De tertulià a telepredicador

Acabo d'arribar de la presentació del primer informe sobre la visibilitat de les dones en el periodisme d'opinió patrocinat per l'Observatori Cultural de Gènere i la conclusió és que les dones (periodistes o no) patim el vet al gènere d'opinió en silenci, com les morenes. No és cap conya, no. Amb les dades a la mà, resulta que en cap mitjà de comunicació tradicional  la presència de dones tertulianes arriba al 30% de mitjana i en el cas concret de la premsa escrita -definida a la conferència com l'últim reducte del patriarcat- l'opinió amb veu de dona es queda en un vergonyós 21%. Entre la premsa analitzada, els més paritaris són els diaris El Pais, Ara i Periódico, però cap d'ells supera el 27%.

Tot i que aquests últims anys les redaccions dels mitjans s'han feminitzat en paral·lel a la imparable precarització laboral de les plantilles, les dones que participen en tertúlies acostumen a fer-ho majoritàriament quan es parla de temes de dones. El 80% de les habituals en aquests programes són periodistes, però quan el debat s'especialitza, la xifra de dones es redueix de forma significativa com si l'especialització fos un nivell superior de formació i com si no hi haguessin catedràtiques d'economia aplicada per anar al programa Singulars de Jaume Barberà a explicar que això s'enfonsa.

Una de les tertulianes més veteranes a casa nostra, la Patrícia Gabancho, va explicar que després de reflexionar molt sobre aquesta anomalia havia arribat a la conclusió que "no hi ha cap raó que justifiqui per què les dones som només el 25% dels opinadors als mitjans". A més, si és difícil fer-te un forat a la taula dels telepredicadors, encara és més difícil fer-te respectar perquè "els homes, quan els contradius, es posen com una moto". A ningú li agrada que li portin la contrària i si a sobre qui ho fa és una dona que en sap més, salten espurnes. Ho poden veure sovint a can Josep Cuní, molt poc paritari per cert.

Lamentablement, el periodisme és una de les professions més masclistes que conec i ho dic per experiència. Tot i el gran nombre de dones periodistes, aquestes difícilment ocupen càrrecs importants als mitjans. Ser cap de política, d'internacional, d'economia o d'opinió segueix estant reservat als homes perquè són les seccions més prestigioses, les que marquen el perfil del mitjà i les que permeten promocionar-se. I no parlem de dirigir un diari. Abans s'acabarà la Sagrada Família i Catalunya serà independent.

Dit tot això, algunes consideracions sobre l'informe elaborat per l'Associació de Dones Periodistes. No té sentit criticar la falta de dones a les tertúlies mediàtiques sinó va acompanyat d'una crítica al gènere periodístic en qüestió, pervertit fins a límits intolerables per la irrupció de la ideologia. L'aparició constant dels mateixos opinadors en tots els mitjans dient sempre el mateix, parlant de tot sense saber de res, sobreactuant i encantats d'haver-se conegut no fa més que augmentar el seu descrèdit tant davant d'una opinió pública molt cansada i saturada com dels mateixos companys de gremi. Més que tertulians, la majoria han esdevingut telepredicadors perquè s'han convertit en la veu de l'amo que els paga.