Les vaques de La Fageda escolten Mozart

Sempre he pensat que els gironins eren una raça superior i lamento profundament haver-ho pensat. De les meves estades de joveneta a l'Empordà i al Ripollès recordo algun episodi desagradable puntual amb alguna gent molt pagada de sí mateixa i del meu breu pas, brevíssim sortosament, per la seu d'El Punt al carrer de les Tàpies algun estirabot protagonitzat per personatges que de periodisme en sabien més aviat poc.Tanmateix, aquests dies a la Garrotxa m'han reconciliat amb els gironins i ho celebro.

Si dic que m'he reconciliat amb ells és perquè m'he adonat que, més enllà de la façana de milhomes i mensypreu que acostuma a adoptar la gent amb un ridícul complex d'inferioritat respecte als de la capital, he descobert que els gironins no són tan diferents a la resta de catalans mortals, barcelonins inclosos, tant en defectes com en virtuds. A l'apartament turístic de Santa Pau on he fet estada ens hem hagut de fer nosaltres el llit cada dia i els primers llençols que ens van deixar a l'habitació eren més petits que el matalàs i estaven plens de llànties. Fins a la quarta reclamació no vam aconseguir uns llençols en condicions minímament acceptables des del punt de vista higiènic. 82 euros la nit amb taxa turística a banda.

L'endemà, després de pagar 1,20 euros per un tallat aigualit, vam fer via cap a la Fageda d'en Jordà. Caminant entre arbres pelats de fulles però amb la bellesa misteriosa de sempre,  pots acabar petant al darrere de les instal·lacions de la factoria de iogurs la Fageda. Jo sóc una devoradora de iogurs i, francament, els de la Fageda sempre m'han semblat insípids. En un intent de reconciliació ioguril se'ns va acudir acostar-nos als estables guiats per la música de Mozart, probablement el Concert per clarinet en A, que sortia dels altaveus de les instal·lacions. Al cap d'un revolt vam arribar a una tanca electrificada. A l'altra banda, les vaques, amb un número clavat a l'orella, menjaven pinso tancades en uns estables bastant bruts. No vaig poder evitar recordar un camp de concentració nazi amb la diferència que en lloc d'éssers humans hi havia vaques. Potser si hagués sonat Bach, la meva sensació hauria estat més positiva.

Es nota que la crisi també ha arribat a la Garrotxa i, per compensar les retallades aplicades al Parc Natural que gestiona la zona volcànica de la comarca per part del govern català, els seus capitostos van decidir fa uns mesos cobrar per l'aparcament, tant a la zona de Santa Margarida com al pàrquing de la Fageda. Per sort, l'invent ha durat poc: l'han hagut d'eliminar en adonar-se que per cobrar el tiquet d'aparcament havien  de contractar dos treballadors com a mínim i encara perdien més diners. Lamentablement, altres idees poc honorables de gent sense escrúpols sí que han reixit com, per exemple, vendre als pixapins fesols de Santa Pau a preu d'or i sense cap certificat de garantia quan en realitat són d'origen incert, probablement xinesos o americans. I de l'any de Maria Castanya que per bullir-los t'hi estàs tres anys!

L'últim episodi que m'ha reconciliat definitivament amb els gironins m'ha passat avui, de camí cap a Besalú per una fantàstica autovia lliure de peatge (perquè després es queixin els gironins). A pocs quilòmetres d'Olot hi havia indicada una Agrobotiga. Encaparrada a comprar iogurs que no fossin de la Fageda ens hi hem acostat. Sortosament, els iogurs que tenien eren artesans d'una masia de la Vall d'en Bas però caducaven demà. Decidida, he anat a la venedora i li he demanat si en tenia més amb una data de caducitat més cap al gener perquè m'enduria una dotzena. La resposta m'ha deixat fulminada: no em podia vendre iogurs amb una data de caducitat més alta fins que vengués els que caducaven el dia 24 de desembre. I en tenia com una vintena. Encara flipada li he dit que era la primera vegada que em trobava un botiguer que preferia no fer una venda.

Encara estupefacta per l'experiència, hem tornat de la Garrotxa per la flipant autovia de Bracons amb melmelades de l'Empordà, mel del Ripollès, uns quants paquets de fesols suposadament de Santa Pau i un parell de pans de pagès fets a Castelló d'Empúries.També he tornat amb una certa recança per no haver trobat iogurs com Déu mana, però amb l'alegria que dóna descobrir que, més enllà de dir tomata i d'estar tocats per la tramuntana, els gironins estan tan plens de defectes com la resta de catalans.