La mosca collonera de Francesc Homs

Manuel Martínez/btv.cat

Sempre m'ha resultat odiós escriure necrològiques. Ja sé que és un gènere periodístic que permet certes llicències literàries, però a mi em costa molt escriure sobre algú que és mort i encara em costa més fer-ho sobre algú que he conegut. Aquest dilluns 9 de febrer ha trascendit la mort de Manuel Martínez, emblemàtic líder veïnal del barri de Sant Martí, lluitador incansable de causes perdudes i mosca collonera del poder.

No m'estendré gaire sobre el finat perquè les seves gestes són moltes. Tanmateix, sí que voldria destacar el paper clau que Martínez va tenir perquè els presos del franquisme que no s'havien beneficiat de la pagueta estatal del PSOE rebessin una indemnització simbòlica del govern català en reconeixement a la seva lluita antifranquista. La llei que CiU havia aprovat estipulava un munt de requisits per rebre una petita compensació i els més mal pensats no es cansaven de repetir que la iniciativa s'havia fet a mida de Jordi Pujol perquè cobrés pel temps que va passar a la presó de Saragossa.

Per tenir dret a la indemnització s'exigien, entre altres coses, tenir documentació que provés les penes patides i també ser major de 65 anys. Tot, en un intent de reduir al màxim les sol·licituds i la partida pressupostària. Manuel Martínez no va entendre mai per què s'establia aquest límit tan injust i va iniciar una campanya per aconseguir que el govern català eliminés el requisit de l'edat argumentant que la repressió franquista va durar fins a la mort del dictador i va afectar molta gent menor de 65 anys.

Em va tocar fer seguiment del tema i parlar tant amb Martínez com amb l'aleshores interlocutor del govern català, un joveníssim Francesc Homs que no feia més que despotricar del dirigent veïnal acusant-lo de "submarí socialista". Martínez, sense immutar-se pels insults, va remoure cel i terra fins aconseguir que CiU modifiqués la norma i ampliés les indemnitzacions també als repressaliats menors de 65 anys.

Un cop mort, tot són flors. Si bé és cert que Manuel Martínez va rebre el reconeixement institucional pel seu paper imprescindible en la dignificació de barris crescuts a l'ombra del desarrolisme franquista, alguns polítics no s'han mossegat la llengua a l'hora de posar-lo a parir per ser un personatge molest. Juan Rulfo va escriure a Pedro Páramo: "Ya descansaremos cuando hayamos muerto". Doncs això. Descansi en pau.