Les ciutats com a laboratori d’idees (estrafolàries)

Aquest mes de setembre s’han complert dos anys de la superilla del Poblenou, un projecte de recuperació de la via pública per al vianant no exempt de polèmica. És veritat que la mesura pionera es va aplicar per sorpresa i des dels seus inicis s’han hagut d’introduir un seguit de reajustaments per corregir els nous maldecaps generats en els accessos a pàrquings privats i zones de descàrrega, la pèrdua de places d’aparcament en superfície i la modificació dels itineraris d’autobusos en alguns carrers. Dos anys després, l’oposició veïnal a la superilla no ha desaparegut però sí que ha disminuït perquè ja es comença a tenir coll avall que el nou espai és un guany per al barri i també per a la ciutat.

Als barcelonins les innovacions ens costen de digerir. Probablement la raó tingui a veure amb el fet que no estem acostumats a que l’administració –en aquest cas la municipal- se’ns avanci. Normalment és al revés: la societat és el motor del canvi i les administracions acostumen a anar al ralentí. Quan una ciutat com Barcelona es converteix en un laboratori d’idees –algunes d’elles fabricades en despatxos allunyats de la realitat del carrer, tot s’ha de dir- ens convertim en conillets d’índies dels experiments i això no agrada ningú. Ens queixem que no han comptat amb nosaltres per res i també ens queixem si ens maregen molt amb processos participatius perquè pensem que els nostres governants no tenen un projecte clar de ciutat. Som així.

Trec el tema aprofitant que aquests dies s’està parlant tant del retorn del maragallisme, una paraulota inventada que defineix una forma de veure i dissenyar Barcelona que va tenir el seu màxim esplendor durant els anys noranta del segle passat. El seu cap visible va ser l’aleshores alcalde socialista Pasqual Maragall, defensor d’un model de ciutat especulatiu i neoliberal basat en grans esdeveniments que ara ja no és possible. Alguns, com els Jocs Olímpics del 92, van ser considerats per molts com un èxit. Altres, com el Fòrum de les Cultures del 2004, van resultar ser un fracàs fins al punt que l’experiment exportat a altres llocs del món ha passat a millor vida.

Del maragallisme em quedo amb la valentia amb què es van encarar molts projectes de ciutat que podien resultar polèmics. No tots van ser encertats –les rondes, el tortell deGlòries i les places dures, per començar- i els que ho van ser –la recuperació de les platges- van ser claus en la construcció de la Marca Barcelona que tants maldecaps ens dóna ara amb la invasió turística i l’especulació immobiliària. No sóc cap nostàlgica d’aquella època de vaques grasses perquè crec que la pantalla del maragallisme fa temps que va passar, però m’agrada que polítics i tècnics ens facin apostes agosarades perquè això vol dir que no es limiten a escalfar cadires. Encara que s’equivoquin de tant en tant. Només els demano que per estalviar-se problemes busquin sempre la complicitat amb el veïnat, cosa que el maragallisme no va fer.

Barcelona no és l’única que experimenta amb idees –estrafolàries o no- per fer front als reptes i s’equivoca. Altres ciutats europees també han començat a prendre decisions, potser controvertides, per trobar el desllorigador a problemes reals. Tenim el cas de Venècia amb els absurds controls d’accés a la zona monumental per limitar la invasió turística o el de Florència, que ha decidit multar amb fins a 500 euros tot aquell que s’atreveixi a cruspir-se un tros de pizza oliós a la via pública. En el primer cas, els controls venecians van durar un dia perquè eren un nyap: l’alcalde no té la gosadia de plantar cara als creuers. En el segon, el govern de la capital toscana vol satisfer els restauradors, molt afectats pel turisme pobre, amb mesures ridícules.

Els processos participatius també s’han posat de moda. Ja sabem que els carrega el diable, bé perquè el resultat no és el desitjat per l’administració i en fa cas omís, bé perquè el procés ve viciat des del principi amb propostes ja prefabricades, bé perquè l’oposició els boicoteja sense remei. Roma ha posat en marxa un experiment mai vist en la ciutat: una consulta ciutadana que fins al 26 de setembre ha fet possible que els residents del vuitè municipi –una mena de districte- triïn les obres públiques que es faran entre una vuitantena de propostes recollides des del mes de juny passat. La campanya #RomaDecide té un pressupost de 17 milions d’euros i inclou des de requalificacions i nous parcs i àrees verdes fins a l’eliminació de barreres arquitectòniques i més carrils bici.

De les vuitanta propostes recollides, quasi una quarantena han estat fetes pels ciutadans mentre que la resta provenen de les diferents administracions. L’alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, no ha pogut dissimular el seu entusiasme per l’èxit de l’experiment. “Estem orgullosos del fet que a Roma s’estigui portant a terme per primera vegada un procés participatiu online d’aquestes característiques. La democràcia participativa és un dels principals objectius d’aquesta administració”, ha assegurat l’alcaldessa del Moviment 5 Estrelles. Els resultats definitius es presentaran a finals d’aquest mes en el marc del Fòrum Global sobre Democràcia Directa que s’està celebrant a la capital italiana fins al 29 de setembre.

L’experimentació no és una desgràcia que els barcelonins suportem amb resignació ni una dèria d’una alcaldessa desorientada (em refereixo a Ada Colau). Les consultes per decidir quina ciutat volem són una manifestació de democràcia i de compromís ciutadà perquè ja no ens conformem a votar cada quatre anys i callar davant dels despropòsits. Els polítics són servidors públics, però lamentablement tant ells com nosaltres ho oblidem fàcilment. Així que benvingudes totes les iniciatives per estrafolàries que siguin mentre no vulguin convertir la Via Laietana en un canal navegable.

Article publicat a Metrópoli Abierta