Cada setmana els voluntaris d'Arrels es pategen els barris de Barcelona a la recerca de persones sense sostre. Alguns són vells coneguts dels equips de carrer que accepten ajuda puntual o es limiten a mantenir una educada conversa, altres els reben amb certa hostilitat o els engegen sense contemplacions. La dura vida al carrer els ha ensenyat a no refiar-se de ningú i establir un vincle amb ells és una feixuga feina que a vegades costa mesos d'aconseguir. Dimarts passat vaig acompanyar un dels equips pels barris de la dreta de l'Eixample i del Fort Pienc, i aquestes són algunes de les extraordinàries històries que vaig recollir.
La naturista del banc
Viu des de fa mesos en un banc de la Gran Via envoltada de bosses de plàstic plenes de papers i més bosses, cosa que denota un peculiar Síndrome de Diògenes. De fet, és una vella coneguda, de mi i de molta més gent de Barcelona, perquè fa mesos que volta per la ciutat i cada cert temps canvia de domicili. Es una dona gran i afable, amb una cara rodona i pigada coronada per una melena grissa arrissada que amaga sota un barret que viu en el seu món sense que l'importi gaire la gent que se la mira al baixar de l'autobús. Me la trobo sovint llegint el diari o revistes, i escoltant la ràdio.
La seva conversa preferida és parlar de salut i alimentació. En això, és un pou de ciència i està a l'última de tots els descobriments mèdics i naturistes. Dimarts vam tenir una surrealista conversa sobre els efectes nocius que la soja sense fermentar pot tenir al nostre organisme. Sentint-la parlar d'aminoàcids i vitamines costa de fer-se càrrec que aquesta encantadora àvia malviu al carrer des de fa anys. "Fa pocs mesos que hi parlem perquè és molt especial", em comenten des de l'equip. La teoria diu que hi ha més homes que dones vivint al carrer i que les poques dones que hi dormen estan molt més malaltes que els homes. No és aquest cas, però. "No sabem res de la seva vida, però alguna cosa deu haver fallat quan viu al carrer", em comenten.
El protector dels animals
A la plaça Tetuan hi fa estada un home relativament jove però envellit per la mala vida. S'asseu sol en un dels incòmodes bancs de pedra tot i que a vegades peta la xerrada amb algun altre sense sostre conegut del barri. Porta un carret de supermercat com la majoria dels que viuen al ras i sempre va acompanyat de gossos i gats que arreplega pel camí i que li fan companyia. És esquerp i l'equip de carrer d'Arrels se li acosta amb prudència.
Depén de com bufa el vent -i la quantitat d'alcohol ingerida- els engega directament o accepta mantenir una superficial conversa. A vegades l'he vist amagar-se darrere els matolls per fer les seves necessitats, cosa que molesta els pares i mares que porten els seus fills a jugar a la plaça. Aquest cop, l'equip em recomena no acostar-m'hi: els ha costat molt de temps contactar amb ell i no li agraden les visites inesperades ni desconegudes. Opto per asseure'm en un banc amagada entre un arbre i observar l'escena.
El rodamón que viatjarà a Escòcia
Poques vegades he tingut el privilegi de conèixer personalment un rodamón en el sentit clàssic de la definició. Amb 79 anys molt ben portats i en excel·lent forma física, fa estada a l'estació del Nord. Acostuma a conversar amb altres sense sostre que comparteixen amb ell lavabos i aixopluc a l'estació -sempre que els guàrdies de seguretat no els facin fora, cosa que sovinteja. És afable i molt ben educat, i està encantat de petar la xerrada. "I aquesta nena qui és?", pregunta encuriosit només acostar-me.
L'equip de carrer d'Arrels el coneix de fa temps i la conversa és amable i, per a mi, sorprenent. Aquest estiu ha decidit anar-se'n a Escòcia i Irlanda. Ho farà amb 600 euros a la butxaca i, si pot estirar els calers, després farà marrada cap a Copenhague i Oslo. Es mou en transport públic, autostop i a peu, i té el cul pelat de caminar per Europa, la majoria de vegades en solitari. Diu que Barcelona se li fa molt pesada a l'estiu i que per això se'n va uns mesos. Coneix molt bé els albergs i els serveis d'assistència europeus. "A Copenhague hi ha sis menjadors socials i sempre estan buits", explica. Ara bé, no tot són flors i violes: "Si vols menjar calent i fer nit en un alberg, primer t'obliguen a dutxar-te i afaitar-te, i et donen roba neta. Volen que marxis el més ràpid possible", assegura.
El pensionista que no vol la pensió
Un dels llocs habituals de trobada de les persones que dormen als carrers del Fort Pienc és l'estació del Nord. Molts dormen al parc del costat i passen la major part del dia veient com s'omplen i es buiden els autocars de l'estació i parlant amb altres companys d'aventures amb un got de vi a la mà. El vi compartit acostuma a ser Don Simón i, segons la propaganda de la televisió, resulta que és la marca que més es consumeix a Espanya (no sé si comptabilitzen també els sense sostre amb problemes d'alcoholisme).
Quan arribem al seu costat se'l veu content de veure'ns. Ens dóna la mà (que després serà convenient netejada amb un desinfectant que un dels membres del grup porta a la butxaca) sense importar-li que estigui plena de brutícia. Ell també és un personatge peculiar, originari de Sort. Està a punt d'expirar el termini legal per demanar la pensió de jubilació que li correspon, pèro sembla ser que no li preocupa gens. El grup l'hi recorda i li pregunta també quants dies fa que no es dutxa. "Em fico jo amb el que fas a casa teva?" els respon.
El bevedor que ha perdut vuit quilos
La plaça de Fort Pienc acostuma a ser un pol d'atracció per a les persones que viuen al carrer. La proximitat del mercat municipal, del Mercadona i dels lavabos del centre cívic tenen molt a veure. Es troben als bancs i acostumen a ser dos o tres, tots romanesos. Un d'ells me l'he trobat moltes vegades a la biblioteca escoltant música o llegint diaris i revistes. Fa tanta pudor que quan s'asseu a llegir tota la gent del voltant desapareix, però sembla que no l'importa.
Trobem un d'ells assegut a un banc, amb les crosses al costat i el cap tapat amb una caputxa. No fa cara d'estar gaire content. Li pregunten com està. "Malament", els respon. Ha marxat de l'alberg que unes monges tenen al districte d'Horta i ha tornat a dormir al ras. "Allà només volen dones", explica. Tanmateix, aquesta no sembla ser la veritable raó, ens aclareix el seu company. "Està emprenyat perquè no el deixaven beure i s'ha aprimat vuit quilos", ens diu. El grup d'Arrels decideix investigar si ha fugit del refugi sense més ni més i queda amb ell per recollir-lo l'endemà i endur-se'l al centre que l'ONG té al carrer Riereta perquè es dutxi.
Durant tres hores aproximades, l'equip de carrer ha parlat amb una dotzena de persones sense sostre, la immensa majoria homes grans catalans i espanyols. Molts han passat pel centre d'Arrels però d'altres han deixat de fer-ho perquè estan acostumats a fer el que volen i no accepten ni suggerències ni molt menys normes. La immensa majoria passa desapercebuda per al vianant, es fan quasi fonedissos, no demanen res, no acostumen a ser conflictius i es limiten a mirar passar la vida i a fer la seva.
Tot i ser quasi transparents per a l'ull que no vol veure misèria al seu voltant, el seu nombre als carrers de Barcelona va en augment malgrat els intents de l'Ajuntament de convertir la ciutat en un ostentós parc temàtic per a turistes. La crisi econòmica està disparant els casos de sense sostre i cada vegada són més joves. Per donar-hi resposta, Arrels ha decidit ampliar el nombre d'equips de carrer formats per voluntaris. La idea és repartir-los per districtes (fins ara s'havien de repartir dos i tres districtes), augmentar-ne el nombre (entre tres i cinc equips) i treballar de matí, tarda i nit. Busquen voluntaris que vulguin dedicar unes hores un cop a la setmana a ajudar aquesta gent. La recompensa és descobrir les grans històries que s'amaguen darrere de les seves vides.
Us passo l'enllaç d'Arrels per si hi voleu contactar. Al juliol tenim previst presentar-vos la nova web, així que haureu de tenir una mica de paciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada