Què
té la Infanta Cristina que està tan trista?
La cara demacrada amb què ha il·lustrat la premsa la tremenda injustícia comesa
amb ella per no voler aplicar-li la doctrina Botín i estalviar-li la tortura de
ser jutjada com una més m’ha arribat al cor. Ja no és només el pas del temps,
tan cruelment democràtic ell, que no respecta ni sang roja ni blava. És la cara de Cristina de Borbó el mirall
d’una ànima turmentada, espero que per la mala consciència d’haver-se cregut
per sobre de la resta de contribuents i no per la ràbia de saber-se descoberta.
Digueu-me càndida.
De
tota la col·lecció de casos de corrupció publicitats fins ara, el que més m’indigna
és la falta absoluta de vergonya dels seus protagonistes.
Cap d’ells ha tingut la necessitat d’amagar-se’n perquè mai han estat conscients
d’haver perpetrat cap delicte. Tot el
greuge comès a la ciutadania l’han fet convençuts que eren intocables i que era
el seu dret enriquir-se aprofitant-se del seus privilegis. És per això que les
proves, com carregar a l’empresa les obres del xalet de Pedralbes i el luxós
safari per terres africanes, són tan evidents que no les pot esborrar ni la doctrina
Botín ni Mister Proper.
De totes formes, el que més em costa d’imaginar és aquesta parella de camallargs prenent
classes de salsa. Als Borbó se’ls pot reconèixer moltes qualitats, però
crec que ni el sentit de l’equilibri ni la gràcia per ballar figuren entre
elles. Tampoc m’imagino els Urdangarin fent filigranes amb cames i braços més
enllà d’algun saltiró tipus aurresku.
Visualitzo la Cristina ben arrambada a
l’Iñaki practicant els passos de la salsa
caleña, un estil autòcton de Cali que es caracteritza per moviments
ràpids de cames i maluc amb acrobàcies incloses, i entenc perfectament que carreguessin a Aizoon el cost de les classes.
Les devien pagar a preu d’or.
A
qui sí que imagino ballant el que sigui amb més salero és a Rita Barberá, novament d’actualitat perquè no té
pituïtària i per tant mai va poder olorar la ferum a podrit que desprèn el seu
partit a València. Els casos de corrupció entre
les files dels populars valencians donen per a una bona mascletà, però la filla
de falangista, miss simpatia-exabrupte i reina del caloret no només no sap de què s’està parlant, sinó que, a més,
està molt indignada perquè no la deixen gaudir de la pau d’esperit que dóna
vegetar al Senat després de tot el mal fet.
I mentre els imputats i sospitosos de
corrupció es mostren tant demacrats com ofesos, Espanya ha registrat aquest passat 2015 la pitjor dada de percepció de
corrupció des que es comptabilitza aquest valor. Ho recull l’índex anual que ha presentat fa pocs dies Transparencia
Internacional i que situa el regne borbònic en el lloc 36 d’un total de 168
països. Tenint en compte que l’ONG valora elements com el nivell de
llibertat de premsa, l’accés a informació sobre pressupostos públics, la
integritat dels càrrecs públics i un poder judicial independent del govern, no em
sorprèn que estiguem per darrere de Bhutan i Botswana.
Fa pocs dies Hervé Falciani deia a Barcelona que els espanyols ens havíem de
felicitar perquè estiguessin sortint a la llum pública tots aquests casos de
corrupció perquè “els països on no es parla de corrupció són els pitjors”. Jo
no em felicito de res, primer perquè cada dia que passa em sento menys espanyola
i menys de tot, i segon perquè cada vegada que m’assabento d’algun nou cas de
corrupció se’m disparen els instints assassins.
Suposo que el proscrit Falciani es
referia implícitament a Suïssa, paradís del delinqüent fiscal i casualment
actual lloc de residència de Cristina de Borbó i de la seva extensa prole que
tant costa d’alimentar. El pròxim 9 de
febrer els tornarem a veure les cares al judici, la de tristesa de la Infanta i
la de pomes agres del seu il·lustre advocat Miquel Roca.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada