Esbojarrat planeta Sant Jordi (II)

Observant la gent que ens observa/C.P.

Sortir viu del caòtic esmorzar de Sant Jordi a l'Hotel Regina té l'aventatge que et prepara per a la fauna que et trobaràs al carrer. Al meu primer punt de firma de llibres on m'havia enviat Angle Editorial vaig arribar-hi amb retard, però tampoc va passar res perquè ningú es va enterar. M'havien deixat un raconet on gairebé no hi cabia la cadira. Damunt la taula, deu exemplars mal posats i res més. Amb un foli vam improvisar un cartellet amb el meu nom que vaig enganxar amb un xiclet.

Havia de triar entre tenir més lloc, però mirant cap a la paret o compartir l'espai minúscul amb dos companys de taula, un autor deprimit que no deixava de repetir que no vendria cap llibre i una senyora encantadora que feia poemes als seus gats difunts. Quan estava a punt de suïcidar-me, van aparèixer seguits el conseller de Cultura i l'alcalde de Barcelona. El deprimit es va emprenyar perquè Ferran Mascarell no tenia ni idea de qui era el protagonista del seu llibre i jo vaig agrair que Xavier Trias passés de llarg després de mirar-me desconcertat.

Si una cosa té Sant Jordi és la lliçó d'humilitat que suposa que ningú s'interessi per la teva obra. Fins i tot els escriptors pagats de si mateixos amb un tuf a sobèrbia que espanta reben el seu càstig. Em va tocar suportar un d'aquests i si no el vaig escanyar va ser perquè no tenia cap corda a mà. Es vantava que havia escrit el llibre en dos mesos i que tenia material de sobres per fer-ne uns quants més. Quan li vaig dir que no m'agradaria tenir-lo de professor per la seva falta de rigor acadèmic va deixar de parlar-me i em va fer el buit.

Em vaig reconciliar amb l'espècie humana gràcies a la Patricia Gabancho i a Peridis. Amb la periodista-tertuliana vam compartir taula i vam parlar de l'estat comatós de la professió. L'aparició sobtada del conseller Boí Ruiz em va deixar pasmada perquè just acabo d'escriure un article sobre les retallades en sanitat i m'hauria agradat dir-li quatre coses. Per sort, una estona més tard la meva mare se'l va trobar i li va dir a la cara el que jo no vaig gosar.

Amb Peridis, el ninotaire polític d'El Pais que em va comprar un llibre i em va demanar que li dediqués, vaig gaudir d'un dels moments més bonics del dia. Tan bon punt vaig seure, se'm va atansar i es va presentar: "Hola, soy José María". Mentre parlàvem del mal periodisme i m'explicava el seu projecte Lanzaderas de empleo y emprendimiento solidario, van començar a aterrar els autors mediàtics. Lucía Etxebarria no va tornar a ensopegar, Miguel Ángel Revilla em va saludar com si em conegués de tota la vida i Javier Marías semblava que s'hagués empassat el pal d'una escombra.

Moltes gràcies a tots i totes per haver comprat el llibre Això és una dona! i, sobretot, per haver vingut a veure'm. Sense la Gemma i la seva mare, el José María Peridis, la Marta i la seva amiga, la Judit i els seus pares, la tieta de l'Eulàlia i la Carme i la seva guapa neboda m'hauria avorrit com una mona. Gràcies també al Jordi Palmer per citar-me a la seva crònica.