Periodistes per canviar el món

Moment de l'assemblea de dijous 14/Cristina Palomar

Feia temps que no sentia uns aprenents de periodista dir que estaven estudiant per canviar el món. La meva part cínica, escarmentada pels desenganys de vint anys fent periodisme, em va fer dibuixar una ganyota a la cara; però la meva part romàntica em va fer emocionar perquè estic convençuda que seran ells els únics que, malgrat tenir-ho tot en contra, salvaran aquesta professió tan desacreditada. Si és que té salvació.

El passat dissabte 14 de juny vaig assistir per primera vegada a una assemblea de Mitjans en Lluita. La plataforma feia balanç del seu treball i presentava el seu butlletí on denunciava la precarietat del periodisme explicat des de dins. Em va saber greu veure el poc ressó que la convocatòria havia tingut entre una part important del col·lectiu periodístic de Barcelona de la meva generació, el de quaranta cap amunt. Aquell que, apalancat des de fa anys a les redaccions, es pensa equivocadament que amb ell no van ni les retallades ni els acomiadaments com va recordar un dels assistents.

Per enèsima vegada vaig constatar que, excepte honroses excepcions, aquests periodistes difícilment se solidaritzaran mai amb un company de professió afectat per un ERO, fins i tot deuen pensar que si tanca el diari del costat menys competència i més lectors. No tenen consciència d'assalariat perquè cobren un sou que els permet viure per sobre de la mitjana malgrat fer més hores que un rellotge i els importa un rave treballar com a corretja de transmissió del poder polític i econòmic. De fet, molts utilitzen la professió per promocionar-se en aquests àmbits tan sinuosos. Només la crua realitat d'un acomiadament o d'un canvi de règim els desperta del somni.

Tanmateix, em va il·lusionar veure que a l'assemblea hi havia molta gent jove: des de periodistes de trenta i pocs -ja afectats per les dobles escales salarials dels mitjans i les condicions vergonyoses d'explotació laboral- fins a estudiants universitaris amb poques o nul·les possibilitats de trobar una feina mínimament remunerada. Tots conscients que són assalariats explotats, tots convençuts que la seva ha de ser una feina amb clara vocació de servei públic i tots amb ganes de fer moltes coses malgrat el camí costerut. 

Vaig compartir fila amb l'Ada Colau i el seu fillet, i entre les moltes cares conegudes em va sorprendre veure una redactora d'El Pais de la qual vaig ser monitora en un esplai del Guinardó i reconèixer entre el personal de TV3 un antic militant d'un partit que, per sort, ja no existeix. Un treballador de TVE va lamentar la censura que aplica el PP en la informació i la reducció al mínim de les desconexions i un altre va denunciar l'explotació laboral que pateixen els becaris.Totes, velles històries que es repeteixen.