Els guardaespatlles de García Prieto

Montilla, Sala, García Prieto i senyora, i Narváez, Toni Garriga/EFE

Encara en estat de xoc després de comprovar un cop més la connivència de la premsa del règim amb el poder financer, em desperto amb la sorprenent notícia que Francisco García Prieto, el totpoderós capo de la Fira d'Abril podria acabar a la presó si es confirma que tant ell com la seva família s'han lucrat amb subvencions públiques. La pudor a podrit era un secret a veus des de feia molts anys i els periodistes ho sabíem, però els poderosos llaços d'amistat que vinculen aquest personatge amb el PSC l'havien convertit en intocable. Ni tan sols Jordi Pujol es va atrevir a tocar-li la cresta i va preferir satisfer-lo perquè no el molestés.

Explico això perquè aquest divendres 30 de gener m'ha caigut a les mans un d'aquests diaris que, amuntegats a les portes de la universitat, s'ofereixen gratuïtament a un teòric lector que ni se'ls mira i passa de llarg. Oferir-se gratuïtament és un eufemisme, és clar, ja que tots sabem que la premsa la paguem, com a mínim, dos cops: amb els ajuts públics del govern català i amb la nostra compra al quiosc. Per cert, cada cop que m'acosto al quiosc del costat de casa a mirar les portades no puc deixar de preguntar-me qui desapareixerà primer, el quiosquer o el periodista.

Retornant a García Prieto, un dels tres presidents de Catalunya juntament amb Pujol i Núñez i l'últim a caure en mans de la Justícia per delictes de calers, a la pàgina 10 de política apareix la notícia de les presumptes irregularitats comeses per l'expresident de la Fira d'Abril. Res a dir sobre el contingut, però el text del peu de foto demostra un cop més que l'expulsió dels redactors seniors de les redaccions i la creació de diaris low cost amb becaris és una de les moltes raons que expliquen perquè la gent fa temps que ha deixat de comprar diaris.

A la foto en qüestió, del fotògraf d'EFE Toni Garriga, surt García Prieto acompanyat de la seva dona i d'una espatlla misteriosa que correspon a un invisible José Montilla. Els redactors, possiblement perquè quan es va fer la foto encara veien Bola de drac, s'han oblidat d'identificar els dos personatges que apareixen en un segon pla flanquejant en Paco i que expliquen moltes coses sobre la impunitat amb què el personatge en qüestió ha fet i desfet durant molts anys. El de l'esquerra és Josep Maria Sala i el de la dreta Francisco Narváez. Tots dos socialistes de pedra picada, evidentment. Sala, empresonat pel cas Filesa i Narváez vivint una prejubilació (o ja jubilat?) daurada a la Guàrdia Urbana després d'haver servit fidelment al partit des de l'Ajuntament de Barcelona.

Josep Maria Sala sempre m'ha semblat un personatge sinistre i durant la meva època cobrint els socialistes per al diari AVUI procurava mantenir-me prou allunyada d'ell, així que em dedicaré a parlar de Narváez. Com a regidor de seguretat va ser l'encarregat de gestionar el Bicing. Amb mi es va emprenyar moltes vegades, sobretot arran de les meves preguntes sobre les condicions vergonyoses dels contractes dels treballadors del servei de bicicletes del consistori. Quan algú parlava de llançar burilles al carrer, ell pensava que s'estava parlant de mocs i quan un dia vaig dir que "l'estultícia humana és infinita" referint-me al resultat electoral que tornava a donar la victòria al PSOE, es va mosquejar perquè no sabia què volia dir estultícia.

Tornant al peu de foto del diari, a la facultat em van ensenyar que una foto val més que mil paraules i que sempre s'han d'identificar els personatges que surten a les imatges perquè el lector no té perquè saber-ho tot. Això, com tantes altres coses entre elles el rigor, han desaparegut pràcticament de la premsa catalana i espanyola tret d'honorables excepcions. Ara interessa més que un banc ens emboliqui amb la seva publicitat exquisida una portada penosa i un contingut que provoca badalls.