Barcelona copia l'obsolet model venecià

Fa temps que els venecians protesten contra els creuers

No està de més recordar als barcelonins que ja celebren la primavera el retorn d'una plaga que aquest any pot superar tots els rècords. Estic parlant dels turistes. Per començar, haurem de renunciar de nou als espais més cèntrics de la ciutat. Tornarem a refugiar-nos als barris i recuperarem els camins alternatius per evitar la Sagrada Família, les Rambles, el Passeig de Gràcia i les platges de la Barceloneta, entre altres. En aquest últim cas no em sap tan greu perquè sempre he cregut que els únics que es banyen al mar barceloní són els inconscients i els ignorants.

Segons les xifres de l'Ajuntament de Barcelona, aquesta temporada pot ser la millor de totes. La derogació, per part de CiU, de les normatives municipals per afavorir la construcció d'hotels de luxe en edificis singulars, les intenses campanyes per facilitar l'arribada de més creuers, el lloguer dels espais públics a les marques i la conversió de la ciutat en un parc temàtic on l'única activitat econòmica que no fracassa del tot és la del turisme està donant els fruits esperats en forma d'allau humana. I no ens salvarem ni als barris perquè el consistori vol escampar els turistes per tot arreu per descongestionar el centre. Deu ser una nova versió de la socialització del patiment...

Explico això perquè dimecres passat vaig quedar amb el meu amic Alvise, un venecià afincat al barri del Raval des de fa molts anys. Molt sorprès, em va comentar que Barcelona està cometent l'error garrafal de copiar el model venecià i m'avança que mentre aquí ens emmirallem en la gestió turística que ha fet Venècia, allà, els pocs veïns que no han fugit a terra ferma, estan en peu de guerra per l'arribada massiva de creuers als canals. Els cartells de No grandi navi pengen de les balconades i finestres en un gest sense precedents en una ciutat que ha fet de l'estafa al turista el seu modus vivendi.

A Venècia fa molts anys que la majoria del edificis més bonics s'han venut a mans privades, sobretot estrangeres, que només els habiten un parell de mesos l'any o hi fan un hotel. L'especulació immobiliària va foragitar primer els venecians dels voltants de la Piazza San Marco i de Rialto, però ara pràcticament tota la ciutat és buida pels abusius preus de locals i apartaments. Alvise m'explica que l'única activitat econòmica és la relacionada amb el turisme: botigues, bars, restaurants i hotels, que no dubten a inflar els preus i donar a canvi un servei de qualitat ínfima sense que ningú ho controli.

A Venécia és pràcticament impossible trobar un queviures on comprar uns ous per fer la truita,  i si vols fer-te una amanida t'has d'esperar a la barqueta que cada setmana visita el barri. Hi ha parts de la ciutat on no hi veuràs mai cap autòcton passar i les poques botigues tenen uns preus tan alts que la majoria de venecians se'n van a Mestre a comprar...Alvise segueix parlant mentre el meu cervell no pot evitar fer comparacions odioses amb Barcelona.

L'única cosa que lamento que no haguem copiat és que els vaporetti i traghetti tenen dues tarifes: una per als venecians i una altra -el triple- per als turistes. A més de poc originals a l'hora d'importar un model obsolet, resulta que som tontos.