dissabte, 30 de juliol de 2011

I com que plou, parlaré de llibres

Hi ha moments en què dubto si realment som els amos dels nostres actes o si en realitat algú mou els fils de la nostra existència i ens porta a fer determinades coses, a conéixer una determinada gent i a viure una determinada vida. I aquesta reflexió no té res a veure amb la monumental tromba d'aigua que cau sobre Barcelona, sinó amb els llibres.

Fa uns dos anys llargs el vaig veure damunt la taula dels llibres rebutjats. Passava per allà i els meus ulls es van fixar en la portada i el títol. Em va agradar veure el colom sobrevolant la tanca metal·lica i també em va agradar el seu nom: Todo lo que tengo lo llevo conmigo. No sabia de què anava ni qui era l'autora. Igualment, el vaig agafar de la pila i li vaig regalar a una de les persones més importants de la meva vida.

Poc temps després li concedien el premi nobel de literatura malgrat que poca gent sabia qui era. Parlo de Herta Müller, una escriptora romanesa que viu a Berlín i s'ha dedicat tota la vida a recollir els testimonis de les bestieses que els soviètics van fer a la minoria alemanya, a la qual ella pertany, durant i després de la segona guerra mundial.

Sigui l'atzar o el destí, fa poques setmanes aquest llibre em va tornar a les mans per una altra via i, com a devoradora de llibres que sóc, me'l vaig cruspir en tres nits. La literatura sobre testimonis de la barbàrie humana és prolífica i ho celebro perquè és una bona manera de no oblidar. Tanmateix, en el cas d'Herta Muller, la misèria, la gana, la bogeria i el fred que experimenta el protagonista en el camp de treballs forçats adquireix una gran bellesa gràcies al seu llenguatge, a la vegada tan brutal i tan poètic.

Us animo a llegir aquest petit tresor malgrat no ser un tema gaire estiuenc, però aquest estiu tampoc ho és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada