Ha
estat convocar eleccions el senyor Rajoy i arrencar tots a córrer per buscar
candidat i tancar les llistes. Què no havíem
quedat que Espanya ens importava un rave i que el procés de desconnexió era
imparable? Resulta que, un cop més, en la complexa galàxia independentista
catalana els únics que tenen clar que al
Congrés dels Diputats no se’ls ha perdut res són els suposadament eixelebrats
de la CUP que no volen Artur Mas com a president. A la resta els ha faltat
temps per enviar a Madrid els seus ambaixadors. En el cas de CDC, l’encarregat
de presentar credencials serà probablement Quico Homs, molt bregat en
negociacions surrealistes com el vodevil de l’Estatut.
No
cal ser un cervell per arribar a la conclusió lògica que presentar-se a les
eleccions d’un país que consideres que no és el teu no té ni cap ni peus.
En fer-ho, estàs legitimant una institució política que depèn d’un govern d’un Estat
que suposadament et roba i utilitza la justícia amb finalitats polítiques per
decapitar el moviment sobiranista. Pensar
que obtindràs majoria absoluta és absurd i pensar que amb una correlació de
forces diferent serà possible un divorci civilitzat gràcies a la teva
influència encara ho és més, sobretot perquè ara la pubilla que PP i PSOE
festegen és Ciutadans i cap d’ells donarà el vistiplau al desmembrament patri.
Tanmateix, el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà ha defensat la presència de les
forces catalanes, les independentistes, a la cambra baixa espanyola per recolzar
precisament el procés de ruptura democràtica. Deu ser dels pocs republicans
convençuts que anar a Madrid és important per fer pedagogia de la secessió,
suposo malèvolament perquè ell s’hi juga en part la feina. També deu ser dels pocs desmemoriats que es creu
la nova convergència independentista i que ha oblidat les males jugades que
en el passat va fer CiU pactant amb el govern de torn i deixant amb el cul a
l’aire la resta de forces catalanes.
De moment, però, caldrà esperar
esdeveniments. Esquerra no té clar ni el cap de llista –tot i que sona el
mateix Tardà, com sempre- ni quina mena de candidatura presentarà. El dilema dels republicans és ara si fan
una trista llista de partit o repeteixen l’experiment agredolç de presentar-se en
coalició amb els convergents. Recuperar l’invent maragallià d’obrir la
candidatura a la societat civil i fer una llista de poetes i cantants per entretenir
les soporíferes sessions del Congrés també és una opció.
I si la participació de les forces
independentistes a les eleccions del 20-D em té desconcertada, el cas dels
socialistes catalans presentant la seva candidatura com un exemple de renovació
m’ha acabat de rematar. Resulta que l’eterna
i ambiciosa Carme Chacón, apadrinada per José Montilla i experta a segar l’herba
sota els peus a qui es posa davant seu, es presenta a sí mateixa com la
candidata de la renovació. I el pitjor és que no és ella sola. En la llista
de saba nova del PSC apareix també José Zaragoza, un altre incombustible
dirigent socialista que durant una època per sort ja llunyana treia i posava
redactors de les seccions de política d’alguns diaris barcelonins com si res.
Tinc
la sensació que al carrer Nicaragua s’han cregut que la travessa del socialisme
català pel desert s’ha acabat i que la nit del 20-D serà la del retorn
triomfant de Pedro Sánchez a la Moncloa gràcies als vots del PSC.
Els resultats de les eleccions catalanes no van ser tan desastrosos que tothom
preveia, d’acord, però pensar que l’escenari es pot repetir als comicis del
desembre és temerari, sobretot ara que el moviment municipalista pilotat per
Ada Colau ha tornat al taulell de joc amb noves forces.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada