L'alcalde de les marques

Caràtula del video electoral de Trias

De l'alcalde de les persones a l'alcalde de les marques. Així es podrien resumir els tres anys de govern de Xavier Trias al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona. A l'igual que el seu predecessor al càrrec, el socialista Jordi Hereu, a Trias no l'ha desemmascarat ningú. Ell solet s'ho ha cuinat i s'ho ha menjat ficant-se en jardins com el de Can Vies, pactant amb el PP, privatitzant i retallant serveis municipals, apujant els transports públics, llogant espais públics i serveis de la ciutat a les marques i primant l'interès turístic per sobre del ciutadà. En resum: carregant-se la imatge de transversalitat política i sensibilitat social que el va portar a governar Barcelona encara que ni ell mateix s'ho cregués.

Trias va guanyar les eleccions del 22 de maig del 2011 no tan sols pels seus propis mèrits, que en té molts, sinó pel descrèdit que l'anterior bipartit liderat pel PSC va patir provocat per una forma de governar d'esquenes a la ciutadania barrejada amb decisions errònies, com el referèndum de la Diagonal i el frustrat projecte de gossera, que el van portar a fer el ridícul. En poc temps, Jordi Hereu i el seu equip van dinamitar l'intens treball de formigueta que els socialistes havien fet durant anys amb les entitats veïnals de Barcelona per assegurar-se'n el seu suport i també, perquè negar-ho, el seu control. L'enfrontament amb les associacions de veïns per les obres del TGV és un exemple.

Sorprenentment, Trias ha seguit aquesta forma de governar fent oïdes sordes a la ciutat a excepció dels grans lobbys empresarials com Barcelona Global, amb els quals el seu equip despatxa molt sovint. A això s'afegeix el problema que CiU té poca presència entre el teixit associatiu de la ciutat i poc coneixement dels problemes dels barris com ho ha demostrat la pèssima gestió del regidor del districte de Sants, Jordi Martí. Hi ha qui ha dit que els assessors de Xavier Trias desconeixen la Barcelona real perquè viuen a Pedralbes o Sant Cugat i han estudiat a Esade. No sé si serà el cas de Jordi Martí.

El factor decisiu que explica la victòria de Trias a Barcelona és que CiU va rebre molt vot prestat. El va votar una part important de l'electorat de centreesquerra que estava molt decebut amb la gestió d'Hereu i també el van votar molts electors independentistes que van optar per fer vot útil davant del desastre que s'albirava a ERC, amb un Jordi Portabella molt desgastat i qüestionat per la nova direcció republicana sorgida de les cendres del tripartit. Això ho explica molt bé el professor de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra David Caminada a la revista de recerca i anàlisi de l'Institut d'Estudis Catalans Comunicació del mes de maig.

En el seu article Comunicació política i estratègia electoral: Xavier Trias i les eleccions municipals del 22 de maig del 2011 a Barcelona, Caminada analitza les raons de l'èxit del candidat nacionalista a partir de tècniques de comunicació política i de màrqueting. Entre les fortaleses de Trias destaca la imatge de diàleg, empatia i experiència que CiU va transmetre durant la campanya electoral, així com els eslògans vinculant el candidat amb un canvi en positiu i amb la seva proximitat al ciutadà. En l'apartat del públic objectiu, el professor de la UPF recorda que l'equip de campanya buscava el suport del votant republicà crític amb el tripartit i del votant socialista catalanista decebut. I ho va aconseguir.

Ara, a un any vista per a les pròximes eleccions municipals, el panorama ha canviat radicalment. Els dubtes que Trias repeteixi com a alcalde són molts i els nervis a la federació nacionalista també, cosa que explicaria la poca traça demostrada a l'hora de gestionar conflictes com el de Can Vies. Amb una ERC en expansió que no dubtarà a beneficiar-se del desgast polític de CiU i amb tot l'espectre progressista reorganitzant-se per presentar-se coaligat a Barcelona, sembla poc probable que Xavier Trias aconsegueixi repetir la fita històrica del 2011. CiU mai ha guanyat a Barcelona només amb els vots dels seus electors per molt fidels que siguin i tant la transversalitat política com la sensibilitat social del seu alcaldable ja no són creïbles.