A la búlgara

És reconfortant comprovar com les votacions a la búlgara de les cúpules polítiques no són només patrimoni del comunisme. No sé si és que CDC-PDC ha volgut retre un petit homenatge a la memòria del PSUC, que acaba de fer anys en un estat de momificació admirable, però la qüestió és que els associats convergents han entronitzat Artur Mas com a president amb un 95% dels vots i han aprovat els estatuts amb més del 97%.

Totes les patums polítiques de Convergència sempre m’han semblat avorrides per previsibles i les primàries en són la prova. Només recordo moments memorables quan compartia negociat amb l’advocat Duran i les ganivetades amb Unió –un altre partit que votava sempre a la búlgara el seu politburó- anaven i venien a la velocitat de la llum.

Algun lector pensarà que no tot ha estat tan previsible en aquestes últimes votacions perquè Santi Vila s’ha quedat amb un pam de nas i no presidirà el Consell Nacional. És bonic veure com els mitjans del règim intenten fer creure a l’opinió pública que els convergents discrepen entre ells i que hi ha candidats que són oficialistes i altres que no se sap ben bé què són. En el cas de Vila, el conseller de Cultura ha tingut la mala sort de rebre el suport de Carles Puigdemont. I ja sabem que el president de la Generalitat no destaca per la seva intuïció política precisament. I no ho dic només per l’ull que va tenir amb la CUP o amb el nom del nou partit. Ho dic també per les seves memorables declaracions d’estadista condemnant el cop d’Estat de Turquia i lloant l’esperit democràtic del dictador Erdogan.

Lluny queda ja la votació secreta per entronitzar la popular Ana Pastor com a presidenta del Congrés a canvi d’aconseguir suports per al grup propi i la subvenció corresponent perquè ara toca parlar dels actes patriòtics de la Diada i de la qüestió de confiança a la cabellera de Puigdemont. No m’estendré gaire a valorar el paper que l’incombustible Francesc Homs ha jugat en la perpetuació dels estereotips dels catalans com a pesseters. El disculpo perquè malgrat haver vist una mica de món no pot negar els seus orígens pujolistes. Ha mamat la filosofia de la puta i la ramoneta des de ben jove, primer a comarques i després als còmodes despatxos del govern català. És el que té pertànyer a una de les nissagues familiars amb més pedigrí del pinyol convergent ara rebatejat com a demòcrata català.

Tanmateix, jo del que vull parlar és de la CiU de Xavier Trias. Esmento la federació que tants moments estel·lars ens ha brindat perquè als ajuntaments catalans convergents i democristians mantenen el sagrat vincle del matrimoni amb una harmonia envejable. En el cas de Barcelona sembla que bufen vents de tempesta. Un cop desbancat del poder orgànic, el conseller Vila tindrà més temps per intrigar i fer-li el llit a l’hereu designat oficiosament per un Trias a punt de jubilar-se després de tants anys de servei al pujolisme. Veient el xou muntat al partit convergent, no m’estranyaria que el pobre Joaquim Forn es quedés per vestir sants perquè sembla ser que del que es tracta ara és de fer veure que han canviat tot i ser els de sempre. I en aquesta aposta encaixa més el perfil del guapot Vila que del picassià Forn, sempre a la dreta del Pare.

Deu ser aquest desconcert intern el que explica el vídeo que la desmemoriada federació barcelonina ha difós a través de les xarxes socials per commemorar el primer any de mal govern de l’alcaldessa Colau. CiU acusa el govern usurpador de no fer complir les normes usurpant ella mateixa el paper reservat al popular Alberto Fernández Díaz com a martell d’heretges i defensor de l’ordre constitucional. L’efemèride es resumeix en brutícia als carrers, conductes incíviques, soroll, permissivitat i molèsties als veïns. Tots, problemes que els barcelonins suportem des de fa anys i que la política del tot s’ho val pel turisme de Trias va ajudar a consolidar amb el suport del germà del ministre Torrente també triat sempre a la búlgara.

Article publicat a El Triangle