Tot i que ara em vull reconvertir en bloguera de viatges, no puc estar de dedicar el meu últim apunt sobre la meva experiència periodística a un energúmen que es feia dir periodista i que durant molt de temps ens va tocar la pera a més d'un en el meu diari. Com sempre, no diré noms. Us animo a descobrir-lotot i que dubto que els més joves el coneixeu. Per sort ha desaparegut pràcticament del mapa periodístic.
Tenia fama de no rentar-se mai les mans després de pixar. Arribava al diari a hores intempestives i, com que era incapaç de posar en marxa l'ordinador, buscava entre els pobres redactors més matiners una víctima propiciatòria que li deixés la pantalla preparada per escriure. Era molt maleducat. No dubtava a escridassar algú i li agradava ficar-se en les converses dels altres, pontificant sempre i donant-nos lliçons de periodista il·lustrat. Com a tal, es vantava de tenir la cartera ben plena, d'haver viatjat per tot el món i de sortir sovint a navegar amb el seu vaixell. Tanmateix, si te'l miraves bé, sempre portava la roba plena de llànties i calçava uns nautics llardosos de color blau cel de l'època dels Hombres G i el seu éxit Sufre mamón.
Durant uns anys va ser director d'un diari que un dia no va dubtar a publicar la foto d'un home i una gallina morts. Un gran roc els hi havia caigut al damunt mentre l'home violava la gallina, però això és una altra història. Com a tal, confiscava tots els regals que rebien els periodistes i havia prohibit les relacions sentimentals entre els membres de la redacció.
S'havia barallat amb mitja redacció i l'altra mitja fugia només de veure'l entrar. Només el tolerava el nostre director, que l'havia adoptat com a representant d'una generació de periodistes en vies d'extinció. Un dia vam penjar a la redacció uns grans cartells amb la seva cara. Oferíem una recompensa d'una pesseta si algú el trobava viu o mort. Es va posar com una moto quan els va veure. Davant la riota dissimulada de tothom, els va anar arrencant un a un i se'n va anar amb les proves a queixar-se al director, que el va escoltar en silenci posant cara de paisatge i aguantant-se també el riure.
Per sort, un dia va desaparéixer de les nostres vides i també de les pàgines del diari gràcies a la misèria miserable que es va acabar pagant als col·laboradors.
Tenia fama de no rentar-se mai les mans després de pixar. Arribava al diari a hores intempestives i, com que era incapaç de posar en marxa l'ordinador, buscava entre els pobres redactors més matiners una víctima propiciatòria que li deixés la pantalla preparada per escriure. Era molt maleducat. No dubtava a escridassar algú i li agradava ficar-se en les converses dels altres, pontificant sempre i donant-nos lliçons de periodista il·lustrat. Com a tal, es vantava de tenir la cartera ben plena, d'haver viatjat per tot el món i de sortir sovint a navegar amb el seu vaixell. Tanmateix, si te'l miraves bé, sempre portava la roba plena de llànties i calçava uns nautics llardosos de color blau cel de l'època dels Hombres G i el seu éxit Sufre mamón.
Durant uns anys va ser director d'un diari que un dia no va dubtar a publicar la foto d'un home i una gallina morts. Un gran roc els hi havia caigut al damunt mentre l'home violava la gallina, però això és una altra història. Com a tal, confiscava tots els regals que rebien els periodistes i havia prohibit les relacions sentimentals entre els membres de la redacció.
S'havia barallat amb mitja redacció i l'altra mitja fugia només de veure'l entrar. Només el tolerava el nostre director, que l'havia adoptat com a representant d'una generació de periodistes en vies d'extinció. Un dia vam penjar a la redacció uns grans cartells amb la seva cara. Oferíem una recompensa d'una pesseta si algú el trobava viu o mort. Es va posar com una moto quan els va veure. Davant la riota dissimulada de tothom, els va anar arrencant un a un i se'n va anar amb les proves a queixar-se al director, que el va escoltar en silenci posant cara de paisatge i aguantant-se també el riure.
Per sort, un dia va desaparéixer de les nostres vides i també de les pàgines del diari gràcies a la misèria miserable que es va acabar pagant als col·laboradors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada