dissabte, 3 d’agost de 2013

La repercussió mediàtica de la tragèdia



Fa unes setmanes vaig participar en un debat sobre la violència de gènere i gairebé acabo a l'hospital per haver defensat el paper dels mitjans de comunicació a l'hora de denunciar aquesta lacra social. Ja sabem que és més fàcil culpar el missatger que assumir els propis errors: els periodistes que hem fet sobretot informació política ho sabem del cert, però una cosa és admetre que els mitjans i els professionals que hi treballem ens podem equivocar i una altra cosa de ben diferent és convertir-nos en bocs expiatoris de les faltes dels altres, en aquest cas de tota la societat.

Explico això perquè fa uns dies em va arribar la memòria de Metges Sense Fronteres del 2012 i una de les dades que més destaquen és la disminució d'aportacions privades "espontànies" respecte a anys anteriors, cosa que ha portat a MSF a acabar l'any amb un dèficit de gairebé 5,4 milions d'euros malgrat haver reduït el seu pressupost un 7,3% respecte al 2011. Curiosament, les aportacions dels socis a través de les quotes han augmentat un 5,4% i, en el cas de les subvencions públiques, les que provenen d'institucions espanyoles han baixat a la meitat però les de la resta del món han augmentat respecte al 2011. Així doncs, d'on prové aquesta disminució d'ingressos? Doncs, ni més ni menys que de "l'absència d'emergències de gran repercussió mediàtica".


I és que resulta que al marge de l'encert o l'error sobre el tractament de la informació que un mitjà faci d'una determinada tragèdia, els mitjans de comunicació tenen també la funció de mobilitzar-nos contra l'horror ni que sigui mentre que la notícia obre els informatius. El problema, ja ho sabem, apareix quan una altra nova catàstrofe fa canviar el focus d'atenció periodística i , d'això, en tenim molts exemples: a Haití, els damnificats pel terratrèmol del 2010 continuen malvivint en tendes de campanya; a la República Democràtica del Congo, el conflicte enquistat està provocant un drama humanitari sense fi igual que a la República Centroafricana, Sudán del Sud, Etiòpia o Níger. La llista és interminable.

Com passa des de fa molts anys, el gruix del pressupost de Metges Sense Fronteres del 2012 també s'ha destinat a l'atenció de les víctimes de conflictes armats (el 45,2%), la majoria d'ells al continent africà, seguit de la lluita contra malalties endèmiques i epidèmies (14,2%) i l'atenció a persones que han patit violència sexual i exclussió sanitària (13,8%). Per primera vegada, en la seva llarga llista de països on MSF ha treballat apareix Síria, un altre conflicte enquistat a tocar de casa nostra i que la Unió Europea s'entossudeix a ignorar. Això sense oblidar l'augment de la violència contra els immigrants subsaharians a les fronteres de Ceuta Melilla.


Escric aquest últim post abans de les vacances a propòsit de la polèmica que ha generat, sobretot a les xarxes socials, el tractament que determinats mitjans de comunicació espanyols han fet de l'accident de tren de Santiago de Compostel·la. Les crítiques són encertades perquè el morbo sobre les víctimes i el linxament del conductor del tren -segurament amb la intencionalitat d'amagar les responsabilitats d'Adif i del govern del PP en la falta de manteniment de les línies de Renfe- són absolutament reprobables. Ara bé, també s'ha fet bona informació -sobretot les ràdios durant les primeres hores de l'accident- i se'n continua fent. Només cal buscar-la. Bones vacances!


1 comentari:

  1. Està bé! Tot i que crec que podríem ser una mica més crítics en com funcionen els ONG. Has vist algun periodista català que n'hagi fet alguna crítica seriosa més enllà del Gustau Nerín, que és un destroyer?

    ResponElimina