No vull acabar aquest any sense parlar de bon periodisme i bons periodistes, aquesta professió que porto a la sang des de ben joveneta i que la crueltat del mercat i la pèssima gestió d'una empresa m'ha fet arraconar (espero que provisionalment). La idea m'ha vingut al cap després de rellegir un volum de cròniques de Tom Wolfe, en especial una que ironitza sobre els periodistes que escriuen les seves informacions des de la seva còmoda cadira encara que la notícia passi a l'altra punta del món.
Sobre bon periodisme no vull alliçonar a ningú. Tanmateix, segueixo reivindicant aquesta professió com un servei públic necessari, crític amb l'status quo i que interpreta la realitat des de la reflexió i l'observació. D'això s'ensenya poc o gens a la universitat, i el resultat de tot plegat és la vomitada anual de ramats de llicenciats en periodisme sense cap esperit crític que, de no ser fills d'algú, acabaran amb molta sort copiant teletips en un diari i substituint un periodista amb experìència prejubilat obligat o acomiadat a canvi de cobrar una misèria.
I sobre bons periodistes, el meu homenatge a tres persones molt especials que sempre he considerat els meus mestres, cadascú a la seva manera. Del J.M.T només diré que el vaig patir de cap durant uns quants anys. Era molt estricte i molt exigent. Encara recordo els diaris amb les notícies de la nostra secció totes guixades amb rotulador vermell. L'endemà arribaves cagat a la redacció esperant la bronca de rigor. Aleshores era un martiri, però amb els pas dels anys s'ha de reconèixer que gràcies a aquesta exigència, la secció on vaig treballar el gruix de la meva vida professional va esdevenir una referència informativa en el periodisme polític, superant els diaris amb més recursos. La clau? La professionalitat amb la qual treballàvem tots els periodistes i l'estímul constant per buscar notícies i ser millor que els altres, fins i tot que els nostres mateixos companys de secció.
El segon mestre és el J.M.O. El vaig conèixer en els temps de la Iniciativa de Rafael Ribó i la Izquierda Unida de Julio Anguita. Temps convulsos però fascinants des del punt de vista periodístic. Destartalat, conspirador nat, fumador i bevedor empedreït, era (i és) un professional com pocs. Ell em va ensenyar a desconfiar de tothom, a qüestionar-m'ho tot i a consultar totes les fonts possibles per brodar una notícia. També era molt generós. Tenia una gran agenda que no dubtava mai a compartir amb mi quan li demanava ajuda i les campanyes electorals amb ell, fossin a Galícia o a Catalunya, sempre eren apassionants.
La tercera (l'ordre és cronològic) és la M.F.C. (així firmava sempre les peces). Amb ella he passat molt bones estones tant a la redacció escrivint sobre Barcelona com a casa seva compartint un bon àpat amb el seu fill petit i les seves amistats. També molt generosa amb les seves fonts, tenia fama de rondinaire perquè mai es callava res. Potser li traïen les formes, però mai he conegut una dona més transparent i menys hipòcrita que ella. El dia de la presa de possessió del nou govern municipal (d'Hereu) va arribar a la redacció amb la banda vermella de regidor posada. Vés a saber on la deuria pispar...Es colava a tot arreu fent-se la sueca i trobava exclussives fins i tot sota les pedres. S'oferia sovint a fer de xofer i un vespre plujós i amb els vidres entelats vam acabar anant en contra direcció per Consell de Cent.
Lamentablement, cap d'ells exerceix actualment de periodista, malgrat ser uns grans professionals i no tenir encara edat per jubilar-se. Per diferents raons, el mercat els ha acabat expulsant malgrat la seva gran vàlua, sigui amb prejubilacions o amb acomiadaments. Fa uns dies el comitè d'empresa de La Vanguardia denunciava la contractació desmesurada de becaris en detriment de professionals: deu ser per això que cada cop em costa més trobar una notícia interessant i ben escrita.
Feliç any 2012!
Sobre bon periodisme no vull alliçonar a ningú. Tanmateix, segueixo reivindicant aquesta professió com un servei públic necessari, crític amb l'status quo i que interpreta la realitat des de la reflexió i l'observació. D'això s'ensenya poc o gens a la universitat, i el resultat de tot plegat és la vomitada anual de ramats de llicenciats en periodisme sense cap esperit crític que, de no ser fills d'algú, acabaran amb molta sort copiant teletips en un diari i substituint un periodista amb experìència prejubilat obligat o acomiadat a canvi de cobrar una misèria.
I sobre bons periodistes, el meu homenatge a tres persones molt especials que sempre he considerat els meus mestres, cadascú a la seva manera. Del J.M.T només diré que el vaig patir de cap durant uns quants anys. Era molt estricte i molt exigent. Encara recordo els diaris amb les notícies de la nostra secció totes guixades amb rotulador vermell. L'endemà arribaves cagat a la redacció esperant la bronca de rigor. Aleshores era un martiri, però amb els pas dels anys s'ha de reconèixer que gràcies a aquesta exigència, la secció on vaig treballar el gruix de la meva vida professional va esdevenir una referència informativa en el periodisme polític, superant els diaris amb més recursos. La clau? La professionalitat amb la qual treballàvem tots els periodistes i l'estímul constant per buscar notícies i ser millor que els altres, fins i tot que els nostres mateixos companys de secció.
El segon mestre és el J.M.O. El vaig conèixer en els temps de la Iniciativa de Rafael Ribó i la Izquierda Unida de Julio Anguita. Temps convulsos però fascinants des del punt de vista periodístic. Destartalat, conspirador nat, fumador i bevedor empedreït, era (i és) un professional com pocs. Ell em va ensenyar a desconfiar de tothom, a qüestionar-m'ho tot i a consultar totes les fonts possibles per brodar una notícia. També era molt generós. Tenia una gran agenda que no dubtava mai a compartir amb mi quan li demanava ajuda i les campanyes electorals amb ell, fossin a Galícia o a Catalunya, sempre eren apassionants.
La tercera (l'ordre és cronològic) és la M.F.C. (així firmava sempre les peces). Amb ella he passat molt bones estones tant a la redacció escrivint sobre Barcelona com a casa seva compartint un bon àpat amb el seu fill petit i les seves amistats. També molt generosa amb les seves fonts, tenia fama de rondinaire perquè mai es callava res. Potser li traïen les formes, però mai he conegut una dona més transparent i menys hipòcrita que ella. El dia de la presa de possessió del nou govern municipal (d'Hereu) va arribar a la redacció amb la banda vermella de regidor posada. Vés a saber on la deuria pispar...Es colava a tot arreu fent-se la sueca i trobava exclussives fins i tot sota les pedres. S'oferia sovint a fer de xofer i un vespre plujós i amb els vidres entelats vam acabar anant en contra direcció per Consell de Cent.
Lamentablement, cap d'ells exerceix actualment de periodista, malgrat ser uns grans professionals i no tenir encara edat per jubilar-se. Per diferents raons, el mercat els ha acabat expulsant malgrat la seva gran vàlua, sigui amb prejubilacions o amb acomiadaments. Fa uns dies el comitè d'empresa de La Vanguardia denunciava la contractació desmesurada de becaris en detriment de professionals: deu ser per això que cada cop em costa més trobar una notícia interessant i ben escrita.
Feliç any 2012!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada