Què
esmorza últimament Miquel Iceta (Míkel per a les
veus en off dels informatius madrilenys)
que està tan escabellat? Què se n’ha
fet d’aquell discret cuiner d’estratègies socialistes vestit amb americanes
dues talles més grans i deformades per la quantitat de claus i altres
andròmines que portava sempre a les butxaques? Encara conserva de
salvapantalles la foto d’un mascle impressionant en samarreta i calçotets
blancs i en una postura pecaminosament suggeridora? Tot això m’ho pregunto després de veure la seva
última actuació estel·lar a la Festa de la Rosa de dissabte passat demanant a
Pedro Sánchez que per Déu, resisteixi!
Tal com estan les coses entre els
taurons socialistes, ja és un mèrit
presentar-se amb aquesta energia a una festa que cada any que passa sembla més
un funeral. Suposo que si #Icetalopeta balla dalt de l’escenari estil
Chiquito o imparteix doctrina a un auditori de l’Imserso a crits tipus Penélope
Cruz en l’entrega de l’Oscar a Pedro Almodóvar deu ser per l’enlluernament que
li provoca la visió de Pedro Sánchez. Ja
voldrien els dirigents populars tenir de líder -més discutible que indiscutible-
un cosí de Zumosol com ell. I ja voldria el de moment líder socialista
comptar amb més barons entregats a la seva causa malgrat la col·lecció de
catàstrofes electorals que acumula.
El que no acabo d’entendre és la determinació
d’Iceta a l’hora de fer costat a un dirigent desacreditat internament i
obsessionat per governar les Espanyes al preu que sigui pactant amb els independentistes o amb Podem i Ciutadans depèn del
dia. El primer secretari del PSC sempre m’ha semblat una persona astuta i
intel·ligent. De fet, és l’únic de la vella guàrdia socialista que jo vaig
sovintejar durant la meva època de periodista política que encara remena les
cireres i conserva el cap sobre les espatlles. També és un fet que si els socialistes catalans han arribat
fins aquí encara que sigui a empentes i rodolons és pel seu pragmatisme: sempre han mogut fitxa després de fer-ho
els andalusos i sempre han votat en el PSOE pel cavall guanyador.
Ara
tota aquesta estratègia sembla que ha saltat pels aires.
Un Iceta més escabellat que mai i amb l’alè de l’alcaldessa Núria Parlón al
clatell demana a Sánchez públicament que resisteixi els embats igual que va fer
el nàufrag Tom Hanks perquè no se sap mai el que et pot portar la marea. El pacte que defensa el líder del PSOE per
evitar la tercera ronda electoral és a parer meu absurd a més d’irrealitzable
i l’única explicació que trobo a tot plegat és que quan un no té res a perdre
–o ja ho ha perdut tot- es pot permetre el luxe de demanar la lluna encara que
això vagi en contra dels editorials d’El
Pais. Perdut per perdut, la manta al coll, deuen pensar tot i que jo aposto
més per la dita castellana escatològica que parla d’un convent.
Més d’un se sorprendrà, però a mi m’agradaria saber què pensa de tot
aquest embolic José Montilla, un dels polítics catalans socialistes que més
càrrecs públics col·lecciona. Ja sé que quan t’envien al Senat és perquè en
realitat el partit es vol desfer de tu però sense que es noti. I si no que li
preguntin a Santa Rita Barberá, que ara no guanya ni per a bolsos ni per a perles
ni per a disgustos. A l’immutable Montilla m’agradaria
preguntar-li què li sembla que l’actual direcció del PSC aposti per un perdedor
i si creu que el comportament estrany de Miquel Iceta és resultat de la
ingesta excessiva de sushi o de que els socialistes encara no han entès que el
bipartidisme és història i que ells van pel mateix camí.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada