La 'primavera periodística' que mai va ser

Quan va esclatar l’escàndol Pujol el 25 de juliol del 2014 semblava que havia arribat l’hora de fer autocrítica en la professió periodística. Primer tímidament perquè l’impacte de la notícia dels milions amagats a l’estranger va ser brutal, després més obertament, van començar a fer-se públics els testimonis de periodistes que van patir la censura dels seus caps durant el règim pujolista o que directament van rebre les ires del President en forma d’esbroncades públiques i algun clatellot.

La llei mordassa que havia imperat a les redaccions durant més de dues dècades de pujolisme havia portat a fer coses tan antiperiodístiques com ignorar les reiterades crisis matrimonials entre CDC i UDC i els inacabables casos de presumpta corrupció que esquitxaven tots els nivells de les institucions catalanes. A diferència d’ara, els tentacles de la llei del silenci imposada a la premsa arribaven també a les redaccions espanyoles, on CiU era intocable perquè era vista com un engranatge imprescindible en el funcionament de la maquinària del govern central. Aquell estiu calia, doncs, entonar un mea culpa general i calia fer-ho ràpid per intentar frenar el creixent descrèdit de la professió.

Un cop superat l’estat de xoc inicial, semblava que començava una mena de primavera periodística. Per fi ens alliberàvem de la cotilla pujolista i, un cop caigut en desgràcia el senyor feudal que havia governat el país amb mà de ferro, tothom es desmelenava creient que els vells temps del silenci còmplice havien acabat i que començàvem a ser un país democràtic normal. Fins i tot, alguns periodistes es van atrevir a escriure llibres explicant allò que havien callat per por. Però el somni va durar poc. Des dels despatxos oficials es van tornar a donar instruccions precises per no entrevistar els autors, ni convidar-los a tertúlies, ni fer difusió de les seves polèmiques obres.

Un any i escaig després d’aquella notícia bomba, el periodisme català continua emmordassat tret d’algunes valentes, però minoritàries, excepcions. Aquesta vegada l’excusa per censurar les veus crítiques torna a ser la pàtria. Qualsevol informació sobre presumptes casos de corrupció a CDC és considerada un atac directe a la línia de flotació del procés sobiranista per una claca de redactors, analistes i opinadors a càrrec del règim masista. Qui obri la boca per queixar-se de les retallades en salut, educació i serveis socials és automàticament titllat d’antipatriota. Qui elogiï el líder és premiat gràcies a les portes giratòries entre política i periodisme, que mai havien girat tant de pressa com ara.

No ajuda gaire que siguin els mitjans de comunicació espanyols els que remenin la merda de la corrupció a Catalunya i en publiquin les investigacions. La raó és que ningú dubta que ho fan amb una intencionalitat política clara: la de desmobilitzar un poble que vol exercir el seu dret democràtic a l’autodeterminació. Tanmateix, mentre a Catalunya no hi hagi més professionals valents, que facin més de periodistes i menys d’altaveus de les consignes del nou règim, haurem de continuar llegint a la premsa espanyola el que no trobem a la catalana. Per cert, tan subvencionada que, si no fos pels milions que cada any rep del govern de Mas, potser ni existiria.

Article publicat a El Triangle