Com
és de fàcil disparar contra el pianista. Com és de fàcil i de trist, sobretot
quan ho fan franctiradors suposadament demòcrates.
Quina pell més fina que tenen alguns i quina cuirassa hem de desenvolupar la
resta de mortals perquè les seves absurditats verbals i escrites no ens
traspassin més que unes poques capes d’epidermis i no provoquin danys
irreparables en la nostra paciència infinita. L’últim cas de polèmica absurda de gent absurda l’hem viscut aquesta setmana passada arran de la designació com a pregoner de la Mercè d’enguany del cronista
perifèric i escriptor irreverent Javier Pérez Andújar.
Que
a aquestes alçades de la vida s’hagin d’escriure articles de suport a un
periodista només perquè l’alcaldessa Ada Colau
l’ha convidat a llegir el pregó de les festes de Barcelona m’avergonyeix. Aquests que tant cacaregen sobre els dèficits
democràtics del pitjor govern espanyol que ens ha tocat patir en molts anys
s’haurien de mirar al mirall i preguntar-se si són ells millors persones que
els que des de Madrid intenten fer-nos la vida més impossible o més
entretinguda, depèn de com es miri. Jo, per la meva banda, no penso fer un panegíric
de Pérez Andújar perquè no necessita de ningú que defensi la seva
professionalitat malgrat escriure a El
País, com alguns espavilats intel·lectuals del règim han fet avinent.
Jo
també sóc perifèrica, concretament de
Sant Martí de Provençals, conegut abans com la Verneda. Per això, les vivències
de fill de família immigrant i obrera acabada d’aterrar en un barri dormitori
construït a corre cuita sense serveis que apareixen en el seu llibre Paseos con mi madre són també les meves.
Com Pérez Andújar, sóc el que sóc
gràcies al sacrifici que els meus pares van fer per donar-me estudis pensant
que així seria més feliç i menys esclava que ells. I sí, sóc més feliç i
menys esclava del que ho va ser el meu pare treballant igual que tota la seva
família per als Ribera Rovira, franquistes catalans reconvertits en demòcrates
gràcies a CiU que tancaven el meu avi a la fàbrica del Poblenou quan Franco
visitava Barcelona.
El següent llibre de Pérez Andújar em
va deixar tan traumatitzada que estic per anar el dia del pregó a demanar-li
explicacions per tot el mal fet. Han
passat dos anys des que vaig llegir Catalanes
todos i encara em venen basques quan rememoro la imatge del soupeur Jaime Casellas sucant
rossegons de pa sec en els pixums dels lavabos públics de Barcelona fins que va
descobrir el seu admirat Franco “encorvado, protegido por una columna de leales
catalanes, meando sobre la gran avenida de Barcelona que llevaba su nombre”. La
resta de la història us la podeu imaginar.
No
sé si algun dels que aquests dies han posat a parir autor i alcaldessa a parts
iguals té entre els seus hobbies anar
sucant molles de pa en les restes de miccions
que forasters i autòctons deixen ara en els contenidors de la ciutat a falta
d’urinaris públics. No seré jo qui els jutgi per la seva peculiar afició, però això explicaria la seva mala bava
perquè igual és que s’han vist descoberts. Algú ha puntualitzat que la crítica
no venia tant perquè Pérez Andújar sigui un català de segona o tercera
categoria, ni tampoc perquè representi una part de la població que viu la
pàtria de barres i estrella d’una manera més abstracta. Més aviat venia perquè
Colau tira d’amics i de plumífers de diaris espanyols.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada