Ahir a la tarda vaig anar a la Pedrera a veure l'exposició de fotografies de Francesc Català-Roca i vaig sortir molt impresionada. Tanmateix, la impresió -que em va fer restar callada una bona estona per a gaudi del meu partner- no sé si me la va provocar la qualitat i bellesa de les fotografies exposades o bé les reflexions que em va generar al voltant de dues qüestions: la desaparició del fotoperiodista clàssic, artista i testimoni d'una part de la història; i la persistència encara ara de l'Espanya negra, franquista i caciquil.
Català-Roca rebutjava que hi posessin peus de foto a les seves imatges. Considerava que a una bona fotografia no li cal cap més explicació complementària i la interpretació l'ha de fer qui la mira. Segur que cada parell d'ulls hi veu una cosa diferent. És la mateixa sensació que et produeix una pintura. També reivindicava el procés creatiu de la imatge: des de la tria de la càmera idònia, el seu enquadrament i l'instant precís de perpetuar-la en la pel·licula, fins el procés artesà i curós del revelat dels fulls de contacte i el positivat de les còpies triades tenint en compte el tipus de paper i el tamany.
Tot això pràcticament ha desaparegut. Els Català-Roca o Capa de principis del segle passat han estat substituïts per les microcàmeres digitals i els mòbils amb càmeres incorporades. Avui tothom pot fer fotografies però gairebé ningú en sap, de fer-ne. Pel que fa als diaris, a diferència de fa uns anys, la qualitat de la imatge ja no és important i ja no val més que mil paraules. Ara es prescindeix del fotògraf: és el mateix redactor qui fa la foto de qualsevol manera o, directament, es pirateja d'Internet. De compaginar la pàgina a partir d'una bona fotografia s'ha passat a deixar a la imatge el tros d'espai en blanc que sobra.
Lamentablement el que no ha desaparegut és l'Espanya negra, franquista i miserable que reflexen les fotos de Català-Roca. Si grates la superfície de modernitat que han deixat els fons europeus en forma d'infraestructures, trobaràs que el fons és el mateix que el de fa cinquanta anys. Només cal fer una ullada al teu voltant si viatges a les Espanyes: avingudes que encara porten els noms de colpistes amb Franco al capdavant, milers de monuments als caiguts "por Dios y por España", privilegis per a les castes militars -urbanitzacions senceres a la seva disposició i dispensa de pagar impostos-, privilegis per a la casta eclesiàstica, comportaments caciquils de dirigents populars i socialistes...
No us perdeu l'exposició. Val molt la pena i, en alguns moments, fins i tot posa els pèls de punta.
Català-Roca rebutjava que hi posessin peus de foto a les seves imatges. Considerava que a una bona fotografia no li cal cap més explicació complementària i la interpretació l'ha de fer qui la mira. Segur que cada parell d'ulls hi veu una cosa diferent. És la mateixa sensació que et produeix una pintura. També reivindicava el procés creatiu de la imatge: des de la tria de la càmera idònia, el seu enquadrament i l'instant precís de perpetuar-la en la pel·licula, fins el procés artesà i curós del revelat dels fulls de contacte i el positivat de les còpies triades tenint en compte el tipus de paper i el tamany.
Tot això pràcticament ha desaparegut. Els Català-Roca o Capa de principis del segle passat han estat substituïts per les microcàmeres digitals i els mòbils amb càmeres incorporades. Avui tothom pot fer fotografies però gairebé ningú en sap, de fer-ne. Pel que fa als diaris, a diferència de fa uns anys, la qualitat de la imatge ja no és important i ja no val més que mil paraules. Ara es prescindeix del fotògraf: és el mateix redactor qui fa la foto de qualsevol manera o, directament, es pirateja d'Internet. De compaginar la pàgina a partir d'una bona fotografia s'ha passat a deixar a la imatge el tros d'espai en blanc que sobra.
Lamentablement el que no ha desaparegut és l'Espanya negra, franquista i miserable que reflexen les fotos de Català-Roca. Si grates la superfície de modernitat que han deixat els fons europeus en forma d'infraestructures, trobaràs que el fons és el mateix que el de fa cinquanta anys. Només cal fer una ullada al teu voltant si viatges a les Espanyes: avingudes que encara porten els noms de colpistes amb Franco al capdavant, milers de monuments als caiguts "por Dios y por España", privilegis per a les castes militars -urbanitzacions senceres a la seva disposició i dispensa de pagar impostos-, privilegis per a la casta eclesiàstica, comportaments caciquils de dirigents populars i socialistes...
No us perdeu l'exposició. Val molt la pena i, en alguns moments, fins i tot posa els pèls de punta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada