ERCnest

Diu l’alcaldable dels republicans barcelonins que unir independentistes i dependentistes és possible i que ell -i no la fAda Colau- és el designat pels déus per portar a terme aquesta missió impossible. Ernest Maragall ha estrenat fa pocs dies base d’operacions al barri del Camp d’en Grassot i ha aprofitat la gran expectació mediàtica que provoca la seva atrotinada figura desgastada pel pas del temps i l’ambició política per assegurar que ell és la resposta a totes les nostres pregàries. No ha desvelat encara el candidat d’Esquerra com s’ho farà per convèncer els barcelonins descreguts perquè el 26-M votem un partit que ofereix el paradís d’una república inexistent, així que haurem de tenir una mica més de paciència.

Es nota que els republicans van a per totes, però també que no les tenen totes. Per això no han dubtat a apropiar-se del groc per acolorir un candidat que sempre vesteix de gris i no li faran fàstics als vots sense pedigrí processista que arrepleguin durant aquests dos mesos i escaig de campanya. De cara a la galeria va tan sobrat el Tete Maragall que parla sense vergonya de superar els “murs” que divideixen la societat catalana amagant que ERC és un dels principals responsables de la seva construcció. Vaig pensar que feia broma quan deia que volia pispar votants a comuns, socialistes i ciutadans. Però ERCnest feia cara de pomes agres quan ho va dir, així que només puc atribuir la gosadia a un deliri fugisser o a la desesperació per una victòria que tampoc podrà ser.

Fa uns mesos les enquestes d’intenció de vot encarregades pels republicans els donaven la victòria a Barcelona per la mínima. La substitució d’Alfred Bosch per Ernest Maragall imposada pel dit de Lledoners de forma poc democràtica no els penalitzava i semblava que el seu desig d’erigir-se en el pal de paller útil del sobiranisme es convertiria per fi en realitat. Però resulta que la realitat té un peculiar sentit de l’humor i que els arruixats republicans sempre s’obliden que abans s’han de guanyar les eleccions. Poc comptaven els estrategs d’Esquerra que els convergents tunejats aparcarien provisionalment les seves lluites fratricides i presentarien batalla per la capital catalana amb un potent quartet que podria ser un quintet.

Als republicans els ha sortit un perillós competidor que podria acabar amb el somni de conquerir el cap i casal de Catalunya. Ja no podran fer pena explicant que tenen presos polítics presos –començant per l’oracle Junqueras- perquè els altres també tenen a Joaquim Forn engarjolat. Tampoc podran presumir de ser els hereus autèntics del maragallisme perquè els altres presenten un altre maragallista de pedigrí, Ferran Mascarell, la missió del qual és guanyar Jordi Graupera per a la causa. No podran vantar-se de presentar un gestor de la cosa pública amb solvència contrastada perquè els altres han rescatat la Neus Munté de l’oblit. Ja només els quedarà intentar convèncer l’electorat independentista de la bellesa interior del seu candidat perquè els altres han fixat l’Elsa Artadi, dona, jove i talibana, i veritable cap de cartell dels seguidors de la secta del guru Puigdemont.

Sort que no sóc independentista i que tinc molt clar el meu vot. Tanmateix, em sap greu pels meus amics que sí que ho són perquè aquests dies estan més esverats del compte i la manifestació de dissabte passat tampoc els ha ajudat a asserenar els ànims: es pensaven que a Madrid els rebrien amb tancs i resulta que la democràcia espanyola de pa sucat amb oli els ha deixat onejar banderes i cantar himnes. Entenc que haver de decidir el 26-M entre republicans i convergents tunejats serà un repte difícil, sobretot quan els programes electorals que defensen es limiten a fer fora la fAda Colau del consistori. Des dels despatxos oficials és difícil saber quins són els problemes reals dels barcelonins.

Article publicat a El Triangle