bybalasch.blogspot.com |
Els
estrategues convergents estan acostumats a sortir-se sempre amb la seva
utilitzant totes les eines possibles i oblidant, si cal, tots els principis
començant pels patriòtics. La seva última gran victòria ha estat enredar la
direcció republicana per fer una candidatura conjunta, convençuts que arrasarien
a les eleccions. Ara pensaven fer el mateix amb els anticapitalistes cupaires
perquè l’única ideologia que coneixen és la de perpetuar-se en el poder. El càstig a tanta supèrbia és haver-se
quedat a les portes de la majoria absoluta sense possibilitat de ser investit
president a no ser que renunciï al projecte sobiranista.
El
creure’s el més fort i llest de la classe ha portat sovint els convergents a
fer el ridícul. Només cal recordar la cara
d’estupefacció que van posar quan ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUiA i va
entronitzar Pasqual Maragall. És la mateixa cara que va posar Xavier Trias el
mes de maig passat quan va perdre les eleccions a Barcelona. Aleshores els
convergents també estaven convençuts que guanyarien i que podrien governar
còmodament gràcies a la crossa republicana. Mai he sentit d’ells cap autocrítica perquè la culpa sempre la tenen
els altres i aquesta vegada li ha tocat el rebre a la CUP.
Durant els mesos previs a les
eleccions del setembre passat CDC va manipular l’opinió pública catalana
utilitzant fins al vòmit els mitjans de comunicació afins. L’objectiu era
transmetre el discurs reduccionista del bloc sobiranista contra el bloc
espanyolista, passant per alt que una part de la població també té consciència
de classe i no oblida les brutals tisorades del govern Mas a l’estat del
benestar. Considerar el bloc independentista
com un bloc monolític disposat a obeir cegament els desitjos de CDC ha resultat
un gran error estratègic i ara en patim el resultat de tanta incompetència.
Un altre error és haver pensat que el
teu interlocutor polític té el mateix interès que tu pel poder. Ja ho deia la
CUP en el seu vídeo electoral: “anem lents perquè anem lluny”. I quan parava el
cotxe dels convergents al seu costat, l’engegaven a pastar fang. Negociar amb algú que no vol el mateix que
tu sempre acabarà en fracàs. La lluita política dels cupaires no va de
repartiment de cromos ni de tenir el poder per remenar les cireres com ha fet
CiU durant dècades. Va d’un canvi profund de les regles del joc democràtic. I
de ruptura, cosa que no lliga amb l’status
quo neoliberal convergent. Per això és comprensible que no vulguin Artur
Mas com a president de la Generalitat.
Tan difícil és entendre que el líder
convergent és l’antítesi de tot el que la CUP reivindica com a essència genuïna?
El delfí
Artur Mas representa la continuïtat del règim pujolista, ara esquitxat per
un reguitzell de presumptes casos de corrupció que fan envermellir de vergonya,
i lidera un partit que ha dit sí a la Constitució borbònica, no ha fet fàstics
a pactar indistintament amb PP i PSOE a Madrid, i ha format part del vergonyós
pacte de silenci de la Transició. Encara
que els sorprengui, hi ha molta gent que té memòria.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada