Crec
que el president Puigdemont s’equivoca quan creu que podrà combatre la
fatxenderia espanyola amb doble dosi de fatxenderia catalana.
Vull pensar que quan adverteix a l’holograma de Mariano Rajoy que la
conselleria del minister Raül Romeva
no es toca per molt que els populars recorrin als seus amics del Tribunal
Constitucional, ho fa per desconeixement de la mala bava del contrincant i no per
la típica fanfarronada del gironí que ha perdut l’oremus definitivament per
culpa de la tramuntana i dels entrepans de botifarra i colesterol.
Tinc la sensació que Puigdemont encara no ha entès que la
suspensió del Constitucional dels Afers Exteriors catalans no ve tant pel nom –que
també- com per qui l’encapçala. Algú
recorda un ministre d’Exteriors espanyol guapo? Jo no. De calbs, uns quants i
de dones, dues, però atractiu amb aquest look
tan pijoprogre de Sant Cugat i amb aquest accent anglès tan perfecte que fins i
tot jo l’entenc, cap. I ja sabem que l’enveja és molt mala consellera. Veure
que un català nascut a Madrid parla millor l’anglès que el ministre madrileny
d’il·lustre cognom compost i parent d’un militar protagonista del desastre
espanyol d’Annual deu ser insuportable.
Proposo
a Puigdemont i la seva cabellera un canvi de nom de conselleria
partint de la base que el nom no fa la cosa. Si rebategem Romeva com a ministre d’Afers Planetaris estic convençuda
que el govern espanyol no podrà interposar cap recurs més davant del
Constitucional per còpia de la idea ni invasió de competències. A més de
ser més original i d’evitar conflictes amb la justícia espanyola, el nom
significa que els catalans sabem que no estem sols a l’univers i que, com a
bona terra d’acollida que som, tractarem amb afecte i consideració tots els
emigrants que vinguin de Síria o de Mart siguin independentistes o no.
Tampoc entenc per què tants
escarafalls dels uns i dels altres per una conselleria d’exteriors més o menys.
No sé si el PP s’ha adonat que els
catalans, sempre tan espavilats, en tenim tres, d’organismes d’Afers Planetaris
si deixem de banda l’imprescindible programa televisiu del Mikimoto: la conselleria de Romeva i els seus amics
d’aventures europees, el Diplocat del president
Junqueras i la Secretaria d’Exteriors. En aquesta última, adscrita a
Presidència i controlada per CDC, hi treballa la Francesca Guardiola, coneguda
més per la seva gran experiència diplomàtica que per ser germana del Pep
Guardiola i companya sentimental del convergent Ramon Camp.
Durant
anys hem vist com el govern d’Artur Mas ha retallat en Salut, Serveis Socials i
Educació explicant que els diners no arribaven per a tot, però resulta que ara en
tenim de sobres per mantenir tres organismes diplomàtics paral·lels
la finalitat dels quals és bàsicament funcionar com a oficines de col·locació dels
acòlits respectius. La maliciosa crítica la faig observant els pèssims
resultats obtinguts fins ara de la seva intensa acció a l’estranger –suposadament
coordinada- per explicar la causa independentista.
Gràcies
a la feina feta per la nostra experta diplomàcia de carnet, els catalans no
només no tenim suport de quasi ningú, sinó que tothom diu que la nostra causa
sobiranista és un assumpte intern espanyol
i que si ens divorciem de Madrid ens quedarem fora de la Unió Europea. Per
cert, això últim no deu ser una cosa tan dolenta quan els britànics també se’n
volen anar.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada