dilluns, 18 de febrer del 2019

Xacals



Entre 45.000 i 300.000 xacals, segons les fonts, s’han manifestat per la unitat d’Espanya i cap llamp dels déus els ha fulminat. Diuen que l’aquelarre dels salvadors de la pàtria no ha estat per a tant i suposo que és per això que el ciutadà Valls no ha volgut sortir a la foto de família. Pel poder tot s’hi val, des de visitar els gitanos de la Mina a deixar-se caure per Ciutat Meridiana. Tanmateix, una cosa és fer veure que no t’importa barrejar-te amb els plebeus una estona perquè després ja et desinfectaràs i una altra és fotografiar-te al costat del falangista de Vox abans del 26-M. El ciutadà Valls és molt llest. Sap que en els barris pobres de Barcelona també hi ha electors de Ciutadans, perquè la desigualtat genera monstres i sempre troba culpables entres els més febles, però no cal temptar tant la sort.

Deia el cínic Valls que manifestar-se aquest diumenge passat a Madrid contra el traïdor Sánchez era sinònim de modernitat, i ho deia obviant les banderes franquistes de la llopada que bordava proclames feixistes a la plaça Colón. Aprofitava l’avinentesa l’exprimer ministre socialista per atacar la fAda Colau i refregar-li per la cara que el veritable progressista és ell, perquè ningú el guanya com a exemple de ciutadà del món. És Manuel Valls català, espanyol, francès i europeu alhora, una estranya barreja que pot acabar provocant esquizofrènia si un no es pren la medicació adequada. Si cal, li puc recomanar el meu psiquiatre. No li solucionarà els trastorns de personalitat però l’ajudarà a ordenar les seves idees.

Valls sí que s’ha fotografiat amb el seu vell amic Mario Vargas Llosa, amb qui comparteix amors ridículs a la bandera i la pàtria, i amb el venedor de dentadures postisses Albert Rivera. Mirant les fotos, no sé què em resulta més inquietant: si la mirada psicòpata d’Abascal o el somriure de xacal restret de l’alcaldable taronja. L’únic clar és que la festa de l’orgull espanyol ha donat visibilitat a un partit que fa quatre dies era residual i que aquesta cursa electoral serà indecent, plena de mentides i manipulacions que caldrà combatre amb dades i mala llet. Diu Valls que quan sigui alcalde no pactarà ni amb l’extrema dreta ni amb populistes però ningú s’ho creu. Jo el vull a la paperera de la història encara que les enquestes d’ERC em deixin glaçada.

I mentre Valls busca una dona de Nou Barris de número dos per dissimular que és el candidat de l’upper Diagonal, els comuns ja han tirat pel dret. La candidatura de Colau és una llista de continuïtat on destaquen més les absències d’antics ecosocialistes que els fitxatges nous. Posats a demanar, l’alcaldessa vol repetir mandat, ampliar el nombre de regidors i governar amb els republicans com a mal menor si no hi ha més remei. Per això s’ha envoltat del seu nucli d’incondicionals, alguns d’ells ja molt cremats, mentre que la segona part de la candidatura comuna està farcida de joves consellers de districte i activistes càndids. Veurem com acaba el festival perquè també pot ser que Tete Maragall sigui l’alcalde i pacti amb l’holograma de Forn.

Aquest també serà un escenari ple d’incògnites per a l’alcaldable del PSC. Collboni, que aquests dies feia precampanya a Nou Barris confonent a les xarxes l’associació de veïns de Porta amb la de Prosperitat, vol fer-se un forat entre el morro de Valls i el flower-power de Colau. Tanmateix, utilitza un missatge que viu de les velles glòries olímpiques i un discurs equidistant difícil de creure pel seu suport al 155 i per una legislatura plena de votacions coincidents amb populars i ciutadans. No sabem res de la seva llista més enllà que l’indisciplinat Daniel Mòdol no repetirà com tampoc ho té clar la Carmen Andrés. Tampoc sabem si pactarà amb Valls com voldria Mòdol perquè no ha dit que no ho farà.

Que l’udol dels xacals no ens faci perdre l’oremus.


Article publicat a El Triangle

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada