La mania de fer llistes de periodistes

Dragan

La mania de fer llistes de periodistes afins o no al règim que sigui diu molt poc de qui les fa i també de la qualitat democràtica de la societat que les tolera. Aquests dies, les xarxes socials han tret fum sobre uns llistats amb noms i cognoms d'informadors que escriuen en tal o qual mitjà i que, suposadament, són d'un color polític o d'un altre. Tanmateix, pocs professionals hem posat el crit al cel i la majoria de la claca ha aplaudit els pares de la iniciativa o ha mirat cap a una altra banda.

La ignorància mata els pobles i la falta de memòria també. El costum de fer llistes ve d'antic i totes han tingut el mateix objectiu: carregar-se el que no pensa com jo, sigui literalment o metafòrica. La primera vegada que vaig sentir parlar de llistes de periodistes va ser fa uns anys i recordo que es va muntar una bona polseguera. No diré noms perquè no ve al cas i, a més, el protagonista encara exerceix, però el personatge en qüestió es va dedicar a recollir dades sobre periodistes amics i periodistes enemics per a un partit polític quan exercia un càrrec institucional.

Els periodistes hauríem de fugir com a gats escaldats de les llistes, tret que sigui la que fa la revista Forbes sobre les grans fortunes. Sé del que parlo perquè fa uns anys vaig tenir la desgràcia de figurar-ne en una. Un imbècil antisistema que no tenia res millor a fer es va dedicar a repassar tota la premsa catalana i a fer un llistat de periodistes maleïts. La majoria feien informació policial i de sucessos, cosa que no era el meu cas, i tots vam ser marcats per haver informat sobre el moviment ocupa.

El dia que la Delegració del govern va informar el meu diari de l'aparició del meu cognom ( i d'altres companys de la redacció) en una llista que circulava en ambients radicals i que podia arribar a mans d'ETA es va ensorrar el terra sota els meus peus. Recordo que em van alliçonar sobre com preveure atemptats i el camí de casa cap a la feina i al revés es va convertir en un infern. Mirava cada paperera, cada persona que em creuava pel carrer, cada cotxe o moto que es parava al meu costat.

La paranoia de sentir-me perseguida em va amargar la vida durant un temps i em va portar a fer coses ridícules: un dia vaig rebre a la redacció una gran caixa sense remitent i la vaig baixar corrents a l'escàner d'El Periódico. "Es veuen uns cables" em va dir el vigilant i jo em vaig cagar a les calces. Al final vaig decidir obrir la capsa i va resultar que era un robot multifuncions per a la cuina que m'havien comprat els companys de la secció com a regal de noces.

Qui fa llistes amb noms i cognoms és un inconscient i un antidemòcrata, i mai li hauríem d'aplaudir la gràcia. És un Inconscient perquè no pensa en les conseqüències negatives que el seu gest arrauxat pot tenir en la vida de moltes persones. I és un antidemòcrata perquè demostra que no accepta la llibertat de pensament ni la discrepància. A més, tampoc cal fer cap llista. Som un país petit i en el nostre sector professional -tan polititzat- tots ens coneixem prou bé com per saber de quin peu calça el veí.