Passen els anys i segueixo atrapada en el temps com en Bill Murray i la seva amiga la marmota. Em pensava, innocent de mi, que deixant de fer de periodista per a l'AVUI (no va ser voluntari, que quedi clar) s'acabaria l'eterna sensació que m'ha acompanyat durant disset llargs anys d'estar atrapada en una mena de forat de cuc recargolat que no tenia sortida, fent cada dia el mateix mentre la vida se m'escapava per les seves escletxes.
Els encarregats de recordar-me ara que segueixo atrapada en el temps -i ells amb mi- són de nou els polítics catalans. Per una banda tenim a l'incombustible Josep Antoni Duran i Lleida reiterant per enèsima vegada la seva disposició a ser ministre en un teòric govern espanyol. Per l'altra, tenim els dirigents del PSC rebutjant -també per enèsima vegada- tenir un grup propi al Congrés. Vostès em perdonaran, però aquesta cantarella em sona des de fa dècades i em provoca uns immensos badalls.
Potser m'equivoco, però crec que és un error estratègic per part de CiU mostrar explícitament ara el seu suport al PP i defensar-lo explícitament com ha fet el senyor Pelegrí. Primer, perquè queda un any per a les eleccions, segon perquè Rubalcaba "es mucho Rubalcaba" per a tant poc Mariano Rajoy i té temps de sobres per escorçar distàncies, i tercer, perquè espanta el vot més catalanista de CiU. La prudència entre els polítics escasseja últimament...
I després tenim el festival socialista...Les eternes dues ànimes: la catalanista i l'espanyola que, per molt que s'entestin els opinadors de torn, jo no acabo de veure clares malgrat haver seguit aquest partit durant anys. L'espanyola és evident: ha dirigit el PSC aquests últims anys i ha governat la Generalitat. Però la catalanista...Potser es refereixen als quatre arreplegats que es diuen federalistes??? L'exemple més palpable d'aquesta inmensa tonteria és que tant una ànima (Bustos) com l'altra (Ros) estan d'acord en què ara NO TOCA TAMPOC desvincular-se del PSOE al Congrès.
Lamentablement, els nostres polítics tenen la immensa sort que els pocs que els voten cada quatre anys no tenen memòria ni els demanen explicacions.
Els encarregats de recordar-me ara que segueixo atrapada en el temps -i ells amb mi- són de nou els polítics catalans. Per una banda tenim a l'incombustible Josep Antoni Duran i Lleida reiterant per enèsima vegada la seva disposició a ser ministre en un teòric govern espanyol. Per l'altra, tenim els dirigents del PSC rebutjant -també per enèsima vegada- tenir un grup propi al Congrés. Vostès em perdonaran, però aquesta cantarella em sona des de fa dècades i em provoca uns immensos badalls.
Potser m'equivoco, però crec que és un error estratègic per part de CiU mostrar explícitament ara el seu suport al PP i defensar-lo explícitament com ha fet el senyor Pelegrí. Primer, perquè queda un any per a les eleccions, segon perquè Rubalcaba "es mucho Rubalcaba" per a tant poc Mariano Rajoy i té temps de sobres per escorçar distàncies, i tercer, perquè espanta el vot més catalanista de CiU. La prudència entre els polítics escasseja últimament...
I després tenim el festival socialista...Les eternes dues ànimes: la catalanista i l'espanyola que, per molt que s'entestin els opinadors de torn, jo no acabo de veure clares malgrat haver seguit aquest partit durant anys. L'espanyola és evident: ha dirigit el PSC aquests últims anys i ha governat la Generalitat. Però la catalanista...Potser es refereixen als quatre arreplegats que es diuen federalistes??? L'exemple més palpable d'aquesta inmensa tonteria és que tant una ànima (Bustos) com l'altra (Ros) estan d'acord en què ara NO TOCA TAMPOC desvincular-se del PSOE al Congrès.
Lamentablement, els nostres polítics tenen la immensa sort que els pocs que els voten cada quatre anys no tenen memòria ni els demanen explicacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada