La ciutat dels prodigis

Tenia raó Eduardo Mendoza quan parlava de Barcelona com de la ciutat dels prodigis. L’alcaldessa antisistema ha resultat ser un submarí dels socialistes i l’alcalde convergent que la va precedir en el càrrec, un benefactor d’okupes. Afronto la meva estupefacció amb sentit de l’humor mentre observo com desfila un esperpèntic grup de legionaris per la Via Laietana reivindicant l’Espanya negra que Franco va construir a costa de milions de morts i que tan bé representa el monument clavat al mig del riu Ebre que la majoria de tortosins, amb el seu alcalde al capdavant, ha decidit indultar passant-se la llei pel folre.

Direu que el pacte de govern entre Ada Colau i Jaume Collboni ja es veia venir. Però deixant de banda qüestions com l’estabilitat del govern dels uns o la supervivència política dels altres, aquest matrimoni resulta difícil d’entendre, sobretot quan el PSC ha estat un dels principals impulsors d’aquest model de Barcelona que tant critica BComú i contra el qual Colau va aconseguir miraculosament guanyar les últimes eleccions. De fet, no sóc l’única sorpresa: Alfred Bosch està tan disgustat que no té esma per seguir fent acudits que ningú entén i la CUP ha buscat consol en la impressió de samarretes de protesta.

No han demostrat tenir molta vista els de BComú quan han cedit als espavilats socialistes el control dels districtes de l’Eixample, Sant Andreu i Sarrià-Sant Gervasi. No porta Colau ni un any governant i ja s’ha oblidat que els canvis polítics a Barcelona sempre han vingut dels barris perquè, com recorda l’antropòleg Manuel Delgado, és aquí on hiverna l’essència anarquista d’aquesta conflictiva ciutat construïda sobre la desigualtat. Només li cal que una guspira provocada per un contenidor cremat la torni a la vida com ho demostra la batalla campal a Gràcia provocada pel salvatge desallotjament del Banc Expropiat.

I mentre el PSC intenta recuperar el control de la ciutat des dels districtes pensant que el peix petit es menja al gran, la fiscalia ha obert diligències a Xavier Trias per haver pagat durant un any amb diners públics el lloguer del local ocupat de Travessera de Gràcia. Diu el pobre exalcalde -que últimament no guanya per a disgustos- que ho va fer per garantir la pau social perquè els okupes ja sabem com les gasten quan un Mosso els obre el cap amb la porra. Tanmateix, jo que sóc malpensada de mena, sospito que ho va fer per estalviar-se un nou Can Vies en un dels feus tradicionals de vot convergent a uns pocs mesos vista dels comicis.

Això de disposar dels diners d’altri com si fossin propis és un vici força estès entre els polítics independentment del color i de la pàtria que defensin. Trias n’és l’exemple: no content d’haver estat l’alcalde més ben pagat del país, no ha dubtat a cruspir-se gambes, cloïsses i cabrit al menjador privat de l’edifici de Sant Miquel a càrrec de l’erari públic. Amb els impostos dels barcelonins també ha viatjat a Menorca per assistir al casament de la filla d’Artur Mas i ha pagat el lloguer, els subministraments, les despeses municipals, les derrames de la comunitat i els desperfectes d’un cau ple de subversius que no l’han votat mai i que han preferit ignorar qui pagava la festa.

Com hem vist, la festa ha acabat de la pitjor forma possible: Gràcia on fire, ferits i detinguts per defensar com si fos Masada un local social que no molestava ningú i uns veïns farts de no poder dormir i d’haver d’anar a la quinta forca a tirar la brossa perquè la policia ha fet retirar els contenidors. Jo em quedo amb les imatges de tots els descerebrats que han gosat plantar cara a uns Mossos més assedegats de sang que els gossos de Ramsay Bolton. Els éssers humans som prodigiosos: votem els partits perquè governin contra nosaltres i paguem la policia perquè ens estomaqui cada cop que protestem. I no escarmentem.

Article publicat a El Triangle