El primer dia vaig arribar amb la meva gravadora disposada a fer-li una bona entrevista. Era un personatge peculiar i estrafolari que odiaves fins a la mort o estimaves per sempre. Era imprevisible i mai sabies per on et sortiria, cosa que posava dels nervis al seu partit, molt poc acostumat a dirigents que pensessin per sí mateixos. Suposo que per això se'l van treure de sobre tan ràpid com van poder...
En arribar al diari i connectar la gravadora vaig constatar amb terror que no s'entenia res del que havia dit durant dues hores. M'hi vaig passar tota la tarda a la sala dels ordinadors amb l'abric, els guants i la bufanda posats perquè feia un fred de mil dimonis intentant entendre alguna cosa del que deia. El meu cap, desesperat i tan perplex com jo, se'n va dur la cinta a casa seva i l'únic que va aconseguir és que li espatllés l'equip de música nou de trinca.
A partir d'aleshores, cada entrevista que li feia era un ritual. Arribava carregada amb una bossa plena de totes les gravadores que havia pogut arreplegar a la redacció. Li posava dues davant seu, dues més a banda i banda del sofà i una cinquena l'agafava jo amb les mans i li posava directament als morros. Comprovava una per una i repetia l'operació dos cops. Tota precaució era poca...
Finalment, en un acte de generositat sense precedents, la direcció del diari va accedir a comprar un micro de corbata. Era conegut popularment com el micro M. El tenia el subdirector guardat en un calaix sota set claus i només s'utilitzava per entrevistar el personatge que li donava nom.
L'invent va funcionar fins un dia que el vaig haver d'entrevistar en el tren, entre Barcelona i Tarragona, en plena campanya electoral. Sense jo adonar-me se li va enredar el cable entre les cames i el va desconnectar de la pinça que tenia agafada a la corbata. Vaig baixar a Tarragona amb el fotògraf i, davant del seu astorament, vaig començar a cridar i cagar-me en tot: només s'havien gravat vint minuts d'entrevista. Amb les notes i la meva memòria de peix vaig reconstruir l'última part i, com sempre, vaig passar l'esborrany a la seva cap de premsa (també encarregada de desxifrar als periodistes el que el seu jefe havia volgut dir). "Li ha agradat molt", em va respondre. "Mala cosa", vaig pensar...
Recordo aquella campanya amb carinyo. Tots al diari vam acabar desquiciats. El subdirector, assegut al seient de darrere del seu cotxe, buscant el volant desaparegut. Jo, un mes després de les eleccions, encara confonia la seu del meu diari amb la del partit que tenia assignat i em plantava a les deu del matí a la porta equivocada pensant que encara estàvem de campanya.
En arribar al diari i connectar la gravadora vaig constatar amb terror que no s'entenia res del que havia dit durant dues hores. M'hi vaig passar tota la tarda a la sala dels ordinadors amb l'abric, els guants i la bufanda posats perquè feia un fred de mil dimonis intentant entendre alguna cosa del que deia. El meu cap, desesperat i tan perplex com jo, se'n va dur la cinta a casa seva i l'únic que va aconseguir és que li espatllés l'equip de música nou de trinca.
A partir d'aleshores, cada entrevista que li feia era un ritual. Arribava carregada amb una bossa plena de totes les gravadores que havia pogut arreplegar a la redacció. Li posava dues davant seu, dues més a banda i banda del sofà i una cinquena l'agafava jo amb les mans i li posava directament als morros. Comprovava una per una i repetia l'operació dos cops. Tota precaució era poca...
Finalment, en un acte de generositat sense precedents, la direcció del diari va accedir a comprar un micro de corbata. Era conegut popularment com el micro M. El tenia el subdirector guardat en un calaix sota set claus i només s'utilitzava per entrevistar el personatge que li donava nom.
L'invent va funcionar fins un dia que el vaig haver d'entrevistar en el tren, entre Barcelona i Tarragona, en plena campanya electoral. Sense jo adonar-me se li va enredar el cable entre les cames i el va desconnectar de la pinça que tenia agafada a la corbata. Vaig baixar a Tarragona amb el fotògraf i, davant del seu astorament, vaig començar a cridar i cagar-me en tot: només s'havien gravat vint minuts d'entrevista. Amb les notes i la meva memòria de peix vaig reconstruir l'última part i, com sempre, vaig passar l'esborrany a la seva cap de premsa (també encarregada de desxifrar als periodistes el que el seu jefe havia volgut dir). "Li ha agradat molt", em va respondre. "Mala cosa", vaig pensar...
Recordo aquella campanya amb carinyo. Tots al diari vam acabar desquiciats. El subdirector, assegut al seient de darrere del seu cotxe, buscant el volant desaparegut. Jo, un mes després de les eleccions, encara confonia la seu del meu diari amb la del partit que tenia assignat i em plantava a les deu del matí a la porta equivocada pensant que encara estàvem de campanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada