No hi ha dia que no comenci amb una nova notícia sobre acomiadaments de periodistes, retallades de sous i amenaces d'ERO. Portem una bona temporada i això no té aturador. Diumenge, els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio faran la seva festa reivindicativa al moll de la Fusta davant l'amenaça d'acomiadaments, mentre que els d'El Mundo i l'ACN segueixen comptant les hores que els queden abans de rebre la següent trucada condemnatòria, i els d'El Pais es preparen per entomar un nou expedient de regulació, probablement per a aquest estiu.
Són moltes les raons per explicar la crisi al sector periodístic: la davallada d'ingressos per la publicitat, la mala gestió empresarial, la pèrdua de qualitat per les retallades en les plantilles, l'excès de subvencions públiques i de titulacions universitàries... Tanmateix, crec que hi ha dues raons més que també expliquen el desastre. La primera és la saturació del mercat. Algú sap quanta gent llegeix a Catalunya? I d'aquests, quants compren un diari o revista alguna vegada? Hi ha mercat per a tantes revistes de cuina, d'esports, de bellesa, de moda o de viatges? Hi ha mercat per a tants diaris generalistes, per a tantes emisores de ràdio, per a tants canals de televisió?
Aquesta racionalització traumàtica del sector periodístic em porta a la segona raó que justifica el títol d'aquesta entrada. Si analitzem una mica la història del periodisme, comprovarem que en la majoria dels casos el resorgiment de la professió i l'aparició de nous mitjans de comunicació de diferents opcions polítiques han coincidit amb periodes de bonança econòmica i de governs progressistes. En èpoques fosques i sinistres, com va ser la dictadura franquista o com és ara el govern Rajoy, el periodisme queda ferit de mort i la llibertat d'expressió desterrada.
Al sistema neoliberal pervers que ens governa no l'interessa una opinió pública informada i crítica. La prefereix ignorant i fàcilment manipulable que voti obedient cada quatre anys i després segueixi vegetant. Qualsevol notícia que es publica qüestionant el règim acaba en denúncia als tribunals, com està passant amb els papers de Bárcenas publicats per El Pais. No content amb això, opta per accions encara més perverses: talla el finançament de les publicacions més febles fins a fer-les caure perquè li són crítiques i, en canvi, subvenciona fins al vòmit les publicacions més afins. A Catalunya tenim un grapat d'exemples.
De què serveix el periodisme quan el periodisme ja no serveix? El bon periodisme serveix sempre perquè és imprescindible per garantir la democràcia. El periodisme que ja no serveix és el dels telepredicadors pagats a cop de talonari que repeteixen les consignes fins avorrir, és el de la informació tendenciosa o directament inventada, és el de les portades manipuladores d'alguns diaris per desacreditar opcions polítiques democràtiques, és el de la informació que no només justifica i aplaudeix la injustícia, sinó que també culpabilitza les víctimes, és el del discurs únic i uniformitzador que censura la diferència.
El bon periodisme és el que qüestiona les fonts oficials, el que busca la veritat sota les pedres i, quan la troba, la publica encara que faci caure governs o acabi al jutjat, el que dóna la veu als qui no la tenen, el que aporta al lector dades que l'ajuden a entendre el que està passat. Digue-me romàntica, però que són els periodistes sinó una colla de guillats que treballen més hores que un rellotge i que aspiren a canviar al món per fer-lo una mica més just?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada