Aquest any que s'ha acabat ha estat un dels més convulsos des del punt de vista informatiu. Lamentablement, l'allau de desgràcies ha posat en un segon terme un dels episodis més vergonyosos de la professió periodística: l'escàndol provocat per les males pràctiques utilitzades pels periodistes de l'imperi Murdoch per aconseguir exclussives. L'afer no només ha acabat amb la impunitat d'aquest gegant mediàtic intocable, sinó que també ha esquitxat el govern de Cameron i Scotland Yard, i ha posat en evidència la vergonyosa connivència entre periodistes i polítics. I aquí és on vull anar a parar.
A diferència dels anglesos, que ara volen dissenyar un codi de bones pràctiques entre polítics i mitjans de comunicació, els periodistes catalans ens prenem la cosa amb més filosofia. El "col·leguisme" amb la classe política fa molts anys que existeix i pocs el critiquen obertament. Digueu-me ingènua, però jo encara em faig creus de com és possible que una periodista amb carnet socialista que ha treballat primer en una ràdio fent informació del PSC, després a l'oficina de premsa del carrer Nicaragua i, finalment, a les ordres de l'exconseller de PTOP, acabi fixant pel diari que dirigia aleshores el germà del conseller per fer informació política sobre l'anterior govern tripartit. I que ho pugui fer amb objectivitat i amb la consciència tranquil·la.
Estic convençuda que aquest "bon rotllo" més d'hora que tard acaba afectant la professionalitat i la credibilitat del periodista. Recordo el cas d'una assemblea d'ICV peculiar. El seu equip de premsa ens va passar una nota amb el nombre de delegats (per ells una gran quantitat era sinònim de bona implantació territorial). Tothom es va dedicar a repetir la consigna en les seves cròniques tret de la menda, que es va dedicar a comptar les cadires de la sala, tant les buides com les plenes, i va comprovar que la xifra de delegats s'havia de reduir pràcticament a la meitat. Un periodista mai s'ha de refiar del que li digui un polític. Ells tampoc no se'n refien, de nosaltres.
Malgrat haver-les vist de tots colors durant els anys que vaig fer informació política, els primers mesos fent municipal vaig flipar amb alguns casos d'amistat sui generis entre periodistes i polítics. Un dels casos que més m'indignava era el tractament de favor que l'executiu d'Hereu donava a un determinat diari de Barcelona. El periodista mai cobria els interminables consells de districte que s'acabaven passada la mitjanit. Tanmateix, això no era problema perquè la regidora ja li havia passat la informació amb pèls i senyals perquè la publiqués fins i tot abans de ser aprovada pel plenari.
També hi alguns casos sorprenents de periodistes fills o familiars de polítics que informen sobre els partits on milita la seva família, després fitxen pel govern del qual forma part el seu pare i acaben recol·locats en un orgnanisme públic després d'haver protagonitzat un escàndol de faldilles i banyes. I després tenim els periodistes que utilitzen la seva professió com a plataforma de llançament política i acaben sent premiats amb un càrrec pels serveis prestats. En aquest últim cas, però, la majoria acaba estavellant-se en el moment que canvia el color del govern, així que no faré llenya dels arbres caiguts.
A diferència dels anglesos, que ara volen dissenyar un codi de bones pràctiques entre polítics i mitjans de comunicació, els periodistes catalans ens prenem la cosa amb més filosofia. El "col·leguisme" amb la classe política fa molts anys que existeix i pocs el critiquen obertament. Digueu-me ingènua, però jo encara em faig creus de com és possible que una periodista amb carnet socialista que ha treballat primer en una ràdio fent informació del PSC, després a l'oficina de premsa del carrer Nicaragua i, finalment, a les ordres de l'exconseller de PTOP, acabi fixant pel diari que dirigia aleshores el germà del conseller per fer informació política sobre l'anterior govern tripartit. I que ho pugui fer amb objectivitat i amb la consciència tranquil·la.
Estic convençuda que aquest "bon rotllo" més d'hora que tard acaba afectant la professionalitat i la credibilitat del periodista. Recordo el cas d'una assemblea d'ICV peculiar. El seu equip de premsa ens va passar una nota amb el nombre de delegats (per ells una gran quantitat era sinònim de bona implantació territorial). Tothom es va dedicar a repetir la consigna en les seves cròniques tret de la menda, que es va dedicar a comptar les cadires de la sala, tant les buides com les plenes, i va comprovar que la xifra de delegats s'havia de reduir pràcticament a la meitat. Un periodista mai s'ha de refiar del que li digui un polític. Ells tampoc no se'n refien, de nosaltres.
Malgrat haver-les vist de tots colors durant els anys que vaig fer informació política, els primers mesos fent municipal vaig flipar amb alguns casos d'amistat sui generis entre periodistes i polítics. Un dels casos que més m'indignava era el tractament de favor que l'executiu d'Hereu donava a un determinat diari de Barcelona. El periodista mai cobria els interminables consells de districte que s'acabaven passada la mitjanit. Tanmateix, això no era problema perquè la regidora ja li havia passat la informació amb pèls i senyals perquè la publiqués fins i tot abans de ser aprovada pel plenari.
També hi alguns casos sorprenents de periodistes fills o familiars de polítics que informen sobre els partits on milita la seva família, després fitxen pel govern del qual forma part el seu pare i acaben recol·locats en un orgnanisme públic després d'haver protagonitzat un escàndol de faldilles i banyes. I després tenim els periodistes que utilitzen la seva professió com a plataforma de llançament política i acaben sent premiats amb un càrrec pels serveis prestats. En aquest últim cas, però, la majoria acaba estavellant-se en el moment que canvia el color del govern, així que no faré llenya dels arbres caiguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada