dimecres, 20 de juliol del 2011

No cal ser periodista per estar desquiciada

Sempre m'ha agradat observar el comportament de la gent i, des que estic a l'atur, encara més. Ara porto sempre la meva càmera de fotos a la bossa. No us heu de perdre la cara de babaus que fan els turistes quan van de shopping, malgrat que el que veuen és exactament el mateix que el que poden trobar a les botigues dels seus països d'origen. L'altra cara digna de ser observada -i fins i tot fotografiada- és que fan els homes a la secció de corseteria de El Corte Inglés mentre les seves dones s'emproven cinquanta sostenidors. És la cara típica del "que no em trobi ningú conegut, sisplau!".

Us preguntareu que té a veure aquesta història amb el títol. De fet, res de res. És la meva amiga Marta la que dóna nom a la crònica. Desesperada d'afegir cada any un quilo més a la seva ja rodoneta figura, ha optat per fer el règim Ducan. A mi aquest senyor em sóna a nova estafa, però ella hi ha posat la fe dels desesperats.

Tanmateix, des que ha encetat el règim que ha començat a tenir comportaments estranys. I no és periodista. L'últim poltergeist que ha estat a punt de desquiciar-la ha estat la persiana del menjador. Se n'ha posat una de moderna, d'aquelles que van soles amb un comandament. Doncs bé, quan apretava pujar, la persiana baixava i quan apretava baixar, la persiana o pujava o no feia res, però s'apujava la de l'habitació o la del veí -que també són automàtiques.

Sobre les ordres de baixar i pujar, resulta que el comandament s'havia configurat al revés. Però que m'en diuen de la persiana del veí?!!! Doncs segurament que les ones que emet l'artilugi actuen com una mena de wifi potent. I jo que atribuia la història de la persiana als deliris produïts per tanta proteïna...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada