Al
final hauré de donar la raó a la meva sogra i admetre que l’abducció no és una
llegenda urbana. El que no acabo de veure clar
és si aquest segrest amb finalitats inconfessables és exclusiu dels nostres
veïns extraterrestres o també es dóna entre humans de diferents colors, classe
social i ideologia. M’ho plantejo mentre
em recupero de l’impacte provocat per la
gran notícia de la setmana. No em refereixo a la investidura fallida de
Mariano I, el Trist, no. Parlo de
l’estranya història d’un estudiant nord-americà desaparegut misteriosament fa
dotze anys a la Xina i localitzat ara a Corea del Nord on viu feliç amb la
seva família i dóna classes particulars d’anglès al líder espiritual Kim Jon-un.
Res
se sap del mètode utilitzat per segrestar el jove mormó i lobotomitzar-li el
cervell fins fer-lo abraçar les tesis
comunistes nordcoreanes, però jo no
descarto que fos l’abducció perquè els seus raptors no van deixar ni rastre.
Fins i tot va desaparèixer la targeta amb el nom en blanc i negre que els
acòlits de Joseph Smith porten penjada a la solapa quan fan proselitisme. Entre
els espies no s’estila tanta delicadesa i més en aquest tipus de feina, així
que no puc més que plantejar-me la possibilitat que o Kim Jon-un és un ésser humà de qualitats extraordinàries, avançat
al seu temps i capaç de levitar i teletransportar cossos, o és directament un
extraterrestre enviat a la Terra amb la secreta missió d’acabar amb Donald
Trump.
Estava
jo meditant sobre aquesta qüestió i sobre el circ polític
que hem hagut de suportar el mes d’agost mentre remullàvem en una cervesa la
nostra indignació davant de tanta estultícia política, quan vaig tenir una epifania. Vaig
pensar que seria bo contactar amb el líder suprem nordcoreà, per e-mail a
través d’Alejandro Cao de Benós o telepàticament, i posar a la seva disposició un ampli ventall de candidats a ser
abduïts, començant pel mateix Mariano Rajoy. Reconec que l’empresa és
complicada perquè per ser segrestat d’aquesta forma tan poc comuna l’humà escollit
ha de destacar per alguna característica que el faci extraordinari i en el cas
de l’etern president en funcions popular em resulta difícil recordar-ne alguna.
Fa
uns dies Josep Ramoneda es posava una mica punk
i demanava en una tertúlia
radiofònica que dimitissin tots els
líders dels principals partits polítics espanyols per la seva incapacitat
per assolir un cord polític que evités unes terceres eleccions generals el dia
de Nadal. Concretament parlava de populars, socialistes, podemites i ciutadans.
Jo vull ser més dràstica que Ramoneda. Res de dimissions, mestre. Millor abduccions i no només dels líders,
sinó dels 350 diputats inclosos els independentistes catalans perquè encara
segueixo sense entendre què se’ls ha perdut a Joan Tardà i Gabriel Rufián a
Madrid a banda de cobrar un bon sou de l’Espanya que tant ens roba.
Que
Kim Jon-un ho faci com vulgui: pot abduir ses prescindibles senyories una per
una mentre van al lavabo entre votació i
votació o de cop i volta arrencant
l’edifici del Congrés –lleons i periodistes inclosos- i traslladant-lo per
un forat de cuc fins a les múltiples colònies d’esclaus que els nordcoreans deuen
tenir fora del nostre Sistema Solar. El senyor Kim Jon-un podria aprofitar i pel mateix preu se’n podria dur –o desintegrar
si li resulta més just- el ministre De Guindos i l’exministre Soria perquè
a l’igual que els entranyables marcians dels Simpson Kang i Kodos, jo ja no puc
suportar més tonteries d’aquests terrícoles.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada