, tampoc no passa res. Una recerca del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB confirma el que ja sabíem: la mala salut financera de la majoria dels mitjans de comunicació catalans, malgrat la pluja de milions d’euros rebuts cada any en forma d’escandaloses subvencions institucionals. En detriment de la qualitat informativa jo hi afegeixo també els vergonyosos patrocinis d’empreses emmascarats com a notícies, però res d’això importa. Com deia el nazi Goebbels, la capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió, escassa.


Article publicat a El Triangle

dimecres, 6 de març de 2019

Feminazi



Fa unes setmanes vaig descobrir una capsa amagada al fons d’un armari. Entre les moltes rampoines que hi vaig trobar –des d’acreditacions de periodista fins a qualificacions de l’escola- vaig rescatar de l’oblit un paquet d’agendes feministes. Recordo que les publicava l’editorial LaSal i eren autèntiques obres d’art reivindicatives amb unes portades fascinants. Portar una d’elles a l’institut amb els llibres era un tot un símbol de rebel·lió adolescent, per això estalviava com una formigueta cada desembre per poder-la comprar. Les vaig començar a col·leccionar als 14 anys i vaig seguir fent-ho fins que l’editorial va tancar el 1990. A mitjans dels anys vuitanta a les feministes ens deien marimachos. Qui havia de dir que 30 anys després hauríem avançat tant. Ara som feminazis.

La nostra militància esbojarrada ens feia fer coses extraordinàries com el boicot per denunciar l’assetjament sexual del professor de gimnàs i les cames i aixelles peludes que vam lluir un estiu que vam fer vaga de depilació. Recolzàvem totes les causes: les obreres, les pacifistes i les ecologistes. Al mig de la classe de llatí ens trèiem els sostenidors i els fèiem onejar com una bandera per a estupefacció del personal masculí. Els pobres nois amb l’olla de les hormones a punt d’explotar es queixaven que no podien sortir amb nosaltres perquè no érem noies normals. No portàvem faldilles i no ens mossegàvem la llengua. Si atacaven a una, ens atacaven a totes i més d’un mascle va acabar traumatitzat quan es va assabentar que no totes érem lesbianes.

Escric això perquè s’acosta un nou 8 de març en un context d’involució esfereïdora. La lluita feminista no s’acaba mai perquè l’explotació de les dones continua i cada dia la realitat em colpeja amb un nou fet inesperat. Els feixistes passegen pels carrers un autocar amb lemes ofensius contra les dones com si tot fos molt normal. Els ultracatòlics ens comparen amb Hitler per reclamar la igualtat i asseguren per silenciar-la que la violència no és masclista, és domèstica. Que quedi entre les quatre parets familiars i si ens maten, ja ens enterraran. Segur que ens ho hem buscat per males cristianes i per males pècores. Casado ens diu com hem de portar un embaràs i Rivera presenta un decàleg per ser una bona feminista liberal.

Destaco algunes perles del manifest perquè són un atac a la intel·ligència. Rebutgen els de Ciutadans el llenguatge inclusiu perquè han comprovat que allunya els homenots que defensen els úters de lloguer de la lluita per la igualtat. Es manifesten obertament contra la guerra de sexes, però ens recorden que sense la col·laboració dels homes no anem enlloc i asseguren que les dones no ens hem alliberat de la tutela masculina per caure en les urpes de dones bigotudes que prefereixen el peix a la carn. També reivindiquen un pacte polític contra la violència masclista tot i que a Andalusia governen amb el PP gràcies al suport d’un partit misogin com és Vox. No sé si riure o plorar.

Et fas vella quan ja no entens el món i jo amago la gran frustració vital que això em provoca sota la màscara del maquillatge i el consol dels llibres. El redescobriment de les agendes m’ha portat a rescatar de la meva biblioteca personal les lectures de LaSal que tant em van marcar a la recerca de forces per seguir lluitant. Gràcies a aquesta iniciativa pionera vaig descobrir les obres de la Doris Lessing i la Simone de Beauvoir. Tinc a les mans un petit llibre violeta de l’Alejandra Kolontai. És La bolchevique enamorada, edició del 1989 amb portada de la Montse Sabater sobre el disseny original del 1978 obra de la Mari Chordà. A la primera pàgina trobo la meva firma: el meu nom amb un gargot que imita el símbol feminista. 30 anys després firmo igual. Ni un pas enrere.


Article publicat a El Triangle

divendres, 22 de febrer de 2019

Devastació





Presumeix per les xarxes la senyora Pilar que ja ha aconseguit el processisme carregar-se dos presidents del govern espanyol i que seguim cap a bingo. I jo em pregunto que si tan odiós i insuportable li resulta al talibanismeindependentista tot allò que fa olor d’Espanya, per què convergents tunejats i republicans insisteixen a presentar-se a les eleccions generals? La pregunta és reiterativa perquè puc imaginar que cobrar un bon sou de l’erari públic i utilitzar el Congrés com a altaveu per als seus xous són dues de les raons principals. I reiterada perquè la faig cada vegada que el govern central convoca comicis i ningú m’ha donat encara una resposta que jo entengui més enllà d’arguments patris que me la bufen i que no fan més que remarcar les seves contradiccions discursives.

Em recorda el comentari fatxenda de la senyora Pilar -de llengua verinosa i escandalós sou públic- al califa vingut a menys Julio Anguita. Com ella, l’aleshores coordinador general d’IU va optar per la tàctica de com pitjor, millor per marcar paquet. Com a resultat d’aquesta estratègia de vol gallinaci per evitar ser engolits pels socialistes que cada vegada tenien menys de socialista, Darth Ansar es va consolidar en el govern gràcies al suport dels partits nacionalistes i ens va abocar a una de les èpoques més fosques que recordo i que va tenir com a cirereta els sagnants atemptats de Madrid. Allò sí que va ser devastació, humana i material, i no uns cotxes de la Guàrdia Civil abonyegats davant de la conselleria d’Economia, senyor fiscal.

Entre el talibanisme independentista hi ha una teoria molt estesa que planteja que quan pitjor li vagi a Espanya, millor li anirà a Catalunya. Ja ho hem vist aquests últims anys amb Mariano: mig govern català a la banqueta dels acusats jutjats com si fossin terroristes i l’altre mig exiliat, uns sobrevivint gràcies a les caixes de resistència i un altre vivint en una mansió com un paixà i celebrant dinarots, que diria la Mónica Oltra amb sorna valenciana. Juro que he intentat entendre aquesta lògica de la destrucció del veí, però ha estat impossible. Primer, perquè el caos genera caos. I segon, perquè jo deslligo la incompetència política dels territoris i de la gent que els habita.

El meu lligam emocional amb Espanya no em permet fer-me independentista per molt que ho hagin intentat donant espais televisius a la senyora Pilar perquè m’adoctrini. El meu cor batega per sobre de banderes i els meus peus que em sostenen des de fa cinquanta anys trepitgen una terra que no coneix fronteres i que olora a cel blau, brisa marina i farigola. Al final, el meu lloc al món són la gent que estimo i els meus records d’infantesa: la remor del riu on em banyava amb els meus cosins, l’orquestra tocant pasdobles a la plaça del poble, l’olor àcid de la llet acabada de munyir, les cagarades negres de les ovelles davant del portal, el meu avi cantant coples mentre es menjava una síndria gegant, el burro Pepe repartint coces i la gata Maribel perseguint ratolins a les golfes. No hi ha manera d’oblidar aquesta felicitat que mai he tornat a sentir amb tanta intensitat. I si algun cop tinc temptacions de fer un reset, la cicatriu del front –que em vaig fer als dos anys amb la porta de ferro de la casa dels meus avis materns- sempre em recorda qui sóc.

Com deia abans, devastació no és fer malbé dos vehicles de la Benemèrita per indignació popular ni convocar una consulta per decidir si vols carn o peix. Devastació és que una onada gegant destrueixi el teu món. Devastació és una guerra infinita com la que dessagna Síria. Devastació és un terratrèmol que mati la teva família. Devastació és que els teus amics es morin de càncer. Devastació són els milers de cadàvers que descansen al fons de la Mediterrània. Devastació és que un meteorit ens esborri d’una tacada d’aquest planeta tan bonic o que ens quedem sense aigua per beure o que el sol s’apagui per sempre. Devastació són quatre anys de trident franquista.

Entre els que volen morir matant i els que pinten els catalans amb banyes i cua jo trio el meu propi camí. I el 28-Aaniré a votar i el 26-M hi tornaré, i ho faré pensant que com millor, millor. Perquè no puc imaginar una altra cosa.


Article publicat a El Triangle

dilluns, 18 de febrer de 2019

Xacals



Entre 45.000 i 300.000 xacals, segons les fonts, s’han manifestat per la unitat d’Espanya i cap llamp dels déus els ha fulminat. Diuen que l’aquelarre dels salvadors de la pàtria no ha estat per a tant i suposo que és per això que el ciutadà Valls no ha volgut sortir a la foto de família. Pel poder tot s’hi val, des de visitar els gitanos de la Mina a deixar-se caure per Ciutat Meridiana. Tanmateix, una cosa és fer veure que no t’importa barrejar-te amb els plebeus una estona perquè després ja et desinfectaràs i una altra és fotografiar-te al costat del falangista de Vox abans del 26-M. El ciutadà Valls és molt llest. Sap que en els barris pobres de Barcelona també hi ha electors de Ciutadans, perquè la desigualtat genera monstres i sempre troba culpables entres els més febles, però no cal temptar tant la sort.

Deia el cínic Valls que manifestar-se aquest diumenge passat a Madrid contra el traïdor Sánchez era sinònim de modernitat, i ho deia obviant les banderes franquistes de la llopada que bordava proclames feixistes a la plaça Colón. Aprofitava l’avinentesa l’exprimer ministre socialista per atacar la fAda Colau i refregar-li per la cara que el veritable progressista és ell, perquè ningú el guanya com a exemple de ciutadà del món. És Manuel Valls català, espanyol, francès i europeu alhora, una estranya barreja que pot acabar provocant esquizofrènia si un no es pren la medicació adequada. Si cal, li puc recomanar el meu psiquiatre. No li solucionarà els trastorns de personalitat però l’ajudarà a ordenar les seves idees.

Valls sí que s’ha fotografiat amb el seu vell amic Mario Vargas Llosa, amb qui comparteix amors ridículs a la bandera i la pàtria, i amb el venedor de dentadures postisses Albert Rivera. Mirant les fotos, no sé què em resulta més inquietant: si la mirada psicòpata d’Abascal o el somriure de xacal restret de l’alcaldable taronja. L’únic clar és que la festa de l’orgull espanyol ha donat visibilitat a un partit que fa quatre dies era residual i que aquesta cursa electoral serà indecent, plena de mentides i manipulacions que caldrà combatre amb dades i mala llet. Diu Valls que quan sigui alcalde no pactarà ni amb l’extrema dreta ni amb populistes però ningú s’ho creu. Jo el vull a la paperera de la història encara que les enquestes d’ERC em deixin glaçada.

I mentre Valls busca una dona de Nou Barris de número dos per dissimular que és el candidat de l’upper Diagonal, els comuns ja han tirat pel dret. La candidatura de Colau és una llista de continuïtat on destaquen més les absències d’antics ecosocialistes que els fitxatges nous. Posats a demanar, l’alcaldessa vol repetir mandat, ampliar el nombre de regidors i governar amb els republicans com a mal menor si no hi ha més remei. Per això s’ha envoltat del seu nucli d’incondicionals, alguns d’ells ja molt cremats, mentre que la segona part de la candidatura comuna està farcida de joves consellers de districte i activistes càndids. Veurem com acaba el festival perquè també pot ser que Tete Maragall sigui l’alcalde i pacti amb l’holograma de Forn.

Aquest també serà un escenari ple d’incògnites per a l’alcaldable del PSC. Collboni, que aquests dies feia precampanya a Nou Barris confonent a les xarxes l’associació de veïns de Porta amb la de Prosperitat, vol fer-se un forat entre el morro de Valls i el flower-power de Colau. Tanmateix, utilitza un missatge que viu de les velles glòries olímpiques i un discurs equidistant difícil de creure pel seu suport al 155 i per una legislatura plena de votacions coincidents amb populars i ciutadans. No sabem res de la seva llista més enllà que l’indisciplinat Daniel Mòdol no repetirà com tampoc ho té clar la Carmen Andrés. Tampoc sabem si pactarà amb Valls com voldria Mòdol perquè no ha dit que no ho farà.

Que l’udol dels xacals no ens faci perdre l’oremus.


Article publicat a El Triangle

dijous, 8 de novembre de 2018

Història d'un llibre que segueix quan s'acaba



Aprofitant una baixa temporal enceto la lectura de tot un repte: La octava vida, un llibre de 1.002 pàgines escrit per Nino Haratischwili i èxit de vendes a Alemanya. Per llegir s'ha de tenir temps i ganes. Jo sempre n'he tingut. Hi ha llibres que se m'han indigestat, altres que m'han deixat una marca per sempre i també algun que m'ha fet un regal inesperat. Aquesta és la història d'un llibre, El emperador del perfume, del periodista Chandler Burr, que ha seguit proporcionant-me sorpreses després d'haver-lo acabat. Però per arribar al final s'ha de començar pel principi.

El llibre de Burr és la biografia novel·lada de Luca Turin, un extravagant científic que ha estat capaç de desxifrar com funciona el sentit de l'olfacte i del per què el nostre nas reconeix a l'instant les olors. Turin, com un modern i incomprès Quixot, s'ha enfrontat a la comunitat científica mundial i també a la perfumista qüestionant les teories conegudes fins ara i assegurant que olorem el que olorem gràcies a les vibracions de les molècules que creen i venen cinc gegants industrials. Les marques comercials demanen un perfum amb olor de gespa regada per la pluja sota un cel d'estiu i ells la fan en un tres i no res.

Aquí va un resum del personatge. "De nen, Turin vivia obsessionat per les olors. Durant la seva joventut, ja doctor en Biologia, Turin va dedicar el seu temps lliure a col·leccionar perfums. Va reunir fragàncies immortals como Chypre de Coty i el sensacional Diorama. Li encantava Chanel 5, així com les brillants molècules anomenades aldehids responsables de la seva aroma. Va ser aleshores, que per diversió, va escriure una guia de perfums. I quan la guia es va convertir en un èxit de vendes a França, Turin va ser conscient que, a pesar dels milers de milions invertits per les corporacions industrials, les legions de químics i els potents ordinadors, ningú sap com podem olorar". Un dia va trobar per casualitat la solució al misteri.

Vaig acabar el llibre, que recomano a tothom encara que sigui profà en química i biologia, però la història que explicava ha continuat. Vaig compartir-ne la lectura a Twitter i al cap de pocs dies vaig rebre resposta de Luca Turin. Jo parlava del seu descobriment i lloava el seu nas privilegiat que li permetia diferenciar les olors que componen una fragància. Ell em va respondre que no hi havia per a tant i que el seu nas era bastant comú. Em va escriure en català gràcies al Google Translator, però vaig agrair la seva sensibilitat. De fet, no es podia esperar una cosa diferent d'una persona trilingüe i culta que aprofita els seus viatges per visitar antics perfumistes.

Ara el segueixo habitualment. Ha fet juntament amb Tania Sánchez (no confongueu amb la política espanyola, remarca al seu perfil de Twitter) una nova versió de la seva guia de perfums actualitzada. Turin és un bromista i un melòmen, però també té un blog molt interessant on es poden consultar les seves crítiques als perfums més actuals. Jo, per exemple, he descobert que al mític Joy de Jean Patou que tant agrada ma mare li ha sortit ara un doble amb el mateix nom però d'una altra marca que no té res a veure. La raó és que el peix gran es menja el petit.

Gràcies a Turin he descobert un perfum que em té el cor robat. Es diu oud i el comercialitzen diferents marques. És una aroma peculiar, barreja de cuir gastat, fum, olis essencials i fusta aromàtica, i el seu preu es cotitza a l'alça. Jo porto la versió de Guerlain i per comprar-me'l he hagut d'estalviar de valent. És una olor cent per cent oriental, que evoca els meus viatges a Síria, Jordània i Iemen, i cada gota és una petita alegria per al meu cor enyorat. Soc estranya fins i tot a l'hora de triar un perfum perquè als occidentals els agraden les notes florals i fresques.

A vegades passa que els astres es posen d'acord i afavoreixen els petits miracles. I aquesta història ho confirma. Llegint el llibre de Burr he après molt del meu nas, he conegut el protagonista -amb qui m'escric habitualment- i candidat etern al Premi Nobel de Ciències, he descobert noves olors i sóc una mica més feliç i més sàvia. No deixeu mai de llegir.