Esbojarrat planeta Sant Jordi (I)

Junqueras, darrere la càmera, amb el travesti i Justo Molinero/C.P.

No hi ha millor bateig de Sant Jordi per a un passarell com jo que sobreviure a l'esbojarrada recepció a l'hotel Regina. El xoc és tan brutal que o et mata o t'immunitza per a les dotze interminables hores que t'esperen anant de parada en parada trepitjant caps i amb un somriure pintat a la cara esperant que algun lector s'apiadi de la teva solitud, et compri un llibre i et demani que li dediquis.

Els de l'editorial Angle no em van avisar de l'esperpèntic xou que em trobaria a l'hotel del carrer Bergara i jo, com un xaiet innocent, hi vaig aterrar ignorant que ni podria esmorzar ni, gairebé, podria respirar. Comprimits com a sardines, periodistes, escriptors i altres espècies sense identificar, ens empenyíem i trepitjàvem el veí sense miraments a la recerca d'una càmera o d'un fotògraf que ens vulgués immortalitzar.

La cridòria i la gentada amuntegada en una sala que no parava d'encongir-se em van desconcertar. Pensant que a l'interior hi trobaria un raconet per fer un tallat, vaig empènyer jo també fins que em vaig veure teletransportada a una dimensió desconeguda. Enmig de la penombra vaig entreveure la Lucia Caram envoltada d'un munt de flaixos. Acompanyada del periodista de Quatro que s'ha fet famós perquè l'han acomiadat, la mediàtica monja demostrava que la modèstia no és una de les seves virtuts.

De cua d'ull al fons de la sala vaig veure una taca rosa prima i llargaruda que es movia teatralment davant d'una càmera amb un micro a la mà. Vaig enfocar bé i em vaig quedar atònita al comprovar que un travesti estava entrevistant el líder d'ERC, Oriol Junqueras. El seriós professor d'història responia estoicament les absurdes preguntes de la drag queen mentre al seu costat Justo Molinero, que s'aguantava el riure, feia d'assistent del líder republicà i li portava un suc.

Quan jo ja estava a punt de fugir, per l'altaveu van anunciar que era l'hora de la foto de grup. La tarima es va quedar petita i em vaig asseure a terra ignorant que m'estava jugant la vida. Al cap d'un segon, la sotana de la Caram em tapava la cara mentre em barallava amb el cul del periodista acomiadat, que havia optat per asseure's a la meva falda. Quan intentava recuperar la dignitat, la Lucía Etxebarria em va caure al damunt. Es va disculpar afegint que tenia artrosi al genoll dret i que es comportava com una criatura malgrat tenir 48 anys.

Boris Izaguirre fotografiant-se amb el grup d' STOP desnonaments/C.P.

Pensant que l'Etxebarria havia begut més cafè del compte i m'havia confós amb un psicoanalista, vaig abandonar com vaig poder aquell delirant camarot dels germans Marx i vaig sortir al carrer a la recerca d'una mica d'aire i de seny. Mentre sortia vaig xocar amb el Jaume Sisa, que arribava d'incògnit amb un barret vermell, i em vaig creuar amb el Boris Izaguirre que, vestit de primera comunió, es fotografiava amb un grup de venedors de roses de la Plataforma STOP Desnonaments.

I això que la jornada no havia fet més que començar...