Devastació

Presumeix per les xarxes la senyora Pilar que ja ha aconseguit el processisme carregar-se dos presidents del govern espanyol i que seguim cap a bingo. I jo em pregunto que si tan odiós i insuportable li resulta al talibanismeindependentista tot allò que fa olor d’Espanya, per què convergents tunejats i republicans insisteixen a presentar-se a les eleccions generals? La pregunta és reiterativa perquè puc imaginar que cobrar un bon sou de l’erari públic i utilitzar el Congrés com a altaveu per als seus xous són dues de les raons principals. I reiterada perquè la faig cada vegada que el govern central convoca comicis i ningú m’ha donat encara una resposta que jo entengui més enllà d’arguments patris que me la bufen i que no fan més que remarcar les seves contradiccions discursives.

Em recorda el comentari fatxenda de la senyora Pilar -de llengua verinosa i escandalós sou públic- al califa vingut a menys Julio Anguita. Com ella, l’aleshores coordinador general d’IU va optar per la tàctica de com pitjor, millor per marcar paquet. Com a resultat d’aquesta estratègia de vol gallinaci per evitar ser engolits pels socialistes que cada vegada tenien menys de socialista, Darth Ansar es va consolidar en el govern gràcies al suport dels partits nacionalistes i ens va abocar a una de les èpoques més fosques que recordo i que va tenir com a cirereta els sagnants atemptats de Madrid. Allò sí que va ser devastació, humana i material, i no uns cotxes de la Guàrdia Civil abonyegats davant de la conselleria d’Economia, senyor fiscal.

Entre el talibanisme independentista hi ha una teoria molt estesa que planteja que quan pitjor li vagi a Espanya, millor li anirà a Catalunya. Ja ho hem vist aquests últims anys amb Mariano: mig govern català a la banqueta dels acusats jutjats com si fossin terroristes i l’altre mig exiliat, uns sobrevivint gràcies a les caixes de resistència i un altre vivint en una mansió com un paixà i celebrant dinarots, que diria la Mónica Oltra amb sorna valenciana. Juro que he intentat entendre aquesta lògica de la destrucció del veí, però ha estat impossible. Primer, perquè el caos genera caos. I segon, perquè jo deslligo la incompetència política dels territoris i de la gent que els habita.

El meu lligam emocional amb Espanya no em permet fer-me independentista per molt que ho hagin intentat donant espais televisius a la senyora Pilar perquè m’adoctrini. El meu cor batega per sobre de banderes i els meus peus que em sostenen des de fa cinquanta anys trepitgen una terra que no coneix fronteres i que olora a cel blau, brisa marina i farigola. Al final, el meu lloc al món són la gent que estimo i els meus records d’infantesa: la remor del riu on em banyava amb els meus cosins, l’orquestra tocant pasdobles a la plaça del poble, l’olor àcid de la llet acabada de munyir, les cagarades negres de les ovelles davant del portal, el meu avi cantant coples mentre es menjava una síndria gegant, el burro Pepe repartint coces i la gata Maribel perseguint ratolins a les golfes. No hi ha manera d’oblidar aquesta felicitat que mai he tornat a sentir amb tanta intensitat. I si algun cop tinc temptacions de fer un reset, la cicatriu del front –que em vaig fer als dos anys amb la porta de ferro de la casa dels meus avis materns- sempre em recorda qui sóc.

Com deia abans, devastació no és fer malbé dos vehicles de la Benemèrita per indignació popular ni convocar una consulta per decidir si vols carn o peix. Devastació és que una onada gegant destrueixi el teu món. Devastació és una guerra infinita com la que dessagna Síria. Devastació és un terratrèmol que mati la teva família. Devastació és que els teus amics es morin de càncer. Devastació són els milers de cadàvers que descansen al fons de la Mediterrània. Devastació és que un meteorit ens esborri d’una tacada d’aquest planeta tan bonic o que ens quedem sense aigua per beure o que el sol s’apagui per sempre. Devastació són quatre anys de trident franquista.

Entre els que volen morir matant i els que pinten els catalans amb banyes i cua jo trio el meu propi camí. I el 28-Aaniré a votar i el 26-M hi tornaré, i ho faré pensant que com millor, millor. Perquè no puc imaginar una altra cosa.

Article publicat a El Triangle