Feliç any nou de resistència!

Si el meu barri es caracteritza per alguna cosa és per la peculiaritat dels sense sostre que l'habiten. Fa un temps s'hi passejava un senyor gran amb barba (no era Santa Claus) i completament despullat a excepció d'un minitanga que, més que tapar, el que feia era constatar les marques de la crueltat que el pas del temps i l'excés de pes deixen en els fragils cossos humans. Després el van substituir una noia amb un increïble bigoti que, a cops de crits, alertava el despistat vianant que s'apartés del seu camí si no volia prendre mal, i una senyora amb moltes males puces que sempre anava amb uns auriculars posats i un tetrabrik de Don Simon a la mà.

Ara, qui es passeja pel barri és un noi relativament jove, vestit solament amb uns calçotets i una samarreta de tirants blanca. S'abriga el seu esbelt cos africà amb una bata d'aquestes que porten les iaies de color rosa xiclet encara que sempre la porta oberta perquè no li deu cordar. Durant la nit dorm en un caixer (qui ha dit que els bancs no fan també una tasca social?) mentre que de dia es passeja amunt i avall perseguint el sol per escalfar-se acompanyat d'una gran creu blanca feta de cartrons i de dues garrafes d'aigua. Amb la seva demència es protegeix de la indiferència i de la mofa dels vianants i, com la boja dels auriculars, es neteja en boles a la font que hi ha a la cantonada, davant de la benzinera de Sardenya, i pixa i caga al jardinet que separa Aragó de Diagonal.

Unes poques mançanes més cap al Passeig de Gràcia, orgull de la Barcelona consumista i pija, hi ha una colla que cada vespre s'espera pacientment a les portes del supermercat a que un dels nois tregui els contenidors amb les restes de menjar del dia. Hi ha homes i dones de diferents edats amb bosses i carrets de la compra, i amb la marca de la misèria i la vergonya dibuixada als seus ulls. Cada dia són més i ara es passen la tanda els uns als altres. Els més agosarats no dubten a fer-li algun encàrrec al noi dels contenidors. Ahir li demanaven amb molta educació si els podia donar una mica de xocolata.

No sé perquè però tinc la sospita que els Reis Mags que ja no són d'Orient vindran la nit de diumenge amb els camells carregats i no precisament de regals i alegries. La pobresa cada dia afecta més famílies a Barcelona malgrat que les institucions s'entesten a maquillar-la amb bonics llums de Nadal i ostentosos aparadors només a l'abast del diner brut de la màfia russa i xinesa. Són temps de foscor i l'únic que ens pot salvar és exercir cada dia i de forma militant la nostra humanitat.

Feliç any de resistència 2013!