No hi ha dia que no apareguin notícies sobre noves morts a Síria i això m'entristeix. La revolta ja no es limita ara a Hama, la ciutat més conservadora del país i feu dels Germans Musulmans fins que el 1982 el germà de Hazef Al-Assad la va arrasar, i a Deraa, on viu la majoria drusa. Ara també s'ha revoltat Deir-ez-Zur, una petita ciutat de l'est a tocar de la frontera amb l'Iraq que viu del petroli i del contraban amb el país veí.
Jo vaig anar a Síria per primer cop l'any 1986 i hi vaig estar-m'hi un mes sencer. Després hi vaig tornar l'any 2005 de lluna de mel. Si bé els records són entranyables, la veritat és que els ullals esmolats del lleó sirià (i la seva foto) ens van acompanyar sempre. El guia -un peculiar drus que parlava amb accent colombià, menjava porc i creia en la reencarnació- ens va recomenar no parlar mai de política. "Aquest país és ple d'orelles que escolten en tots els idiomes", ens deia sempre.
La població vivia sota la por més absoluta a parlar de qualsevol cosa i, més, fer-ho amb un occidental. La tribu dels Assad ho controlava tot i sempre podies sentir l'alè de la policia secreta al teu clatell. Quan vaig tornar-hi al 2005, el país em va semblar encara més pobre i la repressió molt més dura. L'esperança que el relleu del pare pel fill petit -l'hereu oficial va morir en un accident d'helicòpter- portaria més llibertat i democràcia va durar molt poc.
Hi ha veus que diuen que Bachar Al Assad sempre ha estat una maironeta en mans dels militars, un pusilànime que vivia a Anglaterra com un maharajà on estudiava per ser dentista i que no volia saber res de Síria. Tanmateix, la mort del seu pare el va obligar a tornar precipitadament per evitar que el buit de poder l'ocupés un altre clan. El fill de l'amo aterrava en un país controlat per un exèrcit amb un historial sagnant reaci a qualsevol canvi i s'havia de guanyar el seu vistiplau amb més ma dura, com s'està veient.
I tot això passava mentre les autoanomenades democràcies occidentals miraven cap a l'altra banda. Com ho han fet sempre.
Jo vaig anar a Síria per primer cop l'any 1986 i hi vaig estar-m'hi un mes sencer. Després hi vaig tornar l'any 2005 de lluna de mel. Si bé els records són entranyables, la veritat és que els ullals esmolats del lleó sirià (i la seva foto) ens van acompanyar sempre. El guia -un peculiar drus que parlava amb accent colombià, menjava porc i creia en la reencarnació- ens va recomenar no parlar mai de política. "Aquest país és ple d'orelles que escolten en tots els idiomes", ens deia sempre.
La població vivia sota la por més absoluta a parlar de qualsevol cosa i, més, fer-ho amb un occidental. La tribu dels Assad ho controlava tot i sempre podies sentir l'alè de la policia secreta al teu clatell. Quan vaig tornar-hi al 2005, el país em va semblar encara més pobre i la repressió molt més dura. L'esperança que el relleu del pare pel fill petit -l'hereu oficial va morir en un accident d'helicòpter- portaria més llibertat i democràcia va durar molt poc.
Hi ha veus que diuen que Bachar Al Assad sempre ha estat una maironeta en mans dels militars, un pusilànime que vivia a Anglaterra com un maharajà on estudiava per ser dentista i que no volia saber res de Síria. Tanmateix, la mort del seu pare el va obligar a tornar precipitadament per evitar que el buit de poder l'ocupés un altre clan. El fill de l'amo aterrava en un país controlat per un exèrcit amb un historial sagnant reaci a qualsevol canvi i s'havia de guanyar el seu vistiplau amb més ma dura, com s'està veient.
I tot això passava mentre les autoanomenades democràcies occidentals miraven cap a l'altra banda. Com ho han fet sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada