On juguen els infants del Raval?

El turisme i les drogues es disputen amb els nens el poc espai públic del barri. En aquesta guerra desigual, que s’intensifica a l’estiu, les famílies busquen refugi on poden.

L’Oriol és fill del Raval. Hi va néixer i s’hi va comprar un pis. Tanmateix, quan va arribar la Lara van decidir fer les maletes. “No era un lloc bo per a la meva filla. Els records que tinc no són gaire bonics i no volia que a la meva filla li passés el mateix”, explica. La Laura també és del Raval però, a diferència de l’Oriol, se’n va anar a la primera oportunitat. Ara, per culpa d’un divorci i una feina precària, ha tornat a viure-hi amb els seus dos fills a casa de la mare. “No he tingut més opció que tornar-hi. El que més greu em sap és que els meus fills no tenen un entorn saludable”, explica resignada.

Totes dues històries tenen en comú una infantesa marcada per les dures condicions de vida al Raval i una barreja d’amor i odi cap un barri estigmatitzat per la prostitució, la pobresa, la delinqüència i la drogadicció que s’ha convertit en icona de Barcelona. Tanmateix, tot depén de les ulleres que portis. “La degradació és evident, però la gent perd ràpid la memòria”, explica Maria José García, directora del Casal dels Infants del Raval. “El que ha passat és que semblava que havíem superat la precarietat i ara la sensació és que anem cap a enrere”, afegeix.

El Raval és el barri de Barcelona amb més concentració d’habitants per quilòmetre quadrat i, segons dades de l’Ajuntament, de tota la seva població el 22,5% són menors de 25 anys amb pocs espais de lleure. Les seves peculiaritats, amb una població barreja d’autòctons i immigrants, el fan únic i irrepetible, i és visita obligada per als turistes. Gairebé el 50% dels veïns és d’origen estranger i quasi tots els nouvinguts arriben per raons econòmiques. “La majoria dels nens del Casal són de Pakistan i Bangladesh, però ara han arribat dues famílies sirianes molt extenses”, explica García.

Falten zones verdes

Les vacances escolars afegeixen més pressió a les famílies que no poden marxar. “El Raval no és un barri amable per als infants”, assenyala la responsable del Casal dels Infants. L’entitat obre tot l’estiu i ofereix un munt d’activitats lúdiques perquè la mainada no es quedi a casa, però hi ha altres centres que tanquen al mes d’agost i l’oferta de casals a tot el barri acaba sent insuficient perquè la demanda de places supera l’oferta amb escreix. A més, a la falta de zones verdes per jugar s’hi afegeix un altre problema: l’ocupació del poc espai públic disponible al barri per part de les terrasses enfocades al turisme i pel narcotràfic.

L’estigma de les drogues acompanya el Raval i acaba foragitant el veïnat més resistent. “Veure nois inconscients amb una xeringa penjant del braç al costat del portal de casa es va acabar convertint en un fet normal”, explica l’Oriol. Per a la Laura és el pitjor del barri: “jo no m’he acostumat mai”, admet. La proliferació de pisos buits ocupats per bandes internacionals que fan la feina bruta als especuladors ha afegit més llenya al foc i ha augmentat la pressió en un barri a punt d’explotar cíclicament. “Els infants normalitzen la presència de les drogues al carrer perquè forma part del seu paisatge quotidià i això és gravíssim”, lamenta García.

Les xeringues recollides a la via pública del Raval pels serveis de neteja municipals durant l’estiu del 2017 van superar les 2.000, una dada més alta respecte a la d’altres anys. Segons el consistori, aquest repunt es va produir per la disgregació dels clans gitanos del barri de la Mina provocada per les batudes policials. Tanmateix, aquesta no és l’única raó. Barcelona s’ha convertit en un pol d’atracció del turisme que busca emocions fortes i l’augment del consum de drogues -cocaïna, heroïna i metaamfetamines- creix en la mateixa proporció i es focalitza al Raval i al Gòtic.

A la recerca d’un lloc segur

Trobar un espai perquè els nens juguin sense el risc de trobar-se una xeringa és difícil però no impossible. La remodelació de la plaça de Folch i Torres, un espai de més de 6.000 metres quadrats delimitat pels carrers Reina Amàlia i Lleialtat, i la Ronda de Sant Pau; s’ha convertit en el lloc de trobada de moltes famílies del Raval que se socialitzen mentre les criatures gaudeixen d’un aire menys enrarit que el del seu estret i humit carrer. “La plaça de Folch i Torres està plena de famílies i això és una victòria veïnal”, apunta la directora del Casal dels Infants. Per a la Laura també ha estat una alegria: “Hi porto els nens perquè ens sentim segurs”, remarca.

Elles no són les úniques que parlen de la lluita desigual per conquerir l’espai públic i de la necessitat de treballar plegats per aconseguir-ho. I és que sense la coordinació comunitària, el barri fa molts anys que seria un guetto. “El veí del Raval està bregat en mil batalles, per això tenim tots aquesta cara de pocs amics”, explica la Maria, la mare de la Laura, afegint que la falta de sol i d’ascensors també tenen part de culpa. Per separat tots són lamentacions, però quan toca defensar el barri dels prejudicis, tots fan pinya. L’últim exemple és el manifest Compromís comunitari per un barri lliure de tràfic de drogues firmat per gairebé un centenar d’entitats del Raval que segueixen mirant el futur del barri amb esperança.

Article publicat al suplement d'estiu d' El Triangle