La història sempre l'escriu el vencedor. I en el cas del continent africà, com en la majoria dels casos, el protagonista de la seva història té un únic nom i cognom: l'home blanc. Aquests dies rellegeixo un dels meus escriptors preferits de viatges: Javier Reverte. Amb ell he viatjat a través dels rius Congo, Yukon i Amazones. He navegat per la Mediterrània grega i m'he perdut per les selves i les sabanes de la mítica Àfrica. En aquest moment estic volant des de Kampala (Uganda) fins a Dar es Salaam (Tanzània) en un atrotinat avió d'Air Tanzania, o millor dit d'Air Maybe gràcies al seu llibre El sueño de África. En busca de los mitos blancos del continente negro. Ho faig després d'un esgotador i fantàstic recorregut real i literari a la recerca de les mítiques fonts del Nil a les Muntanyes de la Lluna (Ruwenzori per als ugandesos).
El motiu que m'ha portat a fer aquesta entrada és el fet que, quan parlem de la història oficial africana, no podem deixar de pensar en noms tan il·lustres com Burton (aquest no tant), Livingstone, Stanley, Speke, Grandt o Baker. De tots aquests sonats colonitzadors victorians i admirats racistes és precisament Samuel Baker el que més m'ha cridat l'atenció i no precisament per la seva gesta, sinó per l'apassionant vida de la persona que el va acompanyar en la seva boja descoberta del continent negre i que ha passat pràcticament desapercebuda en la història oficial.
Florence es va convertir en la seva companya inseparable i junts van descobrir la bellesa i l'horror del continent africà. Van explorar el llac Victòria i van donar nom al llac Eduard. Van patir la malària i van haver d'enfrontar-se a trets a tribus hostils i als atacs dels animals més ferotges. Florence disparava tan bé com el seu marit i no va tenir cap problema per canviar les cotilles i puntes victorianes pels pantalons i les botes d'explorador. En tornar a Londres, l'any 1865, es van casar però lady Baker mai ser honorada com es mereixia perquè la remilgada societat anglesa no acceptava que hagués viscut en pecat.
Els relats de Samuel Baker formen part de l'imaginari col·lectiu occidental sobre l'Àfrica i també han servit d'inspiració a Hollywood. Un dels moments més repetits en la història del cine és la imatge de Florence rentant-se la seva llarga cabellera rossa al llac Victòria. A Les mines del rei Salomón, una bellíssima Deborah Kerr es renta el cap i deixa eixugar els seus cabells vermells al sol abans de tallar-se'ls i deixar estuperfacte un antipàtic i desagradable Stewart Granger. Anys després, l'escena romàntica es repetirà a Memòries d'Àfrica, quan Robert Redford li renta els cabells a Meryl Streep durant la seva acampada a la sabana.
Com diu Graham Greene, "Àfrica serà sempre la de l'època dels mapes de l'era victoriana, l'inexplorat continent buit amb la forma d'un cor humà".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada