Fa un temps, l'amo de Mercadona es va cobrir de glòria en recomenar-nos a tots que féssim com els xinesos si volíem sortir de la crisi. Per ell, estava clar que el model econòmic a seguir era el xinès: es treballa sis dies a la setmana amb una mitjana de dotze hores, els treballadors viuen en barracots de l'empresa on dormen apilotonats i només poden canviar de feina si el seu patró els dóna permís. Veient això, no sé si el senyor Mercadona estaria content que els seus fills visquessin en un món així.
Escric això perquè fa uns dies vaig acompanyar una amiga a comprar-se unes bambes com a regal de Reis. Després de voltar i voltar, va acabar per comprar-se unes Nike que li van costar un ull de la cara i també un comentari mordaç per la meva banda. Poca gent, per no dir gairebé ningú, sap com es fabriquen les bambes que nosaltres comprem tan a la lleugera. La major fàbrica de bambes del món es troba a la Xina, concretament a una ciutat sense ànima que es diu Dongguan, on viuen vuit milions de xinesos, la majoria d'ells vinguts de l'interior rural per treballar com a esclaus a les milers de factories tèxtils i de components electrònics controlades per xinesos, japonesos, sudcoreans i taiwanesos.
A la fàbrica de sabates Yue Yen, de propietat taiwanesa, treballen més de setanta mil persones i és on s'hi fabriquen les bambes de Nike, Adidas, Reebok, Puma i Asics, entre altres marques conegudes. Per fer una sabatilla esportiva calen un centenar de persones entre talladors, cosidors, encarregats de les soles, ensambladors de peces, supervisors de producte i encarregats de posar les bambes a les capses corresponents. En tres dies màxim arriben les sabatilles a tots els racons del món després de jornades laborals maratonianes.
El treball en aquesta cadena de muntatge és dur i està molt mal pagat, cosa que obliga a fer un munt d'hores extres. Sobre el paper, es treballen unes onze hores diàries amb un màxim de setanta a la setmana, es lliura els diumenges i els treballadors dormen en lliteres metàl.liques en grups de deu persones per barracot. Dic sobre el paper, perquè les empreses que posen la marca a aquestes bambes han imposat a Yue Yuen uns requisits mínims per evitar-ne l'explotació. Tanmateix, per ironies de la vida, aquests requisits es vulneren constantment perquè són les mateixes multinacionals les que, amb els seus terminis tan curts d'entregues, obliguen a la sobreexplotació dels treballadors xinesos.
A partir d'ara, cada vegada que els nostres polítics ens venguin sopars de duro sobre interessants viatges de negocis a la Xina per ampliar mercats, els remetré a l'interessant llibre que la periodista Leslie T.Chang ha escrit sobre les condicions de vida de les treballadores xineses. Es titula Chicas de fábrica. De la aldea a la ciudad en la China contemporánea. RBA Editores. Us convido a llegir-lo. El trobareu a la biblioteca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada