Feminazi

Fa unes setmanes vaig descobrir una capsa amagada al fons d’un armari. Entre les moltes rampoines que hi vaig trobar –des d’acreditacions de periodista fins a qualificacions de l’escola- vaig rescatar de l’oblit un paquet d’agendes feministes. Recordo que les publicava l’editorial LaSal i eren autèntiques obres d’art reivindicatives amb unes portades fascinants. Portar una d’elles a l’institut amb els llibres era un tot un símbol de rebel·lió adolescent, per això estalviava com una formigueta cada desembre per poder-la comprar. Les vaig començar a col·leccionar als 14 anys i vaig seguir fent-ho fins que l’editorial va tancar el 1990. A mitjans dels anys vuitanta a les feministes ens deien marimachos. Qui havia de dir que 30 anys després hauríem avançat tant. Ara som feminazis.

La nostra militància esbojarrada ens feia fer coses extraordinàries com el boicot per denunciar l’assetjament sexual del professor de gimnàs i les cames i aixelles peludes que vam lluir un estiu que vam fer vaga de depilació. Recolzàvem totes les causes: les obreres, les pacifistes i les ecologistes. Al mig de la classe de llatí ens trèiem els sostenidors i els fèiem onejar com una bandera per a estupefacció del personal masculí. Els pobres nois amb l’olla de les hormones a punt d’explotar es queixaven que no podien sortir amb nosaltres perquè no érem noies normals. No portàvem faldilles i no ens mossegàvem la llengua. Si atacaven a una, ens atacaven a totes i més d’un mascle va acabar traumatitzat quan es va assabentar que no totes érem lesbianes.

Escric això perquè s’acosta un nou 8 de març en un context d’involució esfereïdora. La lluita feminista no s’acaba mai perquè l’explotació de les dones continua i cada dia la realitat em colpeja amb un nou fet inesperat. Els feixistes passegen pels carrers un autocar amb lemes ofensius contra les dones com si tot fos molt normal. Els ultracatòlics ens comparen amb Hitler per reclamar la igualtat i asseguren per silenciar-la que la violència no és masclista, és domèstica. Que quedi entre les quatre parets familiars i si ens maten, ja ens enterraran. Segur que ens ho hem buscat per males cristianes i per males pècores. Casado ens diu com hem de portar un embaràs i Rivera presenta un decàleg per ser una bona feminista liberal.

Destaco algunes perles del manifest perquè són un atac a la intel·ligència. Rebutgen els de Ciutadans el llenguatge inclusiu perquè han comprovat que allunya els homenots que defensen els úters de lloguer de la lluita per la igualtat. Es manifesten obertament contra la guerra de sexes, però ens recorden que sense la col·laboració dels homes no anem enlloc i asseguren que les dones no ens hem alliberat de la tutela masculina per caure en les urpes de dones bigotudes que prefereixen el peix a la carn. També reivindiquen un pacte polític contra la violència masclista tot i que a Andalusia governen amb el PP gràcies al suport d’un partit misogin com és Vox. No sé si riure o plorar.

Et fas vella quan ja no entens el món i jo amago la gran frustració vital que això em provoca sota la màscara del maquillatge i el consol dels llibres. El redescobriment de les agendes m’ha portat a rescatar de la meva biblioteca personal les lectures de LaSal que tant em van marcar a la recerca de forces per seguir lluitant. Gràcies a aquesta iniciativa pionera vaig descobrir les obres de la Doris Lessing i la Simone de Beauvoir. Tinc a les mans un petit llibre violeta de l’Alejandra Kolontai. És La bolchevique enamorada, edició del 1989 amb portada de la Montse Sabater sobre el disseny original del 1978 obra de la Mari Chordà. A la primera pàgina trobo la meva firma: el meu nom amb un gargot que imita el símbol feminista. 30 anys després firmo igual. Ni un pas enrere.

Article publicat a El Triangle