"Relaxa moltíssim veure com s'empresona la brossa"

Un dels petits plaers de la vida és assistir a les converses amb escriptors que organitzen les biblioteques de Barcelona. Com era de suposar, la de Fort Pienc va aplegar ahir molts curiosos per escoltar Manuel Vicent i la cua per sentir-lo arribava fins a la porta d'entrada. L'escriptor i periodista de Vilavella (Castelló) ens va parlar de la seva última novel·la: El azar de la mujer rubia, un estrany viatge oníric per Espanya des del principi de la Transició fins al 2008 que té per protagonista principal un triangle peculiar: un rei ignorant, un president desmemoriat i la filla secreta de Serrano Súñer. Tots els personatges del retaule ibèric que Vicent presenta amb sentit de l'humor i mala llet són reals i, lamentablement, en bona part també responsables d'aquest esperpèntic país en què vivim a desgrat.

No m'estendré gaire en la conferència perquè el sentit d'aquest apunt és un altre. Només destacaré algunes perles de la seva divertida intervenció. De la Transició, Vicent va lloar l'esperit dels primers anys: "tothom va donar el millor de sí mateix per evitar una altra guerra", va ironitzar sobre la peculiar manera de morir dels espanyols: "els ibèrics no es maten d'un en un, ho fan tots de cop quan toca", i no va tenir embuts a acusar Aznar d'haver-se carregat l'experiment: "l'esperit de la Transició es va espatllar a la segona legislatura d'Aznar. Va embogir i va inocular de nou el concepte africanista d'amic-enemic del franquisme". I així fins avui, mentre el fal·lus de Franco en forma de gran creu ens vigila des de la vall dels Caiguts. Per cert, "algú ha vist que Itàlia o Alemanya tinguin monuments erigits a Mussolini o Hitler?"

Manuel Vicent va alternar les anècdotes de la història més recent d'Espanya i de la seva monarquia casposa que ell coneix de primera mà per haver-ne estat cronista privilegiat amb algunes reflexions sobre l'actualitat: "Estem en una democràcia perquè les bombes per treure a la superfície la brossa que genera la política encara funcionen. El problema és que la brossa queda surant a la superfície perquè no hi ha ningú que la reculli", va explicar metafòricament en referència a la justícia i als seu dèficits democràtics. "Relaxa moltíssim veure com s'empresona la brossa", va bromejar.

Tanmateix, el sentit d'aquesta crònica no és només glossar el llibre i el seu autor. El veritable objectiu és denunciar que la brutal tisorada pública en les partides de cultura ferirà de mort el curs que ve les activitats culturals organitzades per les biblioteques que depenen de la Diputació de Barcelona. Si no hi ha canvis d'última hora, de cara al pròxim setembre es retallarà a la meitat el pressupost per a cursos d'Internet, es reduirà un 40% el fons destinat a la compra de materials i a les activitats familiars, s'eliminarà completament la compra de llibres per als clubs de lectura i desapareixeran les xerrades amb escriptors. Potser la conferència de Manuel Vicent en una biblioteca pública de Barcelona hagi estat l'última (i no precisament perquè aquest periodista de raça tingui 77 anys). Una llàstima i una vergonya.