Patejant Barcelona 26 anys

El Parc de la Ciutadella és un refugi habitual dels sense sostre/C.P.

Els equips de carrer d'Arrels porten 26 anys patejant Barcelona oferint ajuda a la gent que viu al ras. La seva és una feina molt dura. La majoria de les vegades és ingrata perquè pot costar mesos aconseguir franquejar la barrera autodefensiva que un ésser humà aixeca quan se sent rebutjat. Només una petita victòria com la del dibuixant Miquel Fuster, que va viure quinze anys al carrer i que a finals d'abril exposarà la seva obra a la facultat de Belles Arts, els dóna la força suficient per seguir insistint.

Fa un temps vaig acompanyar un d'aquests equips de carrer format per voluntaris. Per casualitats de la vida aquell dia tocava recòrrer el meu barri, el Fort Pienc. Van ser més de tres hores de feina intensa i l'experiència va ser colpidora no només pels drames personals. Em va colpir sobretot adonar-me que aquelles persones que cada nit dormien al carrer a costat de casa meva s'havien mimetitzat amb el paisatge i s'havien tornat invisibles també per a mí.

Arrels té diferents equips de carrer que es reparteixen sis districtes. La seva funció no és fer de policia. No poden obligar ningú a fer una cosa que no vol fer. Ells només poden oferir ajuda. "L'equip de carrer d'Arrels no treu la gent del carrer, busca la complicitat i la confiança perquè quan ens necessitin estiguem allà. I mai se sap quan serà el moment. Hi ha persones que el mateix dia decideixen fer un pas, hi ha qui potser trigarà anys i n'hi ha per a qui l'espera potser serà massa llarga i farem tard", escriu el director de la fundació, Ferran Busquets, a l'últim número de la revista Arrela't.

La Comissió Europea va aprovar l'any 2010 l'Estratègia Europea 2020 amb el propòsit de reduir en vint milions el nombre de persones en risc d'exclusió social a la Unió Europea. Cinc anys després de presentar el document no s'ha assolit cap dels objectius fixats i la plataforma Feantsa ha avisat que de seguir així l'any 2020 la UE tindrà 6,6 milions de ciutadans pobres. Els equips de carrer de Londres, París, Copenhagen i Helsinki demostren que la pobresa no és un estigma de l'Europa del sud.

Testimonis com el de Manuel que recull la revista demostren que acabar malvivint al carrer no és patrimoni només d'alcohòlics i drogadictes. "Tengo 52 años y he sido panadero 30. Me quedé sin trabajo y se me acabó el paro. En agosto empecé a vivir en la calle. Voluntarios de Arrels me conocieron en un cajero: llevaba diez días sin ducharme y desde entonces me ducho aquí. Hace poco que estoy en una habitación. No sabía nada sobre cómo vivir en la calle". Arrels busca trenta voluntaris per cobrir tota la ciutat en diferents torns. L'any passat els seus equips van visitar 611 persones.