El mejor desprecio es no hacer aprecio

Per riure, o per plorar, és escoltar l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, declarar que el documental Ciutat Morta només dóna veu a una part dels afectats i després afegir que no l'ha vist. Com també és per riure, o per plorar, escoltar altres càrrecs de l'Ajuntament de Barcelona afirmar dos dies després que no van veure el documental perquè no sabien que TV3 l'emetria la nit de dissabte o que el presumpte cas de violència policial i connivència política que s'hi denuncia és responsabilitat exclussiva dels anteriors governs municipals socialistes.

Espolsar-se les puces del damunt és bastant comú, sobretot entre els polítics de baix nivell i poca dignitat quan les polèmiques els esclaten a la cara. Ara bé, en aquest cas, l'actitud de l'actual equip de govern municipal és encara més greu perquè en aplicar la dita castellana El mejor desprecio es no hacer aprecio, no només menysprea el documental i les persones que van acabar a la presó per un delicte que presumptament no van cometre, sinó tots els barcelonins que la nit de dissabte vam veure Ciutat Morta, ens vam anar a dormir en estat de xoc i dos dies després encara seguim indignats.

L'estratègia utilitzada ara de cara a l'opinió pública per semblar que el consistori fa alguna cosa és de manual: reobrir el cas sempre que s'aportin noves proves. És a dir, que el testimoni que va veure la persona llançant presumptament el test des de l'edifici de l'Ajuntament on es feia una festa il·legal doni la cara. Es deuen pensar que som tontos. Qui amb dos dits de front s'atreviria a fer una cosa semblant? També és de manual respondre que els comandaments policials són condecorats i premiats amb bones pensions per la seva trajectòria d'anys i no per un fet puntual de presumpta manipulació de proves o, fins i tot, de tortures racistes.

El documental no només ha desvelat els abusos policials d'alguns membres de la Guàrdia Urbana coneguts des de fa molts anys pels col·lectius antisistemes de la ciutat i per les entitats socials dels barris. També ha posat al descobert que l'encobriment dels estaments polítics no coneix ni ideologies ni sigles de partits, i que tots estan més disposats a mirar cap a l'altra banda que a fer neteja de les pomes podrides del sistema. Premiar-los amb bones pensions és la millor forma de tapar-los la boca i estalviar-se problemes. 

El primer impuls tan bon punt l'emissió del documental va desfermar la polèmica va ser el menyspreu institucional. El segon va ser posar en marxa tota la maquinària comunicativa propagandística: durant tot el cap de setmana els telepredicadors i intel·lectuals orgànics no han fet més que criticar ICV -aleshores al govern tripartit de Joan Clos- amb la intenció de torpedinar les converses amb Guanyem Barcelona per fer una candidatura conjunta. Sorprenentment, tots ells van oblidar que ERC -ara companya de viatge de CiU- també formava part del govern de Clos.

Jo, senyor Trias, segueixo indignada i perplexa dos dies després d'haver vist el documental i no només pel que denuncia, ja que el dia que em vaig trobar al Raval un amic de la infantesa amb greus problemes psicològics vestit de guàrdia urbà vaig veure molt clar que quan més lluny, millor. Segueixo indignada i perplexa perquè el meu alcalde menysprea les víctimes, recolza la versió oficial tot i les irregularitats manifestes, i menysté el meu vot. Suposo que les enquestes internes li deuen haver confirmat que a les eleccions del maig CiU treurà a Barcelona majoria absoluta.