"La lluita contra el frau ha de ser un objectiu primordial del govern si vol legitimar la pujada d'impostos i les retallades en serveis públics"

Miguel Ángel Mayo, coordinador del Sindicat de Tècnics d’Hisenda, GESTHA.

 Quin és el perfil del defraudador?

Més del 72 per cent del frau el cometen les grans empreses i grans patrimonis.  En aquest país, els grans defraudadors no són els petits empresaris o els autònoms, i molt menys els treballadors assalariats, sinó que són les grans corporacions empresarials i els grans patrimonis que tenen els mitjans suficients per defraudar.

Què està fent l’administració per posar fi al frau?

L’administració tributària ha de canviar la lupa de lloc: ha de deixar de controlar el petit defraudador i fixar-se més en el gran defraudador. El que passa és que els mecanismes per investigar el petit defraudador són immediats mentre que en l’altre cas calen molts més mitjans i la investigació és molt més complicada. Parlem de grans corporacions que operen en diferents països i amb societats tapadora en paradisos fiscals, per exemple. Caldria destinar els escassos recursos que tenim actualment a controlar el frau més transnacional que el petit frau.

S’acabaran algun dia els paradisos fiscals?

S’acabaran el dia que hi hagi voluntat política per part de la Unió Europea. Si els paradisos fiscals existeixen és perquè s’han creat i igual que s’han creat es poden eliminar. Pensi que una quarta part de la riquesa mundial la gestionen paradisos fiscals i que més del 60% del comerç internacional passa pels paradisos fiscals.

Una de les mesures per combatre el frau és la prohibició de pagar en efectiu quantitats superiors als 2.500 euros

El frau va a una velocitat diferent de la normativa tributària. Ara s’ha aprovat la prohibició del pagament en efectiu de més de 2.500 euros, la creació d’una oficina per frenar els abusos fiscals de les multinacionals i la supressió del règim de mòduls, i està bé. Tanmateix, de poc valen mesures com aquestes per lluitar contra el gran frau perquè el problema de l’evasió fiscal comença quan una empresa que té un gran mercat al nostre territori tributa el mínim o tributa en altres països. Per això no és suficient destinar 50 inspectors a perseguir el frau de les multinacionals. La riquesa que generem al país s’ha de reinvertir en el mateix territori. Si se’n va fora, ens empobrim i deixem de ser interessants com a mercat. I hi ha molts mercats emergents on invertir.

Creu que l’administració està interessada a acabar amb el gran frau?

Per acabar amb el frau hi ha tres instruments: la normativa tributària, els treballadors de l’Agència Tributària i la voluntat política. Jo treballo a delictes fiscals i la integritat dels jutges i dels funcionaris tributaris és exemplar. El problema és organitzatiu: els procediments judicials s’allarguen molt. I després, respecte a la normativa, són lleis aprovades pels polítics. Les mesures van pel bon camí, però les xifres de frau són encara tan elevades que falten mecanismes de lluita contra el frau en consonància amb aquestes quantitats tan altes.

L’amnistia fiscal del govern Rajoy és una bona solució?

No em sembla gens bé i, a més, no està tenint gaire èxit. L’amnistia fiscal és el reconeixement de l’existència del frau i és una mesura insolidària amb la resta de contribuents. Juntament amb l’amnistia fiscal, hauria d’anar també l’avís que no tornarà a haver-ne cap més i l’establiment de mecanismes per acabar amb el gran frau. Cal canviar la lupa de la inspecció al gran contribuent i, per això, l’administració tributària ha de reorganitzar els seus efectius i destinar-ne la majoria a controlar aquest frau. Dues dades com a exemple: França té un inspector per cada 860 contribuents mentre que Espanya en té un per cada 1.928 contribuents. 

Quina és la xifra del frau?

La xifra del frau a l’Estat espanyol està estimada en un 23% del PIB, això suposa deixar d’ingressar cada any prop de 88.000 milions d’euros. En el tema del frau, estem a deu punts per sobre de la mitjana europea i només acostant-nos a aquesta mitjana de la UE estaríem recaptant 38.000 milions d’euros. Per tant, la lluita contra el frau ha de ser un objectiu primordial del govern si vol legitimar la pujada d’impostos i les retallades en serveis públics bàsics.

Som de cultura defraudadora?

Un catedràtic em va comentar que la poca mala consciència a l’hora de defraudar ve de la nostra mentalitat catòlica perquè el catòlic, si se’n penedeix dels pecats, queda alliberat de la culpa. No ho sé...Certament, el caràcter llatí sembla ser bastant definitori en aquesta actitud perquè sinó no s’entén que Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya tinguin el volum de frau més gran de la UE.

El que declara és tonto i el que defrauda és llest

Per sort, la consciència fiscal està canviant, però abans n’hi havia molt poca: defraudava qui podia fer-ho quan en realitat s’ha de veure el defraudador com un insolidari perquè estem parlant de recaptació per finançar serveis comuns.

Potser l’exemple més gràfic és el cas Urdangarin

És un procés judicial i, de moment, tot són presumpcions. Tanmateix, casos com aquest o com l’operació Emperador fan preguntar-te on són els diners. Els governs no tenen diners, les entitats financeres tampoc i el consumidor encara menys. El diner és com l’energia, ni es crea ni es destrueix, es transforma. Per això, l’administració tributària hauria d’establir mecanismes per evitar aquest transvasament de liquiditat.

Ara es premia la delació del defraudador. Li sembla bé?

La denúncia tributària sempre ha estat regulada i es pot denunciar anònimament. Tanmateix, em resulta curiós que es plantegi en el cas d’efectiu superior als 2.500 euros perquè dubto molt que cap de les dues parts estigui interessada en denunciar-ho a Hisenda.

Per què es manté el desequilibri entre el que paguen les rendes del treball i el que paguen les rendes del capital?

Són les rendes del treball les que financen el nostre sistema impositiu. Entre l’IVA i l’impost sobre la renda s’obté més del 75% de la recaptació total dels impostos en aquest país. I com que un assalariat té controlada la seva renda, quan el govern necessita diners li és més fàcil apujar l’IRPF i l’IVA perquè la seva recaptació és immediata. En canvi, no intentarà gravar les rendes del capital per si es deslocalitzen. És un desequilibri injust que, a més, reforça la injustícia.

Fins a quin punt és creïble que un govern que té vincles amb grans corporacions i amb famílies amb grans fortunes perseguirà el frau?

Un govern pot determinar un sistema fiscal progressiu, just i equitatiu. Però aquest sistema fiscal té dues portes i si una d’elles s’obre, el sistema fiscal se’n va en orris. Una és el frau fiscal: per què vols un sistema fiscal òptim si hi haurà gent no pagarà? L’altra és la ineficàcia de la gestió: per què vols un sistema fiscal òptim si després es gestionarà amb ineficàcia? Mentre que no fem res per eliminar el frau fiscal i la ineficàcia de la gestió, el sistema fiscal estarà deslegitimat i serà imperfecte.