Mobile World Congress: negoci sense ànima

www.1team.fr

Cada quan renovem el mòbil? Quants en guardem al calaix? Sabem d’on surten els materials que s’utilitzen per construir-los i que es fan amb els vells telèfons que descartem? Totes aquestes són preguntes que rarament ens fem. Acostumats a consumir sense pensar i sense assumir responsabilitats, no som conscients del greu perjudici que la indústria del mòbil genera en el medi ambient i en la vida de milions de persones, començant pels habitants de la República Democràtica del Congo, l’antic Zaire.

Segons dades de la Unió Internacional de Telecomunicacions, un organisme que depèn de l’ONU, actualment al món hi ha més de sis mil milions de telèfons mòbils. A principis de l’any 2000 només un 12% d’habitants del planeta en tenia un, tretze anys després el percentatge s’ha disparat fins al 86%. En el cas de l’Estat espanyol, la xifra actual és d’unes 56.000 línies de mòbils per a poc més de 47 milions d’habitants i només un escàs 5% es recicla.

D’acord amb aquestes dades, resulta que hi ha més mòbils que habitants. La creixent demanda de telèfons cel·lulars, on la mitjana de substitució no supera els cinc anys, fa que per ignorància o per un absurd afany col·leccionista acabem dipositant les terminals més velles en un calaix ignorant el perill que comporta per a la nostra salut tenir a casa components tan contaminants com l’arsènic, el beril·li, el zinc, el níquel, el cadmi, la cassiterita i el coltan.

Per fer-nos una idea de la dimensió del risc que correm, el cadmi que conté una bateria de mòbil pot contaminar fins a 600.000 litres d’aigua, quantitat que equival a unes 2.600 banyeres. El 80% de la producció del coltan, un material resultant de barrejar columbita i tantalita sense el qual no es poden fabricar els mòbils, surt de l’Àfrica, concretament de les mines situades a l’est de la República Democràtica del Congo, i la seva extracció està controlada per l’exèrcit congolès i per les guerrilles ruandeses i ugandeses.

Segons Amnistia Internacional, el preuat mineral –que es cotitza fins als 400 dòlars per quilo- és el responsable d’una guerra que va començar l’any 1996 i que ha acabat amb la vida de cinc milions de persones, ha contaminat aqüífers i ha provocat una crisi humanitària sense precedents al centre d’Àfrica per l’allau de refugiats que han hagut de fugir del país.

A tot això, s’afegeixen els milers de congolesos que treballen en condicions d’esclavatge a les mines, molts d’ells nens que no superen els deu anys; la destrucció de milers d’hectàrees de selva a la recerca de nous jaciments il·legals i la mort de gran quantitat de ximpanzés i goril·les, molts dels quals acaben convertint-se en l’única font d’aliment dels miners.

Vaig publicar aquest article, del qual en reprodueixo un estracte, la primavera passada a la revista Carrer. Un any després, Barcelona s'ha tornat a obrir de cames al Mobile World Congress sense cap resistència ciutadana tret de les crítiques de l'Ada Colau, a qui han posat verda per variar. Durant tota aquesta setmana els mitjans de comunicació públics i privats subvencionats ens han bombardejat amb publireportatges disfressats de notícies sobre les bondats d'aquesta indústria amagant intencionadament que és un negoci sense ànima.