Quina
gran lliçó de periodisme ens han donat aquesta setmana els mitjans de
comunicació ibèrics. Només amb les paraules “fills” i “tribu” han estat capaços
de construir un relat que superava els tres paràgrafs de lectura aterradora.
Gràcies a la professionalitat contrastada que els caracteritza han pogut
explicar amb pèls i senyals un fet que encara no s’havia produït i elevar una
opinió personal a la categoria de proposta política susceptible de ser
anul·lada pel Tribunal Constitucional. Francament, no entenc com és possible
que el sector periodístic estigui en crisi. Superada la genialitat d’oferir
continguts gratuïts al públic pensant que així comprarien el producte, ja no es
conformen amb manipular el present i ara s’atreveixen amb el futur. Què més
volem?
Aquesta vegada l’objecte de la mofa canallesca mesetària ha estat l’avançament
del tall d’un minut i escaig d’una entrevista radiofònica a la diputada de la
CUP Anna Gabriel que s’havia d’emetre durant el cap de setmana. A l’aborigen Gabriel li pregunten pels
fills i ella diu el que pensa sense pensar el que diu: que millor que els
eduqui la tribu. Ja sabem com les gasten els cupaires i si no que li preguntin
a Carles Puigdemont, la cabellera del qual cada dia està més perjudicada pels
disgustos que li donen els hereus de Pol Pot a l’hora de votar al Parlament les
propostes del govern català. O a Ada Colau, que de tant patir per arrencar una
abstenció a la banda del temible Garganté per poder aprovar el pressupost, ha
acabat llançant-se de cap als taurons socialistes.
Com
sàviament ha dit aquesta setmana l’oracle Jiménez Losantos
-que tant admirava Joan Puigcercós perquè era una màquina de fer
independentistes molt més efectiva que la reproducció per fornicació entre
patriotes-, els catalans som una tribu perillosa.
Quan no tenim un enemic comú a qui carregar-li les culpes de tot els que ens
passa, ens casquem de valent entre nosaltres sense pensar que després hem
de netejar la sang. Superats els memorables tàndems Pujol-Duran i
Maragall-Montilla, el matrimoni Puigdemont-Junqueras era fins ara l’exemple més
paradigmàtic d’aquest comportament tan nostrat, però estic convençuda que la nova
parella de fet Colau-Collboni ens reservarà moments inoblidables que faran les
delícies dels guionistes del Polònia.
Que
Junqueras tingui la clau de la caixa buida em feia una mica de respecte, però
que Collboni controli B:SM, la poderosa empresa municipal sense la qual res pot
funcionar a Barcelona, encara me’n fa més.
De fet, el ball de bastons a can Colau ha començat l’endemà mateix de
l’aterratge socialista en el govern amb la decapitació de Berta Sureda, la invisible
comissionada de Cultura. Com és habitual, el seu substitut -sigui l’incombustible
Xavier Marcé o un altre espècimen similar- haurà de tallar ara uns quants colls
més per assegurar-se que es desfà el poc que hagi fet la discreta Sureda i que
es reprenen les pràctiques ocultistes que van caracteritzar els trenta anys de
pau de regnat socialista.
A
la seu de l’Assemblea Nacional de Catalunya també s’ha sentit soroll de sabres
aquesta setmana i ni tan sols la desesperada crida
de la senyoreta Rottenmeier-Forcadell a votar de forma civilitzada ha
aconseguit calmar les feres assedegades de poder. Quan els partits es finquen pel mig i intenten controlar una de les
entitats cíviques més poderoses del país en un moment en què el suflé fa figa, és
normal que s’acabin cosint a ganivetades encara que després tothom vagi de
col·lega com és el cas. La ianqui filoconvergent Liz Castro ha tornat a guanyar
unes eleccions caracteritzades per l’enfrontament intern, però encara ens
haurem d’esperar uns dies a veure com acaba aquest culebrot i què fan amb les
restes de Jordi Sànchez.
És el que té aquesta rauxa de tribu primitiva
reprimida sota capes de seny. Quan surt és incontrolable.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada